Va morir amb una espina clavada que tenia nom de dona. I no era el de cap de les seves innumerables amants sinó el de la seva mare. Mai va sentir-se estimada. Era una “nena rara” que no tenia cabuda en una família conservadora de Costa Rica, com explica dolguda en l’emotiu documental Chavela (2017) –que es pot veure ara als cinemes–, una muntanya russa de vivències que abraça nou dècades. Instal·lada a Mèxic, Vargas sempre va desafiar les convencions: cantava ranxeres però ni es feia trenes ni portava faldilles. El destí la va fer topar amb el compositor José Alfredo Jiménez, que li va escriure cançons d’amor i desamor que ella interpretava amb la veu rossegada i un sentiment que feria com un punyal. Mentre omplia sales, Chavela també forjava el seu mite, el d’una dona orgullosa i carismàtica capaç de prendre-li la nòvia a qui fos i que ofegava els seus dimonis en tequila. Després de dècades de glòria i escàndols van venir l’oblit i la pobresa. Però Chavela va ressuscitar i amb 70 anys va reprendre una carrera musical que va portar-la dels cabarets de D.F. a fer emmudir l’Olympia de París més lúcida (i sòbria) que mai.
