Primavera Sound: parlen els fans

Setze anys donen per a moltes històries personals. Moments d’intimitat emocional i de connexió amb artistes, viscuts en concerts multitudinaris. Ara que arriba la dissetena edició del festival, val la pena mirar enrere i recordar algunes d’aquestes petites epifanies musicals. Preguntem a uns quants habituals del Primavera Sound pels seus moments favorits

Xavi Sánchez Pons

6 min

Primavera Sound: parlen els fans Eric Pamies

Ja tens llibre per Sant Jordi? Consulta el recomanador de l'ARA

LA TORNADA DELS PIXIES (2004)

David Coello, ha assistit a 11 edicions

La quarta edició del Primavera Sound va fer petit el Poble Espanyol i per això va ser l’última al recinte de Montjuïc. El salt de qualitat de la programació explicava aquest boom de públic: PJ Harvey, Wilco (en la seva primera visita a l’Estat), Franz Ferdinand, Primal Scream i, esclar, el retorn dels Pixies. El grup de Black Francis i Kim Deal va ressuscitar en un concert on no hi cabia ni una agulla. David Coello ho explica: “Van començar amb Bone machine i allò va ser una bogeria: gent saltant i xisclant com bojos, un pogo al·lucinant. De fet, vaig perdre de vista tots els meus amics. Hi va haver els típics a qui no els va agradar (“Que no han sonat bé”, “Que els falta energia”, etc.). A mi m'era una mica igual; anava caient un hit rere l'altre i jo era la persona més feliç del món. Al final del concert vaig retrobar-me amb els meus amics, les samarretes amarades de suor, afònics, i ens vam fer una abraçada amb un somriure que ens va durar dies. Em quedo amb aquesta imatge”.

EL DEBUT D’ARCADE FIRE (2005)

Elisabet Rueda, 14 edicions

El primer any que es va celebrar al Fòrum, el Primavera Sound presentava una alineació de luxe: New Order, Sonic Youth, Iggy & The Stooges, Gang of Four... Ara bé, aquella edició va estar marcada per uns debutants. I és que Arcade Fire (actualment habituals al festival) van oferir el seu primer concert a l’Estat. Va ser una nit d’èpica indie rock que l'Elisabet Rueda rememora com si fos ahir: “Primeres files, llum que ens encegava i Arcade Fire a l'escenari. Una colla de bojos i friquis que cridaven, saltaven i ho donaven tot, fent que ens adonéssim que aquella nit estàvem vivint un moment màgic. A l'inici de Wake up l'eufòria va ser col·lectiva, els somriures contagiosos i els que hi érem, bocabadats, com germans. Va ser una sensació tan intensa que encara ara, dotze anys després, quan l'escolto acabo amb la pell de gallina. Tant de bo, en certs moments, poguéssim viure dins d'una cançó”.

MOTÖRHEAD MARTELLEJANT EL FÒRUM (2006)

Patrícia Salvatierra, 13 edicions

Dijous 1 de juny del 2006. El dia que més soroll es va fer al Primavera. ¿La culpa? El baix i els amplificadors de Lemmy Kilmister, que encara fan que els xiulin les orelles als que van assistir-hi, com la Patrícia Salvatierra: “El crit de «Som Motörhead! Toquem rock & roll!» era tota una declaració d'intencions. Immediatament, un so contundent i brutal envaïa el Fòrum. Lemmy Kilmister, totpoderós, es dirigia a una marea humana formada per fans i curiosos que, en un altre lloc, mai haurien anat a un concert de Motörhead. Però allà ens teníeu, hipnotitzats per la veu trencada del Lemmy. Heavies, rockers, punks i hipsters, tots junts gaudint extasiats amb temes mítics com Ace of spades, Overkill, Dancing on your grave i Killed by death, a un volum estratosfèric. Segurament aquests himnes es van colar als concerts d’escenaris propers a causa dels altíssims decibels”.

MOGWAI I LES CHAMPIONS DEL BARÇA (2006, 2011)

Antonio Domenech, 10 edicions

Les dates del Primavera Sound han estat sempre molt properes a les de la final de la Champions League (aquest any coincideix amb el Juventus - Reial Madrid), cosa que ha provocat diverses anècdotes. Les més recordades són dues: el dia que Mogwai van utilitzar com a sintonia l’himne de la competició per celebrar la victòria del Barça davant l’Arsenal, i l’any que el festival va posar una pantalla al recinte per poder veure el FC Barcelona - Manchester United. Antonio Domenech va ser al xou dels escocesos. “Aquell any presentaven el disc Mr. Beast –explica–. Van sortir a l’escenari cap a les onze de la nit amb la música de la Champions League sonant de fons i va ser una experiència inoblidable. Un so espectacular i potentíssim, i un dels millors directes que he vist mai”.

