El Cruïlla celebra el 15è aniversari amb un gran concert d'Alanis Morissette

Barcelona[Aquesta crònica no inclou fotografies del concert d'Alanis Morissette perquè l'artista canadenca no va autoritzar que els fotoperiodistes en fessin]

El Cruïlla va poder celebrar el quinzè aniversari gairebé com havia pensat, tot i que l'alerta meteorològica de dissabte en va condicionar la programació i va obligar el festival a obrir les portes tres hores més tard del que estava previst: a les 21 h en comptes de les 18 h. Finalment, 25.000 persones van omplir el Parc del Fòrum en la tercera jornada del festival, i pràcticament totes van seguir l’actuació a l'escenari Estrella Damm de la cap de cartell, una Alanis Morissette que també està d'aniversari, perquè fa trenta anys de la publicació del disc Jagged little pill (1995), aquell catàleg de rock alternatiu amb tornades memorables amb què l'artista canadenca va expressar el malestar i l'empoderament feminista.

Tal com recordava Alejandra Palés fa uns dies, Morissette no oblida que "com a persona i com a feminista, si no estàs enfadada potser és que no pares prou atenció". I aquest missatge va travessar prop d'una hora i mitja de concert; a vegades de manera subratllada, com quan va acompanyar la cançó Right through you amb un vídeo que mostrava dades de les conseqüències del masclisme (i del racisme), i d'altres amb la potència de milers de dones cantant Ironic i You oughta know. Va ser una manera eloqüent de contrarestar la masculinitat tòxica de dos artistes que també han actuat en aquest Cruïlla: Jared Leto i Mikel Izal.

Els àlbums Jagged little pill i Supposed former infatuation junkie (1998) van subministrar bona part del repertori d'una actuació en què no totes les cançons van sonar senceres. En alguns casos, n'interpreta fragments que enllaça amb altres temes. Pot ser frustrant, i de fet ho és, que Can't not i Sorry to myself quedin minimitzades, però també aporta solucions interessant, com la connexió del ritme rocós d'Are you still mad amb el riff de guitarra i l'harmònica d'All I really want.

Antidiva sobrada d'un carisma escènic peculiar (roba còmoda, corredisses no coreografiades i balls circulars) i al capdavant d'una banda molt sòlida, Alanis Morissette va anar per feina, potser massa i tot, perquè en la primera part del xou no hi va haver pauses i podia semblar que volia despatxar l'actuació de pressa, sense implicar-se més del compte en la celebració promesa. Evidentment, va mostrar el proverbial domini de les dinàmiques del micròfon i es va entregar sense condicions a l'energia rock (amb orgue) de You learn i al crescendo de Smiling, que va acabar de genolls i rebent una gran ovació. Tanmateix, la mesura del talent vocal de Morissette va arribar en el segment acústic que va segrestar l'atenció del públic, especialment del que hi havia entre l'escenari i la taula de so i llums, perquè més enrere era complicat aïllar-se de les converses de molts espectadors. En aquest format més íntim, l'agut final de Mary Jean i una exquisida Perfect van obtenir una recompensa espectacular per part del públic, només superada per la reacció a Ironic i You oughta know. La primera la va començar a cantar la gent, sobretot les dones. Era una de les més esperades, tal com ho va demostrar la manera com es va cridar la tornada. I amb You oughta know, precedida per un fragment de Sympathetic character, es va desbordar l'entusiasme. Podia haver sigut un gran final, però Morissette es va estimar més tancar el concert amb un bis no tan catàrtic.

