Música
Cultura  /  Música 03/07/2022

El Vida Festival reobre les fronteres del bosc musical

La darrera jornada de la cita musical de Vilanova i la Geltrú reuneix Alt-J, Destroyer, Black Pumas, Alizzz i un record a Pau Riba

4 min
Alizzz al Vida Festival.

Vilanova i la GeltrúThis is not a festival. Amb aquesta més que probable picada d’ullet a René Magritte (present a la campanya gràfica, als gots reutilitzables i a les bosses), el Vida per fi ha fet explícita la filosofia que està construint des del 2014: fintar la definició del que entenem com a “festival de música” i oferir quelcom d’intangible. Un locus amoenus en què els sons brollen de l’entorn natural que rodeja la masia d’en Cabanyes, convenientment decorat amb sorpreses potencialment instagramejables (una escala que condueix a uns núvols de cotó, un piano enmig dels arbres…), convidant a una festa sense l’angoixa de la multiplicació infinita d’escenaris i propostes i que, per damunt de tot, manté a ratlla la temptació de massificar-se: entre el 30 de juny i el 2 de juliol, la vuitena edició de l’esdeveniment de Vilanova i la Geltrú ha reunit un total de 30.000 persones, segons l’organització.

Després d’un 2021 amb cartell de proximitat forçada per la pandèmia i cert caos logístic derivat de les dificultats per realitzar tests d’antígens als assistents de manera efectiva, enguany el públic s’ha retrobat amb el format més reconeixible del Vida: una oferta de caps de cartell internacionals sostinguda per la lletra petita dels artistes estatals, amb preferència per l’anglofília i les coordenades (àmplies) del pop-rock. En aquest punt, potser, la programació traeix el seu leitmotiv d’enguany per acostar-se més del desitjable a la d’un festival previsible.

La jornada de dijous es va consagrar a les diferents maneres d’entendre el ball als antípodes australians, amb el funk indie de Parcels i la sampledelia de The Avalanches, i divendres va saludar els hits ja clàssics dels escocesos Belle & Sebastian i la nord-americana Cat Power, decidida definitivament a reivindicar-se com a intèrpret de veu amarga més que com a cantautora, però va ser el tancament de dissabte el que prometia un viatge estilístic més intrigant. I així va ser, com a mínim durant la sessió de Destroyer. Amb la posta de sol cuejant rere les muntanyes, el canadenc Dan Bejar i la seva banda van airejar un repertori que, amb el recent Labyrinthitis, ja no admet definicions fixades, d’una meticulositat instrumental sotmesa a l’anticarisma del cantant, frontman aparentment absent que prefereix mantenir el peu del micròfon a l’altura de la cintura per fer-lo servir de bastó on recolzar-se. Cançó a cançó, la seva capacitat seductora es va fent més insidiosa i hipnòtica, fins que en arribar a la culminant Kaputt conjuga un interrogant soterradament polític: què hauria passat si el so dels creuers dels anys vuitanta no servís per posar banda sonora a l’èxit sinó per fracassar de manera interessant?

El llibre d'estil del soul-rock

A continuació, Black Pumas van jugar una partida amb les cartes marcades que els han valgut una legió de seguidors: un complet llibre d’estil de la història del soul-rock, on els trucs escènics arriben allà on no ho fan les cançons, i que al Vida va funcionar precisament per contrast en un cartell sense gaire tradició de música afroamericana. Tot el contrari que Sports Team, hereus del postpunk festiu que va fer estralls ara fa dues dècades, i que són capaços de fer sentir com a casa al públic indie… fins i tot si no han sentit mai cap de les seves cançons.

Alt-J van sortir a l’escenari amb l’actitud que els ha definit durant la seva dècada de trajectòria: fent-se creus del fet que la seva fórmula hagi atret una audiència suficient per encapçalar una nit d’estiu en un festival. Entre la progressió sintètica, les harmonies corals i la percussió policromada, les seves composicions funcionen per seccions que a vegades es creuen vorejant la indigestió i d’altres aconsegueixen fluir cap a les profunditats que evoquen els visuals oceànics que els acompanyen.

Alt-J durant el concert de dissabte al Vida Festival.

Pau Riba, insubstituïble

A més d’estrenar V4M, un canal de Twitch i espai de creació obert tot l’any al talent locals, en el seu balanç de l’edició del 2022 el Vida ha assenyalat amb orgull que prop de la meitat dels artistes programats provenien dels Països Catalans. Alguns, com Ariana Abecasis, obrien els escenaris quan el públic encara estava aterrant, aclimatant-lo amb rodanxes de pop electrònic, inflexions llatines i versions de Björk i Bon Iver. D’altres agafen embranzida i surten a matar en un escenari minúscul: és el cas de La Ludwig Band, que van esmolar l’adaptació de la mètrica catalana al timbre nasal del Dylan elèctric, en un concert-gresca per renovar vots amb els conversos i guanyar-se el cor dels que passaven per allà de casualitat. I altres, com Alizzz, mereixen el prime time de la graella. El de Castelldefels segueix en el procés d’espolsar-se l’etiqueta de productor i mà dreta de C. Tangana defensant les cançons del seu debut solista, Tiene que haber algo más, que en directe sembla escorar-se més cap al pop espanyol d’abans de l’esclat indie que no pas a la contemporaneïtat urbana.

I, per acabar, també hi ha músics desapareguts però molt presents. Pau Riba havia de ser un dels protagonistes del Vida i, després de la seva mort el 6 de març, l’organització va voler mantenir el seu lloc en el programa, ja que el consideraven un nom insubstituïble. Així, es va organitzar un record a la seva figura, on el públic reunit al clar del bosc on se situava l’escenari La Barca va escoltar, i cantar, dues de les fites de Dioptria: Cançó nº7 en colors i Noia de porcellana. Va ser un dels moments més insòlits i colpidors del festival, que ja ha anunciat les dates i primers noms per al 2023, del 29 de juny a l’1 de juliol, amb Franc Moody, Alex Amor i dani com a avançament del cartell.

L'homenatge a Pau Riba al Vida Festival.
stats