EL COR DAURAT DE NEIL YOUNG (2009)

Txaber Viciola, 16 edicions

Probablement, un dels millors dissabtes del Primavera. Van tocar Sonic Youth, The Jayhawks, Michael Nyman, Simian Mobile Disco, Herman Dune, Deerhunter i Ariel Pink, entre d’altres. Això sí, el comandant en cap d’aquella jornada va ser Neil Young, que visitava Barcelona després de vint-i-dos anys sense fer-ho. Txaber Viciola ho va viure des de la primera fila: “Recordo veure sortir aquest senyor amb els seus respectables seixanta-tres anys; un avi amb una mirada austera, molt cascat físicament. Acompanyat d’una banda de luxe, va oferir un concert de dues hores de pur èxtasi emocional. Tant en els seus moments més folk i reposats (però molt emotius), com en el seu costat més elèctric i rock. Resumint, una veritable piconadora més enllà dels decibels. Clàssic rere clàssic, amb el públic en una comunió gairebé religiosa. Teníem esperances que fos així de bo, i ho va ser encara més: un autèntic huracà. Un gran avi Young!”

L’ANY DE PULP (2011)

Ade Samper, 8 edicions

Disset anys d’història són molts. Tants que grups que van passar pel festival i que ho van deixar han tornat després com a caps de cartell amb una tirada popular superior. El cas més paradigmàtic és el de Pulp: presents el 2002 (la segona edició del Primavera Sound), i retornats el 2011 com a estrelles absolutes del cartell. Ade Samper, que va viure el concert totalment entregada, recorda aquest memorable comeback: “Ja havia donat per perdut veure'ls en directe: era el concert més esperat d'aquell Primavera. Sobretot per a la gent de fora com jo que mai havíem tingut la sort de veure'ls. Però aquell any el déu dels festivals ens va tocar amb la seva vareta màgica, ens va concedir el desig de veure Jarvis en carn i ossos. I no només això, també de gaudir de gairebé totes les cançons del clàssic del 1995 Different class. Va ser un no parar de hits. Recordo que no vam voler veure'l gaire endavant per poder gaudir-ne i ballar. Des d'aquell dia ja puc preguntar-me: «Do you remember the first time?»”

TRES HORES AMB THE CURE (2012)

Nete Vericat, només s’ha perdut la primera edició

La dotzena edició del festival serà recordada pel maratonià concert de la banda liderada per Robert Smith. Un dels més llargs de la història del grup en terres catalanes. Ens en fa cinc cèntims Nete Vericat, fan llegit de The Cure i un assistent veterà al Primavera Sound (confessa que, des de fa anys, es programa la seva agenda de vacances per poder anar al festival): “El concert va ser de puta mare. De fet, van tocar un munt de cançons que no acostumen a interpretar en directe, i això que els he vist més de deu vegades. Els fans de The Cure sabem que cada gira suposa una litúrgia diferent. El grup aporta coses noves a cada tour, cosa que van fer al Primavera. Crec que recordar que van interpretar rareses com Fight i Dressing up”.

BIG JEFF I PATTI SMITH (2015)

Jeffrey Johns, 5 edicions

Un noi jove de Bristol, alt i corpulent, amb una cabellera rossa i un braç ple de polseres de festivals, que no para de moure el cap a les primeres files. Si heu estat al Primavera, segur que ja sabeu de qui parlem: Jeffrey Johns, més conegut com a Big Jeff, un melòman i festivaler professional famós arreu del món. La seva presència a un concert és garantia de qualitat. Fa cinc anys que el veiem al Fòrum i ell mateix ens diu que aquest serà el seu sisè Primavera. I continua: “El meu primer any va ser el 2012 quan Refused van tocar a l’escenari Ray Ban. Confesso que va ser el meu primer viatge a l’estranger i em va al·lucinar tant l’experiència que vaig decidir tornar. Puc dir que el Primavera Sound és el meu festival favorit”. Johns recorda especialment un concert acústic que Patti Smith va oferir fa dos anys al Primavera. “Va ser un triomf

–explica–, invasió d’escenari, expressions d’amor, i una versió colpidora de My generation. Brillant”.

LOS CHICHOS (2016)

Bego Gracia, 9 edicions

L’edició passada va ser una de les més eclèctiques del Primavera Sound. La presència de Los Chichos n’era un bon exemple. Herois de la rumba i del pop comercial espanyol dels anys setanta i vuitanta, el trio madrileny va oferir un festival de hits en un escenari, l’Adidas Originals, que es va convertir en una olla de pressió. Bego Gracia (es compra l’abonament al juny a cegues), ens relata com va anar la cosa: “Era com estar en una festa major, amb la gent cantant i ballant les cançons. Recordo una barreja sensorial molt curiosa: l’olor dels food trucks, la veu de Pusha T que es colava des de l’escenari del costat, la brisa del mar, i tots allà junts com sardines escoltant històries sobre el Vaquilla”.