Presenta el disc ‘N.S.C.A.L.H.’ (No Sabràs Com Acabarà La Història) al Mercat de Música Viva de Vic aquest dimecres
Cultura 14/09/2021

El Petit de Cal Eril: “Voldríem fer una gira només per llocs on facin menjar que ens agradi”

5 min
Joan Pons, El Petit de Cal Eril, en un carrer de Barcelona

BarcelonaLa màgia d'El Petit de Cal Eril continua, ara dins d'un disc titulat N.S.C.A.L.H. (No Sabràs Com Acabarà La Història) (BankRobber 2021), que estrena aquest dimecres al Mercat de Música Viva de Vic. Sí, Joan Pons (Guissona, 1981) ho ha tornat a fer. El bruixot de la Segarra i els seus còmplices habituals (Jordi Matas, Artur Tort, Ildefons Alonso i Dani Comas) obren una nova porta al pop còsmic amb un àlbum que es presenta amb una portada de reminiscències barroques obra de David de las Heras . "No em puc imaginar aquest disc sense aquesta portada, és la millor que hem fet mai", exclama Pons amb entusiasme.

Portada del disc 'N.S.C.A.L.H.', d'El Petit de Cal Eril.

La primavera de l’any passat tot era incertesa sobre com anirien les coses . Com afrontes la publicació del disc nou?

— Ara mateix no tinc la sensació d’incertesa. Suposo que l’ésser humà té aquesta capacitat d’adaptar-se fàcilment a les coses. I jo estic bastant adaptat a la nova normalitat que diuen. Potser és que la incertesa és el nostre pa de cada dia, i benvinguda sigui. Però no tinc cap sensació estranya, ara estic bé.

De fet, en l’últim any has pogut fer bastants concerts.

— Sí, n’hem anat fent. Intentem no parar de tocar perquè és el nostre modus operandi, tant vital com econòmic; necessitem tocar. I hem aplicat el sistema Never Ending Tour del Bob Dylan, d’anar empalmant les gires i no parar.

Una cosa molt interessant que heu fet, tant vosaltres com el Ferran Palau, és crear un circuit propi de concerts.

— D’això ens en sentim superorgullosos. Aquí rau una mica la clau de tot plegat. Justament diumenge estàvem al cotxe amb el Ferran. Anàvem passant per pobles on no hem tocat mai. I li deia. «Ferran, hem de fer una gira per pobles on no hem tocat mai». I ell deia: «Però si no hi hem tocat és perquè no tindríem gent o seria un fiasco». Però no es tracta d'incloure aquests lloc en la gira, sinó fer una gira només tocant a llocs on no hem tocat mai. I si ens volen veure, que vinguin a Mollerussa, per exemple, que no hi hem tocat mai i m’encanta.

És una mica el que feia Bob Dylan als anys 70...

— És aquesta cosa dels trobadors de l’Edat Mitjana. En parlo sovint amb la banda. Nosaltres som molt romàntics en aquest sentit. Sempre tenim idees de gires rares, com ara fer una gira anant en tren, i allà on pari el tren muntar el bolo al costat de l’estació. Voldríem fer una gira només per llocs on facin menjar que ens agradi, o una gira de càmpings... Tenim una pila de gires pensades. Sempre amb el concepte aquest de la performance de la mateixa gira. També hi ha la idea de comprar un camió-escenari i que només hagis d’obrir-lo i ja estigui tot preparat per tocar. Són idees que les diem de broma però en realitat ens agradaria fer-ho. I potser algunes les acabem fent.

Això del camió és el que ja feien els còmics amb els carros.

— Sí, és que és l’hòstia. T’adones que hi ha moltes maneres de crear, de fer una gira. Nosaltres crec que estem més focalitzats en pensar les gires per a la música que estem fent, que no sempre és igual. Hi ha discos que estan més pensats per ser interpretats en teatres, altres per ser tocats fora de l’escenari, en espais naturals. És superimportant com i on ensenyes el que fas.

El disc nou, per a quina mena d’espectacle està pensat?

— Per a concerts asseguts en teatre, que és el que veiem que ara mateix podem fer. Hem sigut prou pràctics. Ara bé, també és veritat que, de seguida que es puguin fer concerts amb la gent dreta, no crec que tardi ni cinc concerts a trobar la fórmula per reconvertir el format.

Pot ser que N.S.C.A.L.H. sigui el disc amb més cançons d’amor de la teva trajectòria?

— No ho sé, perquè em sembla que totes les cançons que faig són d’amor. Hi és sempre, potser per la meva manera de fer les lletres. Però en realitat en veia més al disc del triangle (2018).

La sonoritat del disc sembla construïda a partir de la tensió entre els teclats i el baix.

— Té una sonoritat diferent de la del disc anterior i és molt més profund de greus. El baix no és tan prim i tan intel·ligible com en altres discos, sinó que és un baix amb més suc, com amb més greixos i voluminós. Els teclats són molt més aeris, i aquest espai al mig que abans ocupaven el baix i els teclats ara és cosa de les guitarres, que són molt més meloses. Ara els teclats estan a la teulada i el baix al soterrani, però estan molt ben avinguts.

Tot plegat fa que sigui un disc molt sensual.

— Sí. N'estem supercontents, del so del disc. No teníem gaire clar cap on volíem anar i hem trobat un espai molt diferent i que està obrint una nova dimensió a les coses que poden venir. Sempre intentem que els discos sonin el més diferent possible a l’anterior, perquè fer el disc que ja has fet és un avorriment.

Per primera vegada cantes una cançó en italià, Non tornerai, i una en castellà, Las cosas que creo. Com hi has arribat?

— Va ser ben bé com sempre fem les coses, una casualitat. La primera cançó que vaig escriure d’aquest disc va ser Las cosas que creo. La primera paraula va ser intuyo. Després que fui, i d’allà va sortir tota la lletra. Un cop feta, vaig pensar: «Hòstia, una cançó en castellà». I no vaig pensar-hi més. Mira que molts cops m’havien preguntat què passaria si fes música en castellà, o que on seríem si haguéssim viscut a Wisconsin o a Honolulu. Per dir-me això no cal que em diguis res perquè he nascut a Guissona, a la Segarra. Això ens havia passat molts cops i no veia la fórmula per cantar en altres llengües. I el cop que m’ha sortit de casualitat ni m’ho vaig plantejar. Quan va estar feta llavors sí que vaig pensar a veure si hi haurà algun hater que dirà alguna cosa, que ens és igual perquè seria divertit. I la italiana va ser igual. Ara bé, quan les cançons estan fetes i enregistrades, el que hauríem pogut fer era no posar-les al disc i guardar-les per a un single, perquè els discos amb diversos idiomes sempre m’havien semblat caòtics, però en aquest cas ens va semblar que tot plegat quedava molt integrat i que la meva manera de cantar quedava molt natural, que no hi feia cap esforç. Ja està, així es queda. I són dues cançons que ens encanten.

T’acompanyen uns músics extraordinaris, però creus que el país és prou conscient de la qualitat de músics com el Jordi Matas, per exemple?

— Catalunya no sé si és conscient de res [riu]. Sí que sé que tinc una gran sort d’haver trobat aquests músics. Quan estem tots cinc connectats l’engranatge funciona i ens enlairem. Sense el Jordi Matas aquests discos que estem fent no serien com són, o molts ni tan sols existirien. Això és així. Hi ha personatges que són genis i tenen la particularitat de fer que les coses passin i funcionin. Quina sort que existeixi el Jordi Mates, i quina sort coexistir amb ell.

stats