Memòria infame: el passat colonial de Barcelona que no es veu

BarcelonaHi va haver un moment en el qual es van fer grans fortunes amb l'explotació dels recursos naturals i humans de les colònies i amb el negoci negrer. Els qui van fer fortuna, sovint, després van tornar i es van fer construir luxoses residències a Barcelona. Detallar-les totes ompliria moltes pàgines, però n'hi ha tres força imponents a la Rambla que acullen grans institucions culturals. Dues de la Generalitat: el Palau Moja, seu de la direcció general de Patrimoni Cultural, i el Palau March, seu del departament de Cultura; i una de l'Ajuntament, el Palau de la Virreina, que acull l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) i la Virreina Centre de la Imatge. És una part de la història que és poc visible. "Més enllà del fet simbòlic de la retirada de l'estàtua d'Antonio López, les institucions han fet molt poca cosa a Barcelona, per exemple, en relació amb el record i la memòria del passat negrer de la capital catalana", assegura l'historiador Martín Rodrigo, autor de Un hombre mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Ariel).

A poc a poc s'ha anat explicant com molts vaixells d'esclaus van salpar del port de Barcelona rumb a l'Àfrica, primer, i a Amèrica, després. Amb més o menys controvèrsia també s'ha divulgat com els qui es van enriquir a Amèrica amb l'espoli o amb el tràfic d'esclaus van invertir, després, els seus capitals a Catalunya. "N'hi va haver que van operar des de Barcelona, com Cristóbal Roig Vidal, Mariano Flaquer, Juan Roig Jacas, Jaime Tintó o Pedro Gil Babot. D'altres, es van instal·lar a la capital catalana després d'haver fet fortuna a Àfrica o Amèrica, com Isidro Inglada, José Mataró, Jaime Badia, José Samá Mota, José Cargó, Estaban Gatell o els germans Antonio i Claudio López, entre molts altres", detalla Rodrigo, que prepara una web que explicarà la història que amaga part del patrimoni monumental de la capital catalana amb l'Agència Estatal d'Investigació.

"Hauríem d'explicar Barcelona d'una altra manera", afirma l'antropòleg Andrés Antebi, que des de l'Observatori de Vida Quotidiana treballa en diferents projectes sobre la memòria colonial de Barcelona i aviat farà pública una nova aplicació que vol explicar "la memòria infame" d'alguns edificis. "Hauríem de ser capaços de posar-nos les ulleres i mirar-ho tot amb una altra sensibilitat. Conèixer d'on venien els recursos econòmics per construir aquests edificis, fer un salt en el temps", afegeix.

A la web de Barcelona Turisme es donen unes pinzellades del Palau de la Virreina. "Un edifici barroc us rep a la Rambla de Barcelona, passat el carrer del Carme, i us despertarà la curiositat, ja que la seva façana, molt decorada, i els patis interiors i escalinates, deixen entreveure riquesa i poder", s'hi pot llegir. I, més endavant, afegeix: "Darrere del seu nom, hi trobarem que la virreina va ser l'esposa del virrei del Perú, Manuel Amat i Junyent". Tanmateix, enlloc s'explica, com reconeix el mateix Icub, com va fer la fortuna Manuel Amat i Junyent (Vacarisses, 1704/1707- Barcelona, 1782). "A la Virreina s'han fet exposicions molt sensibles i molt crítiques amb el colonialisme, però l'edifici no ha abordat prou la seva pròpia història", detalla Antebi.

El virrei del Perú que va explotar el mercuri

Manuel Amat i Junyent, l'home que va fer construir l'actual seu de l'Icub, va ser el virrei del Perú. "És una figura controvertida per la seva extrema duresa al Perú. Dins la lògica colonial del seu temps va ser considerat un home d'èxit perquè va reeixir en reorganitzar la capacitat extractiva i d'explotació del Perú. S'havien esgotat els recursos naturals de moltes zones i en va trobar de nous a Huancavelica i Cerro del Pasco", detalla Antebi. A Huancavelica, actualment una de les ciutats amb un major índex de pobresa del país, es va explotar el mercuri, mineral necessari per a la purificació de la plata. "Tota aquesta explotació minera, que va deixar molts morts, encara és molt visible amb grans ferides a la terra, uns grans forats impressionants, i una gran contaminació", diu Antebi. Quan Amat va tornar a Barcelona, va ser rebut com un heroi i es va casar amb Maria Francesca Fiveller, fins aquell moment enclaustrada en un convent i a qui el nebot del virrei havia deixat plantada a l'altar. El palau es diu de la Virreina per ella que hi va residir, tota sola, després que Amat morís de manera sobtada.

