Conchi León: "Encara em costa entendre el perdó com un regal a un mateix"

BarcelonaEl dia que el seu pare va patir un infart, la mexicana Conchi León (Mèrida, 1973) va començar a escriure. D'aquella urgència en va sorgir un text que furga en les seves memòries d'infantesa, marcades per la duríssima violència intrafamiliar exercida pel pare i la impossibilitat d'enfrontar-s'hi de gran. Cachorro de León, que s'estrena aquest diumenge a Girona dins del festival Temporada Alta, viatja fins als records més extrems de l'artista, però sense perdre el sentit de l'humor, observant amb una mirada crítica i tendra la família i intentant curar les ferides profundes que li van deixar.

L'espectacle parla directament de la seva vida íntima, concretament de la seva infància. Com va ser el procés d'escriptura?

— Va ser força complex. Va suposar tornar a la infància, un lloc tan pantanós i violentat pel pare i una mica també per la mare, ja que havia normalitzat la violència i algunes vegades jo mateixa la reproduïa. Van ser tardes de pluja, furgant en els records per trobar un equilibri entre els dolents i els bons. També va suposar trobar-me amb aquella nena d'ulls grans que va sobreviure a tot això i que encara ho pot explicar des de l'humor, la memòria trencada i la resiliència.

Per què va decidir convertir la violència exercida pel seu pare en una obra de teatre?

— Perquè la ficció, en aquell moment, era l'únic espai per retrobar-me amb el pare i perdonar-nos. La urgència pels seus últims dies unida a la meva distància física deixava poc camí per curar la nostra història. L'escriptura va ser la manera. Aquesta obra és el tram que vaig recórrer per tornar-lo a veure i parlar-nos de nou.

Què va ser el més difícil del procés de creació?

— Deixar de jutjar-me contínuament, confiar en la crítica d'un amic dramaturg per creure que era una història que valia la pena ser narrada i no només la veu d'una filla rancorosa que no havia superat traumes d'infància. També em va costar molt llegir l'obra a la mare i a la meva germana. No volia fer-los mal, són les persones que més m'importen d'aquesta història.

L'obra parla especialment del paper de la mare, que al pare l'hi perdona tot. Quina idea volia transmetre del perdó?

— En la meva infantesa vaig sentir una vegada i una altra que la mare –després d'alguna pallissa– havia perdonat el pare. Més endavant li demanaven que el perdonés perquè ell pogués sortir de la presó –imagina’t el nivell de la pallissa, per acabar a la presó–. Després d'uns dies, la mare va signar-li el perdó. Tot això es va instal·lar al meu cervell infantil. Encara em costa entendre el perdó com un regal a un mateix.

Hi ha situacions duríssimes, com quan vostè era una nena, que va patir un atropellament i el pare va decidir treure-la de l'hospital. Però ho relata amb humor. Per què fa aquesta combinació?

— Perquè crec en el que deia Molière: "Fem-los riure, que obrin la boca per ficar-los la purga". L'humor és una constant en els meus textos, també és part de la meva herència. El pare tenia un sentit de l'humor meravellós, suposo que d'alguna manera ho vaig aprendre d'ell. Crec que les temàtiques dures connecten millor amb l'espectador si els donem respirs d'humor. Entenc que hi ha obres que ho permeten i d'altres no. En el meu cas, atès que actuo a l'obra i també soc cabaretera, m'agrada afegir humor a l'equació dramàtica.

Com recorda ara la família i el pare, després de transitar per aquestes experiències mitjançant el teatre?

— Com a persones que van viure circumstàncies que en el seu temps estaven normalitzades. La violència intrafamiliar no va ser un fet únic de la meva família. La van viure les meves veïnes, les meves amigues, fins i tot les meves mestres. Els meus pares són morts, ja no puc parlar-hi més que des de la memòria, però el meu pare també va ser un nen violentat, la meva mare va ser una nena abandonada. Nosaltres vam ser nenes que vam viure totes dues coses. Estic aprenent a mirar-los amb tendresa, i a avançar per curar tota aquella memòria a través de l'escriptura.