LITERATURA

Mircea Cartarescu: "En qualsevol home hi ha una veu femenina i viceversa"

L'escriptor deixa de ser inèdit en català amb 'Per què ens estimem les dones?'

Al llarg d’una trajectòria de més de tres dècades, el romanès Mircea Cartarescu ha anat explorant pràcticament tots els gèneres literaris: va començar publicant poesia el 1980, va continuar amb les nouvelles recollides a Nostalgia (1993) i va escriure una trilogia de novel·les que el va consagrar, Cegador (1996-2007). Cartarescu -que ha sonat diversos anys en les travesses del premi Nobel- no ha deixat d’expandir el seu univers narratiu: ha publicat dietaris, assajos, llibres infantils, el pirotècnic poema èpic El Levante (1990) i també llibres de narracions com Las bellas extranjeras (2010). Ha sigut àmpliament traduït al castellà a Impedimenta, però fins ara cap dels seus llibres es podia trobar en català. Ha sigut Lleonard Muntaner qui ha fet el primer pas amb Per què ens estimem les dones? -en una excel·lent versió de Xavier Montoliu- tot i que Periscopi prepara per al 2017 la monumental novel·la Solenoide, de gairebé mil pàgines.

L’origen del llibre és singular: “L’any 2001 era professor a la universitat, però el sou era molt baix -diu l’autor-. Vaig rebre l’encàrrec d’escriure una sèrie d’articles per a la revista Elle i vaig acceptar-lo”. En aquella època, Cartarescu “llegia intensament J.D. Salinger” i es va deixar empeltar de “la senzilla, profunda i extraordinària veu dels seus llibres”. En comptes d’oferir textos d’opinió va començar a escriure relats. La majoria són explicats en primera persona per un home força similar a l’autor -per no dir idèntic- que recorda algun episodi del seu passat, normalment relacionat amb alguna dona. “Va ser una ocasió d’or per escriure sobre la feminitat, que és un dels grans temes de la meva literatura -comenta-. En algun altre llibre dic: «En qualsevol home hi ha una veu femenina i viceversa». Tots som andrògins, d’alguna manera”.

Encara que l’autor reconeix haver escrit els textos en una llengua “urgent i apressada”, l’estil s’allunya dels formats periodístics. La matèria també. En alguns relats, el narrador aprofita per recordar la passió per la literatura de quan era jove, que ha mantingut intacta: “La meva impressió és que no escric, sinó que sóc escrit”, diu l’autor. Descriu viatges a Amsterdam, Cracòvia i San Francisco amb una prosa enlluernadora. I parla, sobretot, d’algunes de les noies amb qui va tenir relacions aquells anys. Les dosis d’intimitat que ofereix obliguen a demanar-li per la seva reacció. “És una pregunta que li han fet moltes vegades a la meva dona”, respon. I què diu? “Que aquest llibre no és una agenda sexual, sinó que sovint és un retrat camuflat d’ella. Algunes dones que hi surten i que l’han llegit s’han pres les històries tal com toca, amb nostàlgia i seny”. Qui vulgui saber en quines circumstàncies i a quina edat l’autor va deixar de ser verge ho trobarà al volum. “La intimitat té un únic sentit: és un tema més en la literatura que escric -afirma-. Pot aparèixer en qualsevol dels meus llibres. El que és important és que tingui valor literari, no confessional”.

Per a Cartarescu, un dels efectes més difícils d’aconseguir en un relat o novel·la és “l’efecte de la sinceritat”. Per què ens estimem les dones? és un dels seus experiments més accessibles i sincers. Fins i tot s’atreveix a explicar-hi que la pornografia no sempre el disgusta: “Baudrillard deia que vivim en un món de còpies sense original -diu-. La pornografia que ens envolta és això: consumim còpies, però somiem en l’original. El millor que ens pot passar a la vida és que la nostra parella es converteixi en amiga”.

Més continguts de