Cultura 18/11/2021

Ni sant ni geni incomprès: el MNAC escombra els tòpics del llegat de Gaudí

Una gran exposició amb més de 650 peces revela com l'arquitecte va ser un gran intèrpret estètic i polític del seu temps

7 min
Mobles del distribuidor del pis principal de La Pedrera a la gran exposició de Gaudí al MNAC
Dossier Gaudí 1921 Desplega
1.
La ciutat que mai dormia
2.
“La Sagrada Família es va construir contra la Barcelona proletària i revolucionària”
3.
Biografia de l’obra de Gaudí
4
1921-2021: Barcelona abans i ara
5
Com seria Barcelona sense Gaudí?
6
Els anys que Barcelona volia ser com París
7
Riure's del mort i de qui el vetlla: una tradició més que centenària
8
La Barcelona del 1921: violència, finances i testaferros
9
L'esclat de la inestabilitat
10
La ciutat que va començar a pelegrinar als camps de futbol
11
Irlanda, un estat nascut enmig de la violència a la fi de la Gran Guerra
12
Una ciutat que somiava ser infinita
13
Un llegat universal
14
La crònica de la por (als 'pijos' no mencionats)
15
Gaudí: una mina d’or incalculable per a Barcelona
16
Ni sant ni geni incomprès: el MNAC escombra els tòpics del llegat de Gaudí
17.
Antoni Gaudí i la Sagrada Família (1905)

BarcelonaSí, la gran exposició que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) dedica a Antoni Gaudí (1852-1926) a partir d'aquest divendres arriba al moll de l'os: la intensitat del recorregut, amb centenars de peces i un muntatge espectacular, revela tota la complexitat i la potència del seu llegat i l'allibera dels tòpics que hi han abocat els interessos turístics i el catolicisme més conservador que ha endegat la seva beatificació. Els discursos de Gaudí que hi ha als carrers de Barcelona i el de les sales del museu no poden estar més allunyats. Potser per això s'explota al mínim la imatge de Gaudí, i els seus retrats últims –alguns de molt poc coneguts– estan col·locats en una petita vitrina gairebé amagada al final del recorregut. "Gaudí té una presència absolutament poderosa sobre la Barcelona històrica i l'actual, i sempre es presenta a través d'una sèrie de tòpics que ja estan molt ben establerts en vida", diu Juan José Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de la UPC i comissari de l'exposició.

"Les primeres biografies de Gaudí que es publiquen després de la seva mort estan construïdes sobre el model de les vides d'artistes, que no es distingeixen gaire de les vides de sants", explica. Així que Lahuerta escombra la idea que Gaudí va ser un geni aïllat que es va inspirar ingènuament en la natura i que va menysprear els estudis acadèmics. En lloc d'això, el revela com un intel·lectual i un personatge polític en diàleg amb l'art, l'arquitectura i el disseny europeus i nord-americans del seu temps.

Un intel·lectual del seu temps

"Hem volgut presentar Gaudí en dos contextos principals. Un és l'internacional, en el qual és un arquitecte i no un calderer com el seu pare i el seu avi, un intel·lectual que estudia en una escola d'arquitectura acabada de fundar i que viu en una ciutat, Barcelona, que quan ell acaba la carrera, el 1878, hem d'imaginar buida", explica Lahuerta. Precisament aquesta sensació de full en blanc hauria esperonat la creativitat aclaparadora de Gaudí i altres grans arquitectes catalans d'aquell moment, com Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch. "Les muralles s'havien enderrocat el 1860 i l'Eixample estava pràcticament per construir –afegeix–. En aquest sentit era una ciutat optimista que volia construir els seus grans monuments, els seus nous parcs i les seves noves institucions".

