Nit de guitarres en un Cruïlla massiu: d'Alt-J a Cala Vento i The Offspring

BarcelonaVespre de guitarres elèctriques en la segona jornada del Cruïlla. Estridents com el rock de fa mil anys The Guapos, el supergrup de Leiva (alternant bateria i guitarra), Adán Jodorowsky (fill d’Alejandro Jodorowsky), Jay de la Cueva i David Aguilar. Un divertiment acabat d’estrenar, com uns Tequila sense coartada juvenil i amb un coneixement enciclopèdic de diferents capítols de la història del rock’n’roll. The Guapos han obert aquest divendres l’escenari Oxfam Intermón vestits de blanc i amb barret però amb una actitud afortunadament als antípodes de Café Quijano. Quan han versionat Chuck Berry i han tocat la stoniana Mis amigos del rock, ja tenien el públic ben entretingut i amb aquella felicitat tranquil·la característica del Cruïlla, que ha apujat d’intensitat quan han fet una versió de Me vuelvo loco de Tequila, precisament. La memòria històrica del rock, que també té una edat, com bona part del públic de primera hora al Cruïlla.

També hi ha hagut guitarres esmolades, com la d’Aleix Turon, del duo empordanès Cala Vento. Era el tercer cop que tocaven al Cruïlla, un festival que sempre els ha fet costat, i han fet un concert realment memorable a l’escenari Vueling. Guitarra i bateria, res més. Bé, sí, una bona col·lecció de cançons, sobretot les del disc Casa linda, i la capacitat de mantenir la tensió durant tota l’actuació. Competien una bona estona amb Alt-J i Viva Suecia, però cada vegada han anat aplegant més i més públic. La ferocitat del so de la guitarra i l’efectivitat de les tornades cridades han actuat com a elements tractors infal·libles. Bona part dels espectadors han estat implicadíssims des del principi, replicant els versos de temes prepandèmics com Isabella Cantó i Un buen año, però també els de cançons recents com Passar pantalla, que en directe encara s’enlaira més gràcies al remolí sorollós de la guitarra, com a bons hereus de l’Heliogàbal dels temps del hardcore-pop. Atenció també a la posada en escena: mentre tocaven, dos operaris construïen una caseta a l’escenari com la que apareix a la portada de l’últim disc. 

Alt-J, tot un poder de convocatòria

Els britànics Alt-J han inclòs el Cruïlla en la llarguíssima gira de festivals que estan fent a propòsit del disc The dream, l’àlbum que van publicar l'any passat uns mesos abans d’actuar al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú del 2022 (i al novembre al Sant Jordi Club). En aquest any, el trio ha consolidat un espectacle que encara beu, i molt, dels mèrits d’aquell debut del 2012, An awesome wave, que el va situar en el camí de l’èxit i cap on van fer avançar un concert que va començar pausat, indie rock amb més de la primera paraula, i que va anar agafant tensió fins a l’esclat del hit Breezelblocks.

Programar Alt-J a quarts de nou segurament va fer que ja hi hagués una assistència massiva abans del capvespre, tot i que no només el trio britànic va aplegar una gentada. També ho va fer Cala Vento, i a la mateixa hora molta gent feia cua per accedir a la carpa Johnny Walker, on actuaven Sexy Zebras. També tenien prou públic els còmics de l’escenari Vallformosa. Fins i tot començaven a formar-se cues a la zona de restauració, on aquest any es poden menjar coses com un Jan Laporca i un Amancio Hortera, entrepans de carn de porc amb diferents complements, o un Quesús Gil, de formatges diversos. Un enginy semàntic digne de coalició política.

