Un Primavera Sound cada vegada més variat

BarcelonaPassar del hip-hop west coast de Kendrick Lamar al rock electrònic i industrial de Nine Inch Nails o optar per suar la cansalada amb l’ afrobeat enèrgic i combatiu de Seun Kuti i els Egypt 80. Aquesta és només una mostra més de com en els últims anys el Primavera Sound ha anat eixamplant el seu ventall estilístic sense perdre la identitat. Ja no es pot dir que el #bestfestivalever sigui un esdeveniment indie, ni hipster, ni destinat a moderns. Repassant el programa és fàcil desmentir una sèrie de tòpics que han anat caient pel seu propi pes, com, per exemple, que és un festival per a guiris jovenets. ¿Com s’explicaria aleshores la presència -i la bona rebuda per part del públic- d’artistes septuagenaris com Dr. John i Caetano Veloso? ¿I la de propostes de música culta com la de Kronos Quartet i d’històrics del free-jazz com la Sun Ra Arkestra? El ventall d’edats entre els membres del públic ha augmentat; molts dels grups que hi actuen ja tenen 20 o 25 anys de trajectòria, mentre que algú que hi hagi anat des del primer any ja ha celebrat catorze aniversaris més.

Aquest 2014 el Primavera Sound ha demostrat més que mai que és un festival per a melòmans que busquen sensacions diferents. En l’era d’internet, ja no són les radiofórmules les que dicten el gust general. El públic té a l’abast una infinitat d’opcions que fugen de l’adotzenament promogut per la gran indústria i troba, aquí, un fantàstic aparador del que es cou fora de l’ establishment.

Per exemple, el rock i el metall, tradicionalment oposats al que s’entén per música “de moderns”, ha anat trobant el seu lloc al festival. Fa un parell d’anys que hi va començar a entrar amb propostes extremes i aquest any s’ha consolidat fent pujar als escenaris principals grups com Queens of the Stone Age i Nine Inch Nails. Ja no és estrany veure rockers anant d’un escenari a l’altre.

La música electrònica sempre ha estat més o menys ben representada i aquest any ha comptat amb noms com Disclosure, Moderat i Cut Copy, que dissabte a la nit van fer ballar fins i tot els assistents a qui ja no els funcionaven les cames. La música negra també s’ha anat fent un lloc al festival. Que un raper com Kendrick Lamar ocupés un dels escenaris principals en horari privilegiat i que part del públic se sabés les seves lletres és la mostra que en un festival tradicionalment de pop-rock hi ha més cabuda per a propostes com les de Charles Bradley, Antibalas i Seun Kuti, que donen molt més que color a la programació.

També ha augmentat de manera significativa la presència de grups catalans. El Petit de Cal Eril, Standstill, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró, Joana Serrat, Refree, Mishima, Za! i Univers són només una mostra de l’abundant representació autòctona al festival, un gruix de grups d’estils molt variats que deixen ben alt el llistó de la creació local, perfectament equiparable a la internacional. Tot plegat deixa un balanç artístic més que satisfactori tenint en compte que els caps de cartell d’aquest any no tenien la força d’uns The Cure, un Neil Young o un Nick Cave com en anys anteriors. Arcade Fire i The National són el relleu generacional, i encara hi ha espai per a històrics com Pixies, Neutral Milk Hotel i Slowdive. L’èxit d’apostar per la lletra mitjana i petita consolida la marca d’un festival que s’ha guanyat la fidelitat d’un públic informat, melòman i obert a noves experiències.

Una cloenda memorable

La nit de dissabte al Fòrum va deixar algunes estampes dignes de ser recordades, com la constel·lació de pantalles de mòbil que va fer encendre Kendrick Lamar durant un concert breu i concentrat en què va deixar clar el seu virtuosisme al micròfon i el seu domini de l’escena. També quedarà gravat en la memòria dels assistents el joc de llums de l’incontestable xou de Nine Inch Nails, amb una primera part basada en Hesitation marks (2013) digna del Sónar i una segona part amb clàssics com Closer, Piggy, March of the pigs i Hurt. L’intens final del concert dels Volcano Choir o la fúria amb què Foals van reivindicar la seva condició de caps de cartell van ser altres moments àlgids d’una nit en què la gent ja es començava a preguntar pel cartell de l’any que ve.