L'altre context és el local, sobretot barceloní. "Es continua dient que Gaudí és un desconegut i un incomprès, però la pregunta és molt senzilla: si Gaudí és un incomprès, ¿com és que és l'arquitecte preferit de la més alta burgesia barcelonina? Els Güell i els Comillas no són només els més rics de Barcelona, sinó també d'Espanya, els més influents des del punt de vista econòmic, social i polític de l'Espanya de la segona meitat del segle XIX i del final d'aquest segle", diu el comissari. "¿Com és, si Gaudí és un incomprès, que és l'arquitecte preferit de l'Església, a Barcelona i a Mallorca?", continua. "El més important és que ens adonem que la seva obra surt de la seva genialitat però també d'una base molt complexa, que és l'ambient artístic, estètic i arquitectònic d'una època de transformació absoluta que és el final del segle XIX i el començament del segle XX", subratlla Lahuerta.

Retrat d'Antoni Gaudí d'Audouard i Cia.
'Paranimf', dibuix d'Antoni Gaudí.
Tocador del Palau Güell, d'Antoni Gaudí.

"Antoni Gaudí és sempre a primera fila: construeix el palau i el parc de Güell, influeix en la Colònia Güell, és a dir, ofereix les imatges d'un poder, d'una manera d'entendre la societat. També és qui construeix la Sagrada Família, que resumeix la interpretació de la societat barcelonina que fan la burgesia, la intel·lectualitat i l'Església", adverteix Lahuerta. L'exposició porta per títol (Re)conèixer Gaudí. Foc i cendres, fent referència a la Barcelona violenta de la Setmana Tràgica i d'atemptats com el del Liceu, on sorgeix la seva obra. "Gaudí és un personatge polític, com es pot veure en moltes de les caricatures de les revistes satíriques de l'època, i intervé directament en la construcció de la imatge de Barcelona a través d'un temple expiatori d'un pecat que és, evidentment, el pecat de la violència de la lluita de classes". Per això, en un capitell de la capella del Roser de la Sagrada Família, Gaudí hi fa aparèixer el diable posant una bomba Orsini –com la que es va fer servir al Liceu– a la mà d'un obrer. "L'obra de Gaudí està absolutament immersa en la seva època, i segurament és la que va aconseguir donar les imatges i les construccions simbòliques més potents de la seva època, i és per això que perdura", diu el comissari.

Immers en el context internacional

La mostra inclou més de 650 dibuixos, plànols, mobles i objectes, documents, fotografies i obres d'art del mateix Gaudí i d'altres arquitectes i artistes internacionals, com John Ruskin, Eugène Viollet-le-Duc, August Endell, Thomas Jeckyll, Owen Jones i Auguste Rodin. És impactant el diàleg que Lahuerta planteja entre una maqueta de la façana del Naixement de la Sagrada Família i una altra de la Porta de l'Infern, de Rodin. Són oposades, però tots dos artistes hi van dedicar molta part de la seva vida. En el cas d'altres figures que, com Owen, són considerades fundadores del concepte de disseny, l'exposició revela com Gaudí va importar les seves idees i les va produir en fàbriques d'aquí.

També són extraordinaris els buidatges en guix del francès Geoffroy-Dechaume, en els quals es pot veure fins i tot la pell esborronada pel fred de la model. Com a curiositat, una de les peces és el cap d'una noia tapant-se els ulls, com la que Jaume Plensa va instal·lar al Rockefeller Center de Nova York el 2019. També destaquen tots els seus dibuixos de formació, conservats a la Càtedra Gaudí i restaurats ara per la direcció general de Patrimoni, on ja es pot veure una mostra del seu caràcter: el seu projecte de final de carrera va ser el paranimf de la Universitat de Barcelona, i al tribunal hi havia, precisament, Elies Rogent, l'autor del que es va construir, que era alhora el director de l'escola d'arquitectura. "És un estudiant amb una convicció extraordinària, perquè els seus professors estan fent aquests mateixos projectes", diu Lahuerta, i també apunta que Gaudí va criticar tant els seus professors com els arquitectes amb els quals va col·laborar al començament de la seva trajectòria, com Francesc de Paula del Villar, a qui va succeir al capdavant de la Sagrada Família.

