Va haver-hi un temps, podem dir que fundacional, en què la política cultural comptava molt, a Catalunya. Tot i comptar amb pocs diners, com sempre. Era camp de batalla i de lluïment. Generava passions i polèmiques ciutadanes. S’havia de construir el país que el franquisme havia esborrat. Tocava reprendre la feina de la Mancomunitat i la Generalitat republicana: biblioteques, museus, arxius, teatres... El pujolisme va posar-hi el segell nacional.
Figures com Oriol Bohigas i Ferran Mascarell –des de l’Ajuntament de Barcelona– i l’ara desaparegut Eduard Carbonell van ser claus en el disseny institucional de la cultura “de la pedra”: de les institucions. Carbonell va estar en totes les salses durant molts anys. No tenia la projecció pública de Bohigas o Mascarell, però fent el símil pratià, va ser “el seny ordenador” des del Govern. Pragmàtic i culte, determinat i imbuït d'institucionalitat catalanista, va ser l'home de Pujol.
Carbonell va picar molta pedra entre bastidors fins a obtenir un premi personal cobejat: la direcció del MNAC, on va agafar el relleu a Xavier Barral, un altre nom clau d’aquells anys. Erudit i polític, li va tocar l’honor de culminar amb èxit el museu més important del país.
