El senyor de Barcelona més agosarat

EditorEls vaig conèixer a tots tres: el pare, el germà i el José Manuel. Els vaig conèixer en moments diferents de la meva vida, per qüestions diferents, amb conjuntures molts diverses, i amb els tres m’hi vaig entendre. Amb els tres hi vaig veure un comú denominador: la passió pel negoci del llibre i un sentit de l’aventura poc habitual en aquest sector. Avui ens deixa l’últim, el més alt, el més gran, el més fort, el més agosarat… El que semblava indestructible.

José Manuel Lara Bosch ha sigut l’editor total, l’empresari sense por, sense complexos, l’home que va intuir la necessitat de créixer per “significar” de debò en una cultura, el que va entendre que era inevitable la internacionalització i que també ho era la creació dels continguts com a negoci i base del que serà el futur del món del llibre.

Algú dirà que no va ser un intel·lectual pur, d’altres diran que el seu catàleg no és el mirall de la seva vida, fins i tot algú s’atrevirà a pensar -no a dir- que la seva posició ideològica no es reflectia en la seva empresa cultural. Tots s’equivocaran. Tots miraran a través de l’ull dels prejudicis, tots s’equivocaran en el dibuix del seu perfil.

Avui ha mort un senyor de Barcelona, potser un de l’última generació de senyors de Barcelona. Aquells que creien en la necessitat de “crear” una empresa perquè perdurés més enllà d’ells mateixos, que no fos només una aventura personal per ser viscuda i disfrutada en un temps limitat.

Jo sempre vaig voler ser un Lara petit. Un dia l’hi vaig dir i va riure, esclar. Mai vam arribar a ser amics, però sempre que ens vèiem, encara que no estiguéssim d’acord ni estiguéssim en el mateix cantó d’una negociació, ell em somreia i al final em deixava guanyar una mica, potser recordant aquell jove que un dia li va dir que volia ser com ell, o com el seu pare, o com el seu germà, però en petit.

Feia temps que tots sabíem que s’havia de morir. Sabíem, també, que ell ho sabia i que s’ho mirava amb la indiferència dels forts. Quan algú li deia que fumava massa en una reunió, ell era capaç de respondre: “ A mi el tabaco no me hace daño ”, convençut que la vida es lluita cada dia, i que es guanya o es perd a cada instant. Estic segur que arribarà somrient i sorneguer allà on vagi, preguntarà on és el seu lloc i començarà primer a preguntar, després a organitzar i, finalment, a manar. El cel tindrà a partir d’avui un personatge que el farà més distret: un senyor de Barcelona, potser l’últim senyor de la ciutat. Un homenot que estic segur que Pla hauria immortalitzat si l’hagués conegut a fons.

Amb la cultura catalana

Per a la cultura catalana, José Manuel serà també un pàgina de lectura obligada, imprescindible. Fa molts i molts anys, en una conversa privada amb el llavors president Pujol li vaig dir que si el nacionalisme no actuava, si no es feia intervencionista en el món editorial, el sector del llibre en català es veuria obligat, amb els anys, a arribar a un acord amb una gran plataforma com era Planeta, amb José Manuel al capdavant, un català pragmàtic en els negocis, però clarament i públicament crític amb el nacionalisme.

Els anys van passar i els acords amb ell es van fer inevitables. Amb el temps, ha demostrat que era el més pràctic de tots, el menys sectari, el més obert, el que ha posat la cara i els diners per salvar moltes empreses de la nostra cultura que no podien sobreviure en un món cada cop més globalitzat. Ho va fer perquè creia que era la seva obligació com a ciutadà, com a català, com a senyor de Barcelona.

A vegades, nosaltres els nacionalistes, tendim a parlar d’uns i altres, del nostres i dels que no ho són. Doncs bé, ell, que no ho semblava, va actuar com un dels nostres.

Ara, però, amb l’impacte -no per esperat menys sobtat- de la seva mort, només penso que el seu gran buit serà molt difícil d’ocupar, que el món del llibre ha quedat orfe d’un dels grans patrons, d’aquell que va voler construir un immens vaixell que continuaria navegant més enllà de la seva mirada.