Marc Grau Jr.: "L'única cosa que sé que em guareix cos i ànima és fer música"

BarcelonaMarc Grau Jr. (Barcelona, 1984) va decidir que la música era molt important en la seva vida i que en cap cas volia convertir-la en una rutina despersonalitzada. Va ser el guitarrista de Los Rotos fins que una lesió en un braç el va allunyar dels escenaris. El 2015 va col·laborar amb Els Pets i Quimi Portet i Manolo García, músics amb els quals també havia treballat el seu pare, el productor i guitarrista Marc Grau (1954-1999). El 2017 va publicar el primer disc al seu nom, Summer wildfire. Sis anys després arriba Verbena (Kzoo Music i Fat Raudo Records), un disc que culmina un període marcat per la pandèmia i un problema de cor.

Verbena és un disc al qual arribes després de molta reflexió artística i personal, oi?

— Reflexió artística, sí, i de molts entrebancs personals. A banda dels problemes que vam tenir tots el 2020 amb la pandèmia, vaig tenir diferents temes de salut que em van portar a fer una parada forçosa. A causa d'un problema de cor, vaig estar aturadet un any llarg, fins que tocava vores amb el que podia fer el meu cos i el que no podia fer.

I com estàs ara?

— Bastant recuperat, sí.

Tot plegat ha afectat també el tipus de temàtiques de les cançons?

— Sí, d'aquí ve tot això de Verbena, on jugo amb l'equívoc de verbena, la planta medicinal, i revetlla, perquè és com una mena de ritual que m'he muntat per guarir-me. I d'això va, de tornar a recuperar sensacions i de sortir-me'n a còpia de fer l'única cosa que sé que em guareix cos i ànima, que és fer música.

I fer música et garanteix la subsistència?

— No, treballo a la sanitat pública. Soc periodista i treballo a comunicació de l'Hospital Clínic. O sigui, que era una altra pedra a afegir a la dificultat de compaginar la vida de músic amb treballar moltes hores en aquella època.

De les nou cançons del disc, no totes estan escrites en el mateix període, sinó que n'hi ha alguna de més antiga.

— La cançó a la qual fas referència és El moment, que la vam escriure el 2013, just després de tornar a la música. Era el guitarrista de Los Rotos i em vaig desencantar. Els meus companys de banda, el David [Spinola] i el Lluís [Vidal], que són amb qui toco avui, van ser els que em van empènyer a tornar a la música. D'allà va sortir El moment. Potser és una mica l'anticançó, però em feia molta il·lusió que hi fos, al disc, perquè parla d'un moment vital molt semblant.

¿Pot ser que sigui la cançó amb més referents musicals dels anys 90?

— Sí, totalment. Perquè, a més, la vam escriure amb el Lluís i el David i era el que ens sortia de dins.

El teu pare, Marc Grau, va ser un guitarrista i productor fonamental de la música catalana dels anys 80 i 90 i va treballar amb grups com El Último de la Fila i Els Pets. ¿Els referents musicals que tenies a casa quan eres adolescent són els que es mantenen avui?

— Bé, el pare va morir el 1999, quan jo tenia 15 anys, i en vaig heretar discos, a banda d'alguna guitarra. Vaig identificar-me molt amb guitarristes, però després vaig decidir que no volia ser mercenari, per dir-ho ras i curt, sinó que volia fer el que sortia de mi. Perquè per trair-me a mi mateix i ser oficinista de la música, preferia tenir una feina de periodista, que és una altra cosa que m'agrada, i poder explorar aquest viatge sense fi que és fer cançons.

Per tant, entenc que sí que han canviat els referents.

— Sí, esclar. Tinc una evident influència anglosaxona i americana, però també hi ha gent d'aquí que han esdevingut referents; per exemple, Pau Vallvé. I també la Maria Rodés i Sanjosex, que han anat penetrant una miqueta en el que jo faig. Tot i que, com els passa a ells, la base sigui d’arrel de l'anglosaxona.

