ART

El punk omple de soroll i ràbia les sales impol·lutes del Macba

100 obres mostren l’empremta d’aquest moviment en l’art contemporani

La seu del Macba, obra del nord-americà Richard Meier, és un dels edificis més rigorosos i severs de Barcelona. Però l’art té la capacitat de contaminar el seu entorn i l’exposició Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, que estarà oberta al museu des de demà fins al 25 de setembre, desafia amb més força la neutralitat del cub blanc, sobretot pel to de les obres. En aquest sentit destaquen dues peces força sorolloses. Una és una macroorquestra mecànica de Marcel·lí Antúnez que hi ha al final del recorregut i que va formar part del muntatge de La Fura dels Baus dels anys 80, Suz/O/Suz. L’altra és la que Pepo Salazar va exposar al pavelló espanyol de l’última Biennal de Venècia d’art: un reguitzell de tubs d’acer dels quals pengen micròfons encesos que freguen el terra i fan un soroll molest. Aquesta peça fa referència al constructivista Ródtxenko i representa el fracàs de l’optimisme redemptor de les avantguardes. De fet, el descontentament per la fallida de les utopies del segle XX és una de les senyes d’identitat del punk.

Segons el comissari de la mostra, David G. Torres, el punk “és un dels moviments del segle XX que més pòsit ha deixat perquè reprèn una història oculta, un rumor, com diu una de les grans referències de l’exposició, el crític musical Greg Marcus, que va ser el primer que va relacionar el punk amb els moviments radicals del segle XX”. I el soroll d’aquest rumor, que recorre tot el segle passat, “està fet de ràbia i d’inconformisme, d’incomoditat i alienació”. Per a Torres, la magnitud del punk també es troba en la seva relació amb la música: “A diferència dels seus moviments antecessors, com el situacionisme i el dadaisme, el punk té una explosió social molt més forta perquè es manifesta enmig de la societat dels mitjans de masses i enmig d’una indústria cultural com és la musical, i això li dóna un ressò i una capacitat d’arribar, sobretot, al jovent que ha deixat un pòsit que arriba fins als nostres dies”.

La vigència de les idees radicals

El director del Macba, Ferran Barenblit, ha recuperat Punk. Els seus rastres en l’art contemporani de la seva etapa al CA2M de Móstoles. La mostra és una coproducció d’aquest centre amb l’Artium. Després de Móstoles, Vitòria i Barcelona, l’exposició viatjarà fins al Museu del Chopo, a Mèxic. A Barcelona, la mostra coincideix amb el 40è aniversari del sorgiment del punk, que s’associa al naixement dels Sex Pistols, i creix amb obres de la col·lecció del Macba i de La Caixa. En total, hi ha més de 100 treballs de 60 artistes nacionals i internacionals, com Chris Burden, Mike Kelley, Paul McCarthy, Raymond Pettibon, Jordi Colomer, Santiago Sierra, Tracey Emin, João Onofre i Joan Morey. Per entrar en una de les sales, cal travessar una altra obra que fa soroll de trencadissa: és el Terremoto de Tere Recarens i consisteix en una passarel·la de fusta inestable flanquejada per prestatgeries plenes d’objectes de vidre. La mateixa artista hi va provocar un terrabastall. L’obra es va exposar el 1996 i ara s’ha tornat a muntar.

Una altra obra evoca una polèmica artística barcelonina: Ho tinc tot, de Tracey Emin. Està protagonitzada per una dona eixarrancada i amb l’entrecuix ple de diners. El 2001, quan se’n va exposar una reproducció de grans dimensions a la façana del Santa Mònica dins l’exposició Trans Sexual Express Barcelona 2001, l’Institut Municipal de Paisatge Urbà va demanar que fos retirada perquè, segons l’organisme, no s’havia demanat permís per instal·lar-la. “Intentem veure la vigència del punk i evitar caure en la nostàlgia. El que volem és pensar en la vigència d’unes idees que tenen a veure amb si la radicalitat encara és un lloc des del qual podem pensar la cultura i la nostra posició davant el món”, diu David G. Torres.

Més continguts de