Recuperació de mobiliari original

En l'apartat de mobiliari destaquen algunes peces excepcionals i molt poc vistes, com una chaise longue i un tocador molt trencador que Gaudí va dissenyar per al Palau Güell, i que ara són propietat de la família Güell, que els conserva gelosament i no els sol prestar, i bona part del gran moble que ocupava el distribuïdor del pis principal de la Pedrera, que després de reunir el trencaclosques de les peces disperses ara torna a la llum un cop feta una restauració que ha durat un any i mig.

També brilla a la mostra una de les tres teles pintades, la que està dedicada a la Fe, que Gaudí va encarregar a Josep Maria Jujol per a la cerimònia dels Jocs Florals del 1907. Com que l'espai de l'exposició és força diàfan, es pot veure aquesta pintura gegantina des de la mateixa entrada de l'exposició. Una altra troballa és el bust que hi havia a la Font d'Hèrcules de Gaudí, als Jardins de Pedralbes, recuperat recentment.

Antoni Gaudí tapant-se la cara amb un barret davant la Sagrada Família. Setembre del 1920.
Tapís per als Jocs Florals del 1907, de Josep Maria Jujol.
Caricatura de Picarol de la Casa Milà, apareguda a 'L'Esquella de la Torratxa'.

D'allò més baix a allo més sofisticat

Un altre dels fils conductors de l'exposició, i un dels grans encerts, és el diàleg constant que hi ha entre la baixa i l'alta cultura per mostrar com Gaudí va ser un personatge omnipresent, des d'una postal i les revistes satíriques fins als mobles més luxosos i una columna de pedra de la cripta de la Colònia Güell que no es va arriba a fer servir en l'obra. "Aquesta dialèctica és la mateixa de l'època, entre l'objecte sofisticat que només es troba al saló burgès i el paper barat que corre per tot Barcelona. Gaudí ocupa tots aquests estrats, i entendre'l ens permet entendre Barcelona i la nostra pròpia història, que en l'època de Gaudí no és una Barcelona només de flors i violes".

Una columna de les obres de la cripta de la Colònia Güell
Interior del Palau Güell
Confident de la Casa Batlló, d'Antoni Gaudí.

Per això al començament del recorregut hi ha un bust d'Eusebi Arnau que representa Barcelona com una reina i, al costat, una caricatura d'aquesta reina com una dona caiguda i guarnida amb un rosari de bombes Orsini. I més endavant es pot veure també l'esbós de la pintura d'Aleix Clapés per al Palau Güell titulada Hèrcules buscant les Hespèrides i al costat les vinyetes paròdiques que se'n van fer, caricatures del mateix Eusebi Güell, així com els materials de la Sagrada Família i el Parc Güell acompanyats de postals.

El taller de Gaudí a la Sagrada Família cap al 1926.
Incendi del taller d'Antoni Gaudí a la Sagrada Família el 1936 durant la Guerra Civil.
Buidats de guix de la Sagrada Família

L'exposició ha costat 940.000 euros i és fruit de quatre anys d'una feina col·lectiva de tots els equips del museu, que no s'ha endarrerit tot i les restriccions de la pandèmia. Estarà oberta fins al 6 de març i després del MNAC es podrà veure al Museu d'Orsay de París des de l'11 d'abril fins al 17 de juliol. "Tot el que aporta l'exposició no morirà, sinó que passarà a la col·lecció permanent quan l'exposició torni de París", diu el director del MNAC, Pepe Serra. "Serà la primera exposició monogràfica de l'arquitecte a París des del 1910. És molt famós a França, però al mateix temps és conegut amb molts malentesos i d'una manera reductiva, i en aquesta exposició Gaudí apareix com un arquitecte europeu amb una imaginació increïble", conclou el director del Museu d'Orsay, Christophe Leribault.

Dossier Gaudí 1921
Vés a l’ÍNDEX
stats