Nena Daconte: "Crec que sempre cantaré 'Tenía tanto que darte'"

BarcelonaMai Meneses (Madrid, 1978), més coneguda com a Nena Daconte, va consignar somnis, felicitat, malaltia mental i una desfeta sentimental al llibre Tenía tanto que darte (Plaza & Janés, 2022). Uns mesos després, reprèn la carrera musical amb el disc Casi perfecto (Subterfuge, 2023) i concerts com el que farà el 29 de juliol a l'Idilic Festival de Sant Feliu de Guíxols.

Comentaves fa alguns mesos que al disc nou volies rescatar el so de guitarres dels anys 90. I és justament el que has fet, oi?

— Sí. M'he inspirat totalment en grups com Nirvana, The Cranberries, Guns N' Roses, Red Hot Chili Peppers... Hi ha alguna cosa d'aquests grups en alguns arranjaments, i em vaig entendre molt bé amb Dani Alcover, el productor, que fa coses amb La La Love You i Pignoise, i el disc Devil came to me de Dover.

Té més sentit fer una feina així que no intentar reproduir les sonoritats que són hegemòniques avui?

— Una cosa urbana reggaeton? No m'hi veuria gens, en aquesta tessitura, perquè el que componc són cançons pop i gairebé tots els arranjaments que he tingut al llarg de la meva carrera han sigut de pop-rock. Tinc alguna cançó amb una mica d'electrònica, com Hojas secas, però continua conservant l'essència del pop. De totes maneres, per al pròxim disc estic investigant camins. Urbà i reggaeton no serà, però sí que més experimental i la guitarra hi perdrà una mica d'importància.

A propòsit de Red Hot Chili Peppers, ¿és la referència de l'arranjament inicial de la cançó Mi yo, oi?

— Sí, exacte.

¿Aquesta és la cançó més autoreferencial del disc, la que parla més de tu?

— Bé, en realitat ho són gairebé totes, perquè componc sobre el que conec i el que més conec soc jo, les meves experiències, les meves emocions. A Mi yo volia explicar totes les identitats que porto dins i com de vegades cal posar-les una mica d'acord perquè no vagi cadascuna per una banda. És divertida de cantar.

¿Aquesta lletra és anterior a la publicació del llibre?

— Tot just vaig començar a compondre-la quan va acabar el primer confinament. De sobte es va obrir l'ampolla de les cançons i van començar a brollar-ne una darrere l'altra. Són totes d'aquella mateixa època, és a dir, crec que vaig compondre el disc i vaig escriure el llibre més o menys alhora.

De vegades és inevitable establir relacions entre el llibre i les cançons i a Mi yo fins i tot dius coses com ara que el teu jo un cop va perdre el cap.

— Al final, tot hi té relació, perquè sempre parlo del mateix: de l'amor, del desamor i de la solitud.

En aquella entrevista també comentaves que per fi havies pogut fer una cançó dedicada a la teva parella, l'Edu: Tu canción.

— I la canto amb Celia Beck, l'exbaixista de La La Love You. És una cançó superpositiva, superalegre, un dels exercicis de composició que he fet de seure i dir: "Som-hi, faré l'esforç de compondre alguna cosa positiva i no rebuscant sempre al mateix lloc nostàlgic i malenconiós des d’on acostumo a escriure normalment".

Tot i això, després hi ha Casi perfecto, que és com si li afegissis una mica d'aigua al vi de la felicitat.

— És intentar comprendre que, amb totes les seves imperfeccions, les relacions també poden ser boniques.

Com ha estat retrobar-te amb el públic un cop es va publicar el llibre?

— Al principi era com si el públic estigués segmentat. Una cosa és el públic que s'ha llegit el llibre, que alguns fans també l’han llegit i crec que entenen millor les cançons i el projecte. Però em fa la sensació que el llibre ha quedat totalment enrere des que vaig publicar el disc. Si no hagués llançat cançons noves, hauria d'anar tirant del llibre encara, però havent-hi cançons és com que el llibre ha quedat una mica en un segon pla. Almenys ho sento així.

Pel que fa a l'estabilitat mental, t'ha anat bé tot el que ha passat després del llibre i que se’n parlés tant?