El camí cap a The Offspring

Pels volts de la mitjanit, a l'escenari principal, el patrocinat per Estrella Damm, s'ha viscut una d'aquelles sensacions tan agredolces que sovintegen en alguns festivals. Els islandesos Sigur Rós estaven desplegant un xou molt interessant estirant diferents fils evolutius del postrock i treballant les dinàmiques de les cançons, controlant pausa i rauxa sonora. Tanmateix, era gairebé impossible seguir el concert amb prou atenció perquè entre la majoria del públic manaven les ganes de xerrar. Fins i tot entre les primeres files s'escolava el xivarri de les converses. Davant experiències tan poc satisfactòries, cal preguntar-se quin ha sigut l'error? Programar Sigur Rós al Cruïlla? Programar Sigur Rós a l'escenari principal o programar Sigur Rós en un horari on el públic respon millor davant altres propostes?

En la mateixa franja horària, de 12 a 2 de la marinada, altres grups sí que han fet concerts que s'adiuen més amb el format d'un festival com el Cruïlla. Per exemple, els madrilenys Carolina Durante han desbordat l'escenari Vueling amb una magnífica actuació, gestionant el pèndol que es mou entre el punk-rock i el pop-punk. Exploten amb convicció la familiaritat dels riffs, la concisió en la combinació d'estrofes i tornades i sobretot el carisma del cantant, David Ibáñez, un portaveu generacional que sap col·locar la veu on cal per emocionar i excitar; canta molt bé i en cap moment perd l'alè malgrat la velocitat de tot plegat. La reacció del públic ha sigut espectacular en temes com 10 (amb pilotes de futbol gegants com a attrezzo), Joder, no sé, Famoso en tres calles i Marta, Sebas, Guille y los demás, un himne a l'amistat que remena alhora la melancolia, l'alegria i la ràbia davant la precarietat laboral. I, esclar, Cayetano, precisa i rabiosa descripció del votant madrileny abans de Ciutadans i ara de Vox. "Hem de votar, és important", ha dit Ibáñez amb poques paraules, però prou entenedores. També ha dit, en català que està "aprenent una mica de català", i ha agraït l'entusiasme del públic: "Gràcies per escollir-nos, gràcies per escollir els millors".

El concert de Carolina Durante es trepitjava amb bona part del dels escocesos Franz Ferdinand, que en el tram final estaven traient rèdit de la col·lecció d'èxits del primer disc, publicat el 2004: cançons com Michael, Take me out, Outsiders i This fire que van reservar per acabar l'actuació ben amunt i preparant el terreny perquè el públic es desplacés massivament cap a l'escenari principal, on a les 2 de la matinada començava la festa de The Offspring, el grup nord-americà que sí que va estar en sintonia amb l'esperit del moment.

"Com de vells ens trobarem els Offspring, que ja ens semblaven vells l'any 2000?", havia dit unes hores abans el còmic David Arnau a l'escenari Vallformosa. I sí, veure homes de gairebé 60 anys jugant a l'eterna joventut de l'skate punk potser no és el més enriquidor artísticament. A més a més, Dexter Holland i Noodle poden arribar a cansar quan tallen el ritme del concert per fer lloances ("Barcelona és una de les ciutats més boniques d'Europa"), o quan fan bromes-homenatges a propòsit de grups com Guns N' Roses; han tocat un fragment de Sweet child O'mine, i alguns espectadors han protestat perquè no l'han fet sencera, com sí que ha passat després amb Blitzkrieg bop del Ramones, segurament per demostrar amb quin llinatge volen relacionar-se Offspring. En qualsevol cas, defensant amb solvència (i algun gall) un repertori ancorat sobretot en discos dels anys 90 aconsegueixen almenys tres coses: que les primeres files ho visquin amb una entrega física total; que altres connectin amb la joventut perduda cantant i ballant temes com Come out and play, Self estreem, Bad habit i The kids aren't alright; i que el Cruïlla pugui tancar la jornada de divendres amb una festa.

[En aquesta crònica no es publica cap fotografia de The Offspring, perquè l'ARA no està d'acord amb les condicions que el grup ha imposat als fotògrafs, i que calia signar per poder accedir al recinte. Els obligava a no publicar cap fotografia si abans no l'autoritzava el grup, i els prohibia fotografiar els membres del grup en pla curt; només tolerava plans generals i mitjos]