Sigui santificat el ‘pitarrisme’

BarcelonaDe cognom Soler i de nom Toni. Però els seus pares van meditar posar-li Frederic. “Què fa en Pitarret?”, feia broma el seu pare mentre esperaven l’arribada del fill. Amb aquesta declaració de connexions nominals, Toni Soler surt a l’escenari de la Sala Tallers del TNC per glossar la figura gegant de Serafí Pitarra -pseudònim de Frederic Soler- i, projectant la seva influència a través del temps, intentar escatir de què nassos va això de l’humor català i com es manifesta a Polònia, tal vegada la mostra popular més evident d’aquest humor en el present.

“A la gent de l’humor no ens agrada gaire parlar-ne”, comença Soler. Considera que està tan lligat a la indefensió de les persones com ho estan l’amor i el sexe. No li agrada teoritzar sobre una feina que hauria d’estar per sobre de fórmules i tècniques. El que ens fa riure està molt relacionat amb la nostra tradició: “No comparteixo el costum arrelat de desdeny a la tradició. De fet, tal vegada és aquest desdeny, la nostra tradició més nostrada”.

A criteri de Soler, la gran virtut dels textos de Pitarra és que són molt divertits: “Sovint s’oblida que fer riure és el fet essencial de l’humorista”. Qüestiona que sovint es consideri l’humor com a eina i no com a fi en si mateix. També que es valori sempre la transgressió i no es tingui en compte que transgredir és molt més fàcil que fer gràcia. Expressions com “la cultura del hi-hi, ha-ha” o “la conyeta” serveixen ara per desacreditar l’humor, com en temps de Pitarra es parlava de pitarrisme com a sinònim de mal gust als escenaris.

Les connexions entre l’obra de Frederic Soler i Polònia són, segons explica, diverses. Una d’elles és la recerca del gran públic i el dinamisme creatiu que això suposa. Ell estrenava, com aquell qui diu, cada setmana. “Vaig demanar als guionistes de Polònia que vinguessin a la conferència, però estan mirant el debat de Madrid perquè dijous hi ha programa”. La missió de l’humor -explica-és demostrar que totes les causes poden resultar risibles. També rebaixar els fums a la solemnitat i qüestionar les veritats absolutes. ¿Però això com casa amb la personalitat catalana, amb el tòpic del català assenyat i treballador? La resposta és la ironia. Un instrument molt nostre, que hem sabut posar al servei de la sàtira política: Macià i Companys, per exemple, ja tenien El Be Negre vigilant-los de prop.

“No he conegut Pitarra a fons i tampoc em vaig criar amb Joan Capri”, conclou Soler. Va créixer veient Pajares i Esteso, Martes y Trece. Li agradaven La Trinca, Mikimoto i Els Joglars. Va ser guionista d’Andreu Buenafuente i amic de Pepe Rubianes. Ara escolta La competència i La segona hora. “Fa de mal dir si tenim coses en comú. L’humor és líquid, com els temps que vivim. Es mama al carrer, és un element atmosfèric de l’ara i l’aquí. Un valor absolut”.