— Ha sigut difícil, sobretot quan algun mitjà de comunicació ha sigut massa sensacionalista. Aquest tipus de premsa o aquest tipus de televisió sí que m'ha resultat difícil d'entomar. Però, bé, forma part de la meva experiència vital a l'hora d'haver abordat aquests temes. Crec que continua sent important parlar de determinades coses perquè deixin de ser un tabú i perquè la gent no se senti tan sola. Els comentaris que em deien sempre eren positius, no he trobat ningú que m'hagi dit: "Per què has escrit aquest llibre explicant aquestes coses?" Al revés, tothom és com si digués: "Gràcies per explicar-ho perquè expliques la meva experiència també".

I com estàs?

— Estic perfecta. Estic feliç. A més, em considero molt afortunada de tenir la feina que tinc i de ser cantant, de ser compositora, d'estar tot el dia viatjant. És com un privilegi i un somni complert que realment em fa molt feliç.

Tornar a entrar en una roda de concerts i de promoció et genera cap problema o pots evitar que es reprodueixin coses del passat?

— Estic tranquil·la, serena i feliç. No crec que es repeteixin aquelles coses del passat que estaven sobretot relacionades amb el món de les drogues. Fa milions d'anys que no en prenc.

Com planteges els directes?

— Faig un repàs de tots els meus discos i els èxits de Nena Daconte i els vaig intercalant amb cançons que em ve de gust tocar i que sé que no tenen tantes reproduccions a Spotify, però tant me fa perquè crec que expliquen una història. Però continuo fent Idiota, Marta, En qué estrella estará... I crec que sempre cantaré Tenía tanto que darte. Al cap i a la fi, és una cançó que he compost jo. No em produeix cap mena de problema tocar aquestes cançons. Al revés, quan arriben i la gent es diverteix tant, les gaudeixo molt més i amb més alegria.

A més, algunes es relacionen molt bé amb cançons noves com Al son de una guitarra i Detrás de cada vez.

— Sí, crec que sí, que totes encaixen pel que fa als arranjaments i la lletra, també perquè continuo sent la mateixa persona. L'altre dia estava repassant el repertori i pensava: "Déu meu, és que no he canviat res". Les puc cantar perquè continuo empatitzant amb el que vaig escriure fa vint anys o en fa quinze o deu.

Què li passa a Madrid perquè li dediquis una cançó com Despiértame Madrid?

— Recordo quan vivia a Barcelona i, de sobte, vaig trobar molt a faltar Madrid. Aleshores tornava a Madrid i sentia que d'alguna manera havia deixat de ser lleial a Madrid. Quan va passar tot el confinament i totes les coses boniques que m'han passat a Madrid, volia agrair-ho posant el nom de Madrid en una cançó.

Cantes: “Si mai em tornes a estimar amb tota l'electricitat…” I pensava que senties que Madrid t'havia deixat d’estimar.

— No, no, és justament al revés.

Has notat molts canvis en la indústria musical?

— Sí, esclar, ja només faig i escolto el que a mi m'agrada. Intento no fixar-m'hi gaire, perquè tot ha canviat moltíssim. Des que ha arrasat el món urbà, per exemple, les lletres és molt difícil d'entendre-les, perquè es mengen un munt de paraules i se n'inventen la resta, no hi ha metàfores, tot és molt directe. L'altre dia vaig compondre una cançó que estava plena de metàfores i pensava: "Bé, soc antediluviana, això no ho escoltarà ningú" [riu]

I pel que fa a les servituds del negoci, com ara haver d'estar pendent de les reproduccions?

— Bé, això sempre. Quan ets dins la indústria, encara que sigui independent, sempre hi ha algú que mira les xifres. A Subterfuge el que hi ha és respecte per la feina de l'artista, no es mira tant el hit, sinó el disc en conjunt, es continua apostant per llançar discos, no només el single. En aquest sentit, al món independent tot és molt més lleuger.

De vegades penso que Spotify és una fàbrica d'ansietat: obres el teu disc, per exemple, i veus cançons que tenen 200.000 reproduccions i d'altres que en tenen 13.000. Com t'ho prens?

— Només el miro per elaborar el repertori dels concerts. Aleshores dic: "Entesos, si aquesta cançó té tantes escoltes, la posarem". Però també hi poso cançons que tenen 2.000 escoltes perquè a mi m'agraden, i m'és igual que no les hagi escoltat ningú.