Bona part del públic de l'artista canadenca va desfilar cap a l'escenari Occident, on el grup murcià Viva Suecia desplegava indie rock ideal per a festival. Però també n'hi havia que van caminar cap a l'escenari Vallformosa, on Quimi Portet estava acabant l'actuació. "Sou molt amables", repetia l'astre intercomarcal, “un carcamal una mica guapo", tal com es va autodefinir. En aquest tram final farcit d'humor, Portet va fer Homes i dones del cap dret després de recordar que "en la música popular contemporània hi ha un moment que s’obliga el públic a fer el gamarús. No sé si ho van inventar els Queen, els Rolling Stones o La Trinca”, va afegir. Progressa adequadament, amb la gent picant de mans i movent els braços, i una magnífica Tinc una bèstia dintre meu van rematar el concert abans d'un bis carregat de distorsió elèctrica amb Aparteu les criatures. La distorsió (i la flipamenta, que diria Portet) també és un element essencial en la música de Minibús Intergalàctic, un sextet gironí molt i molt recomanable sobretot en directe i amb himnes inapel·lables com Tots els llocs són lluny i Drama nacional. "Nosaltres fem rock'n'roll", van dir a la carpa Vichy Catalan. Rock'n'roll prou excitant i perfecte per a un doble cartell amb bandes com Remei de Ca la Fresca.

La gestió de l'alerta meteorològica

Tres minuts abans de les 16 h de dissabte, el Cruïlla comunicava a les xarxes socials i per correu electrònic que, “per motius de seguretat, i seguint les indicacions de Protecció Civil”, posposava l’obertura de portes del festival fins a les 21.30 h. “Estem treballant amb els artistes per reprogramar els horaris de les actuacions. Farem un seguiment constant de l’evolució meteorològica i de les alertes, i us mantindrem informats de qualsevol novetat través dels nostres canals”, deia el comunicat. Era la decisió correcta atès que tot el país, tret d’algunes comarques pirinenques, estava en “situació meteorològica, de perill de nivell 6/6” per “temps violent i intensitat de pluja”. L’alerta es va rebaixar i a les 19.40 h Protecció Civil comunicava que es podien fer “desplaçaments i activitats a l’exterior amb prudència”. Aleshores ja no plovia, i al Parc del Fòrum, el recinte on es fa el Cruïlla, també havia afluixat la força del vent. Tal com va explicar a l’ARA el director del Cruïlla, Jordi Herreruela, el festival havia prioritzat amb determinació la seguretat del públic, dels artistes i dels treballadors (i garantir uns desplaçaments segurs), que és el cal fer quan hi ha una alerta d’aquest tipus.

No és una decisió fàcil de prendre, per tot el que està en joc econòmicament. Per tant, cal aplaudir que el Cruïlla decidís i ho comuniqués oferint un horitzó raonable per engegar tota la maquinària d’acord amb Protecció Civil i per poder assegurar que quan s’obrissin les portes tot estigués a punt i amb els treballadors indispensables per tirar endavant el festival: calia fer proves de so, obrir la intendència, repensar els horaris...

Cap a les 18.30 h, algunes persones s’apropaven a les portes del recinte, on unes treballadores informaven de la situació i transmetien el desig que els concerts poguessin començar abans de les 21.30 h. Una espectadora lamentava que es perdria Pau Vallvé, que estava programat a les 19 h. Unes altres preguntaven a quina hora es reprogramarien les actuacions de Maika Makovski i Hermanos Gutiérrez, que havien d’obrir els escenaris Occident i Vueling a quarts de set. A l’Instagram del festival hi havia tot de precs perquè no es cancel·lés el concert d’Alanis Morissette, cap de cartell de la jornada final d’aquesta celebració dels quinze anys del Cruïlla. Finalment, a les 20 h es va confirmar que les portes obririen a les 21 h i que els concerts començarien a les 21.30 h. Es van cancel·lar els concerts de primera hora (Hermanos Gutiérrez, Maika Makovski, Filipin Yess i Roko Banana), i tota la programació de comèdia i dansa. La majoria de concerts van mantenir l’horari, tret de Love of Lesbian & Amics, que van passar de les 20 h a les 2 h, i Kaiser Chiefs, reubicats a les 4.30 h. I així l’última jornada del Cruïlla va començar a les 21.35 h amb Pau Vallvé a l’escenari Vueling i León Benavente a l’Occident, mentre alguns espectadors esperaven davant de l’escenari Estrella Damm l’aparició d’Alanis Morissette, que actuava a les 23 h. El Cruïlla tirava endavant, i, malgrat tot, tancava una edició de rècords, amb 82.000 assistents: 18.000 dimecres (el dia de Gracie Abrams), 16.000 dijous, 23.000 divendres i 25.000 dissabte.