La decadència d'Europa en un bon àpat teatral, però no del gust de totes les boques

La caiguda del Mur de Berlín va obrir les portes del cel als ciutadans de l’anomenada Europa de l'Est. La derrota del comunisme albirava una nova vida en democràcia que garantiria els drets restringits per les ferotges dictadures socialistes. Il·lusos ells, perquè ràpidament els núvols de tempesta van cobrir aquells cels i l’alegria va derivar en resignació. Ho diu la fotògrafa malalta de fibromiàlgia que sobreviu amb el seu marit en alguna ciutat d’algun d’aquells països i que va guanyar un prestigiós premi justament per les fotos de la caiguda de l’icònic mur alemany. Van sortir del foc per caure a les brases. Les brases del capitalisme. L’Europa de la il·lusió virada cap a l’Europa de la frustració en la metafòrica boira de l’obra de Lluïsa Cunillé guanyadora del premi Frederic Roda 2014.

La dramaturga més prolífica i més estrenada del teatre català aixeca un retrat de la decadència del somni europeu personificat en un grup de perdedors. La malaltia incurable de la fotògrafa no deixa de ser una metàfora, com ho és la resignació del marit, la frustració alcohòlica del veí astronauta que podia haver anat a la Lluna, la incerta vida del fill de la parella víctima i botxí de la maleïda herència militarista i la misteriosa incertesa d’una periodista que havent perdut un vol ha llogat una habitació al matrimoni per una nit. Boira és segurament una de les obres més complexes però al mateix temps més explícites de Cunillé. Una obra de maduresa fidel al seu cànon de la dramatúrgia de la subtracció que convida els espectadors a completar allò que no s’explica.

La proposta de Lurdes Barba segueix les línies que han traçat socis de Cunillé com el director Xavier Albertí dins del corrent de retenir les emocions en el marc d’un fals realisme. Un realisme que s’expressa en l’espai escènic (que subratlla la decadència amb una excessiva obvietat) i en les petites accions (com apagar el llum de l’habitació quan l’hoste ha marxat), però que se subverteix per la sobrietat (excepte el molt adequat histrionisme del veí de Jordi Collet) i el hieratisme (sobredimensionat en el cas de l’enigmàtica periodista d’Àurea Márquez) de les interpretacions i un disseny de llums que deliberadament amaga els rostres dels intèrprets. Tots ells admirables. Fantàsticament natural el monòleg inicial de Lina Lambert (la fotògrafa) i magnífica la contenció emocional del marit (Albert Pérez). Bon àpat teatral, però no del gust de totes les boques.