Les tres veus (i guitarres) femenines que ompliran el Cruïlla

BarcelonaSi fa alguns anys els cartells dels grans festivals de música maldaven per tenir representació femenina, ara la situació s'ha capgirat o almenys s'ha començat a equilibrar. Després del Primavera Sound de les supernenes del pop és el torn del Cruïlla (del 9 al 12 de juliol al Parc del Fòrum), en què els plats forts són tres solistes d'altura: una jove promesa que ja és una realitat, una rockera que no es cansa d'experimentar i una autèntica icona dels 90 (i no només això). Ara, més que mai, les veus femenines són un valor a l'alça i les que participen en el Cruïlla 2025 són absolutament singulars.

Gracie Abrams

L'hereva espiritual de Taylor Swift

Fent ús de l’argot de la cultura pop, la cap de cartell del primer dia del Festival Cruïlla és una nepobaby de manual, títol que li atorga el fet de ser filla del director J.J. Abrams, cocreador de la sèrie Lost i director de Star Wars, el despertar de la força, i la productora televisiva Katie MCGratch. Eliminant aquesta variable de la seva biografia, a Gracie Abrams (Los Angeles, 1999) se la pot definir també com una filla d’internet i una de les hereves més evidents de Taylor Swift. El 2018 va començar a cridar l’atenció a les xarxes arran dels vídeos que penjava a Instagram amb fragments de cançons que anava escrivint sobre la marxa. Va ser gràcies a això que els mitjans nord-americans la van batejar com "la cantautora preferida d’Instagram". Els seus temes, íntims i plens de les angoixes i dubtes propis de la seva edat, connectaven amb un públic que se sentia emmirallat per les seves tribulacions, sobretot durant l’any de la pandèmia.

Després d’un fugaç pas per la universitat, va penjar els estudis de relacions internacionals per dedicar-se professionalment a la música i començar a construir un univers sonor des de l’habitació de casa els pares. La seva carrera ha estat relativament ràpida: contracte discogràfic el 2019, dos EP i dos àlbums —Good riddance (2023) i The secret of us (2024)– que l’han catapultat arreu del món. Entremig ha estat telonera de dos dels seus referents, a més de bones amigues: Olivia Rodrigo i Taylor Swift. La californiana va obrir diversos concerts als Estats Units de l'Eras Tour de Swift i han enregistrat plegades Us, un dels èxits d’Abrams. La marca de Switf és evident en les composicions de la cantautora, fins al punt que alguns dels seus temes, com ara I love you, I’m sorry, podrien ser signats perfectament per la cantant de Pensilvània.

Abrams assegura que, com a nena introvertida que va ser, l’escriptura sempre ha estat l’eina que ha utilitzat per processar els seus sentiments (de fet, sovint tragina un diari on deixa constància de tot allò que li passa). "Sempre m’ha semblat més fàcil escriure sobre el que sento que comunicar-ho", assegurava en una entrevista a Billboard. Amb una col·lecció de cançons plenes d’històries de cors trencats i que es mouen entre la languidesa i l’èpica, esmenta entre les seves influències principals Joni Mitchell –porta tatuada la paraula River en honor al tema de la cantant canadenca– i Phoebe Bridgers, de la qual destaca la capacitat per inserir humor a les seves composicions. Amb dos àlbums, la cantant nord-americana ja ha assolit l'estatus d'it girl, en part gràcies a la molt mediàtica relació amb l'actor Paul Mescal, que, curiosament, és l'exparella de Bridgers.

St. Vincent

Una guitarrista prodigiosa sempre en transformació

St. Vincent (àlies artístic Annie Clark) canvia de forma i d'univers cíclicament sense parar gaire atenció a les modes del moment. Pot ser des d'una mestressa de casa fins a una dominàtrix o una dandy dels 70. Ser inclassificable és un dels seus trets distintius. Com també el misteri. David Byrne, amb qui va fer el disc Love this giant (2012), assegura que malgrat haver estat un any de gira amb ella no podia dir que la coneixia profundament. "El misteri no és dolent en una dona (o un home) jove, bonica i talentosa. I ella en té sense semblar distant o indiferent", explicava l'excantant de Talking Heads en una entrevista a Village Voice. El que no és un misteri, sinó més aviat un fet, és que és una guitarrista prodigiosa que va abandonar els estudis a la Berklee College of Music per dedicar-se al noise rock.

La protecció de la seva intimitat segurament és a l'arrel del seu desgrat per l'estil confessional que ara sembla ser marca de qualsevol cantant de pop. Una tendència que fa que els fans es dediquin a buscar pistes de secrets biogràfics entre les lletres de les cançons. "No crec que les cançons hagin de ser trencaclosques autobiogràfics perquè la gent els resolgui. [Les cançons] són per a una altra gent, no per a mi. Les he treballat, me les estimo, hi he posat el cor, i el so de disc és el so del meu refotut cervell, però a qui li importen els detalls específics?", es queixava en una entrevista al Guardian.