Escoltant Fills de la concertada vaig pensar que podia ser una cançó del Pau Vallvé més irònic.

— Sí, exacte. És una cançó que és una broma i una provocació alhora. Fills de la concertada, sobreprotegits que creuen que podien pujar una mica d'estatus pagant places de privada a quatre duros, allò de posar una mica de coixinet a la classe mitjana... I en realitat l'economia ens ha fotut una clatellada. Són els 2 minuts i mig en què soc més honest amb el tema dels entrebancs de salut i personals que he patit els darrers tres anys.

Cantes: "L'ansietat et mira / fixament als ulls / et diu que no t'estima, / però que se't vol follar".

— Sí, m'ha mirat als ulls i m'ha dit que no m'estima. Molta gent està així; naturalment, però jo m'he defensat d'aquesta manera.

Aquesta cançó és un retrat generacional involuntari.

— Sí, totalment. Em van dir: "Has buscat fer un himne generacional". Generacional ho és, d'himne ja en parlarem.

Els descrius de manera prou estripada: "No hi ha prou MDMA / per a tots els fills de la concertada".

— Exactament. La salut mental és salut i l'has de tractar, has d'estar-hi al damunt. I passa que estem una mica descoberts: o te la pots pagar o has de recórrer a altres vies d'escapament.

¿La tria lingüística fa que canviï també la teva manera de cantar? Trobo que és molt diferent com ataques les cançons en anglès i en català.

— Sí, soc totalment prosaic encara en català. Puc arribar a treure la mateixa veu, en directe passa, però a l'estudi em va costar més sobretot per la meva manera d'escriure, vaig acabar les cançons a l'estudi, especialment les que canto en català. També passa que em vaig escolaritzar en anglès i tinc el cervell partit en tres llengües; quan estic cansat, les barrejo totes.

T'ho deia perquè a A thousand lives, que va després de Fills de la concertada, la teva veu està si no més segura, sí més rotunda.

— També hi té a veure el tipus de cançó i la fragilitat amb què potser m'acosto a Fills de la concertada, mentre que l'altra és més de resignació. Però en directe l'estripem moltíssim.

La teva relació amb els amics del teu pare, com ha sigut? ¿Hi vas notar un afecte especial quan va morir?

— Sí que em van cuidar moltíssim al principi, perquè era un nano de 15 anys i vaig haver d'aguantar, potser també mediàticament, més del que em tocava. No he buscat mai que se m'ajudi. Hi he estat molt reticent. Si arribo, hi vull arribar jo. Això no treu que, naturalment, la meva agenda de fa deu anys fos poderosa. Ara ja no tant, perquè han passat 24 anys des de la mort del meu pare, però sempre he rebut molt d'afecte, sobretot d'Els Pets, un grup del qual vaig haver-me de distanciar per un tema personal. Però al cap d'un temps vaig dir al Lluís [Gavaldà]: "Ostres, torno a gaudir d'estar amb vosaltres". Em van convidar a tocar unes cançons i vaig veure que ens estàvem guarint en aquest sentit; va ser a la Mercè del 2015. El Quimi Portet també ha estat superamable amb mi sempre.

¿Durant la pandèmia ja treballaves a l'Hospital Clínic?

— Sí, ja fa sis anys. Va ser molt bèstia, sobretot la primera onada: tres mesos de treballar set dies a la setmana i les hores que fessin falta. Aquesta factura és a l'espatlla de tothom.

I havies de comunicar una cosa especialment sensible, que era el que estava passant a l'hospital.

— Va ser molt complicat i això sí que em va apartar molt de la música, tot i que continuava practicant perquè alguna cosa has de fer per treure't del damunt el dia a dia quan té aquesta intensitat i aquests cops anímics que rebíem dins l'hospital. Intens, la paraula és intens, i havies de posar les prioritats en ordre.