Martín Rodrigo, al llibre Del olvido a la memoria. La esclavitud en España contemporánea (Icaria), menciona una llarga llista de vestigis materials que va deixar la intensa relació de Barcelona amb l'esclavitud al llarg del segle XIX. Un dels homes que es va enriquir força amb les expedicions negreres de Cuba, sobretot entre 1810 i 1820, va ser l'armador Isidro Inglada. "Se sap que va noliejar fins a vint expedicions a les costes africanes amb onze embarcacions diferents. Inglada va tornar a Catalunya el 1822, es va instal·lar a Barcelona i va fer construir diverses cases residencials entre la Rambla i la plaça Sant Jaume. Una de les seves adquisicions més espectaculars va ser la Granja Vella d'Horta (actualment Martí Codolar), que va convertir en una gran casa senyorial que va acollir a monarques com Ferran VII, el 17 de març de 1828", explica l'historiador.

Entre les moltes biografies que detalla l'historiador, hi ha la de persones força conegudes, com els germans Antonio i Claudio López. Antonio va tornar a Barcelona el 1855 i va comprar el Palau Moja per 770.000 pessetes el 1879. Quatre anys després, el 1874, va comprar al marquès de Palmerola dos edificis propers, als números 7 i 9 del carrer Portaferrissa, i el 1880 el número 5 del mateix carrer. La Generalitat va comprar l'immoble el 1980 i actualment és la seu de Patrimoni Cultural. A la web no es parla de com es va enriquir Antonio López. Tanmateix, se'n donen algunes pinzellades en les visites guiades. Rodrigo sempre ha defensat que el controvertit Antonio López va ser un esclavista i, a més, va comerciar amb esclaus quan fer-ho era il·legal. "Sense això no hauria pogut amassar la fortuna que el va convertir en l'empresari més ric de Catalunya", explicava en una entrevista a l'ARA.

L'empremta esclavista al Palau Marc

Una altra seu cultural ubicada a la Rambla que té l'empremta colonial és el Palau Marc, que va ser adquirit per Tomàs Ribalta el 1876. Nascut a la Barceloneta i d'origen humil, es va convertir en un home molt ric a Cuba amb les plantacions de sucre i la mà d'obra esclava. Amb part de la fortuna va comprar el Palau Marc, i actualment encara es pot veure un relleu que confirma el seu passat. A més de la simbologia pròpia de la navegació i el comerç, així com fruites tropicals, es distingeix la xemeneia de la hisenda i la canya de sucre. "Als anys vuitanta la Generalitat va comprar l'edifici als seus hereus, que viuen a Miami", afirma Rodrigo. Tampoc s'explica aquesta part de la història en aquest edifici.

"S'han aprovat proposicions no de llei, però no han servit pràcticament de res", lamenta Rodrigo. La primera es va aprovar el febrer del 2010 i, entre altres coses, demanava erigir un monument en record a les víctimes de l'esclavitud. "No s'ha fet res d'això", diu l'historiador. L'abril del 2022 es proposaven modificacions a la proposició no de llei. Entre altres, la de commemorar el 23 d'agost com a Dia Internacional del Record del Tràfic d'Esclaus; promocionar iniciatives que visibilitzessin el paper d'Espanya en la història de l'esclavitud i incorporar l'esclavitud en el currículum educatiu. "A Nantes (França), que també va ser un port d'on van sortir vaixells esclavistes, per exemple, hi ha un Memorial de l'Abolició de l'Esclavitud, però aquí res ens ho recorda", lamenta Rodrigo. Des de l'àmbit universitari i associatiu hi ha hagut algunes iniciatives, com les rutes que organitzava l'Associació Conèixer Història-Memòria BCN.