Seguint aquesta estratègia, St. Vincent, nascuda a Tulsa el 1982, ha aconseguit mantenir el seu caràcter propi. Només va trencar la norma amb l'àlbum Daddy's home (2021) inspirat en la sortida de la presó del seu pare i considerat per la crítica un pas en fals de la seva carrera. Després d'aquell entrebanc s'ha refet amb All born screaming (2024), el primer disc que ha produït totalment sola i del qual també ha enregistrat una versió en castellà que inclou un duet amb Mon Laferte. "En els discos anteriors, disseccionava la idea de personatge i l'utilitzava per alliberar el meu subconscient de qualsevol cosa. M'he adonat que m'anava molt bé perquè soc queer. Sé com canviar. Soc conscient que el gènere és una interpretació des de petita. Aquest disc no és sobre cap personatge ni res, és només sobre la vida i la mort, i la vida és impossible, però l'hem de viure. I és refotudament curta i la gent que estimem és tot el que tenim", explicava a la revista Nylon.

Malgrat el seu caràcter experimental, la cantant de Texas de tant en tant posa un peu al pop més mainstream. Va col·laborar amb Olivia Rodrigo amb la cançó Obsessed, una de les més arriscades del repertori de la jove estrella. I com que en el pop actual sembla que tots els camins porten a Taylor Swift, és coautora de Cruel summer, de Lover, considerada per Rolling Stone una de les 500 millors cançons de tots els temps, un èxit del qual es declara genuïnament sorpresa.

Alanis Morissette

La cantant que va empoderar les adolescents dels 90

Catarsi, ràbia i empoderament són tres paraules que venen al cap quan es pensa en Jagged little pill, l'àlbum que enguany fa trenta anys i que va convertir una llavors joveníssima Alanis Morissette (Ottawa, 1974) en una de les veus femenines més influents dels anys 90. La canadenca tenia 20 anys quan el va publicar i, de fet, ja duia dos discos més a l'esquena com a estrella musical adolescent al seu país. Davant l'evidència que la indústria del Canadà no estava interessada en la seva versió adulta, es va traslladar als Estats Units per escriure un àlbum que encara avui és un pinacle de les ruptures amoroses musicades. Morissette no cantava des de la melancolia o la tristesa, sinó des de l'enuig, exigint a les exparelles l'assumpció de responsabilitats, una actitud que després han reprès estrelles actuals com Olivia Rodrigo.

Molts anys abans que es parlés de l'empoderament femení, ella se'n convertia en exemple viu a través de les cançons. A You oughta know, himne generacional, donava una lliçó a una exparella més gran que ella que havia refet la vida ràpidament –l'actor Dave Coulier, de Pares forçosos i quinze anys més gran que ella, ha admès que la cançó segurament era sobre ell–. La lletra era crua i sexualment carregada amb versos com ara "Una versió més gran de mi / És pervertida com jo? / Te la menjaria en un teatre?" Ràpidament, els mitjans van convertir Morissette en l'abanderada de la "ràbia femenina" i les adolescents dels 90 cantaven a pulmó les seves cançons tancades a l'habitació o al cotxe (com fa la mateixa Alanis Morissette al videoclip d'Ironic). El disc, del qual es van vendre 33 milions de còpies a tot el món i va guanyar cinc premis Grammy, va copsar l'esperit del moment i és el germen d'altres productes culturals, com el one hit wonder de Meredith Brooks Bitch o la sèrie de culte My so-called life.

L'ombra del disc Jagged little pill és allargada –el documental Jagged (Max) n'explica molt bé l'impacte–, però la canadenca no ha deixat de treballar en tots aquests anys, malgrat que mai hagi tornat a experimentar les quotes de popularitat que va assolir a mitjans dels 90. Amb la carrera ja feta i amb estatus d'icona del rock, es permet fer experiments com The storm before the calm (2022), un disc de música de meditació. La Morissette que ja ha superat la frontera dels 50 ha deixat de banda la ràbia i busca la salvació a través de viaranys més espirituals, un camí que va iniciar amb Supposed former infatuation junkie (1998), influït pel budisme i la pràctica del ioga, però sense abandonar el rock. Malgrat tot, la cantant, que ha fet molta feina de conscienciació sobre els abusos sexuals i la depressió postpart, defensa mantenir viva una certa ràbia femenina: "Com a persona i com a feminista, si no estàs enfadada potser és que no prestes prou atenció".