L'obsessiu onanisme funerari d'Angélica Liddell

Greta quiere suicidarse és una de les primeres obres d’una jove Angélica Liddell i la primera que va guanyar un dels molts premis que vindrien, el Ciutat d’Alcorcón de teatre el 1988. Des de llavors, la mort i el suïcidi com a últim acte poètic ha estat omnipresent en la intensa producció escènica de l’artista nascuda a Figueres. De fet, els seus dos últims i aplaudits espectacles giraven al voltant del seu propi funeral –Vudú (3318) Blixen, el 2023– i el d’Ingmar Bergman –Dämon. El funeral de Bergman, el 2024–. La creadora entrega un espectacle, o més, per any, així que ara estrena a Temporada Alta Sepukku. El funeral de Mishima o el placer de morir, que tancaria una falsa trilogia que percudeix, i de quina manera, sobre el suïcidi com una de les belles arts i de la mort com a ideal estètic de l’artista.

Ella també va pensar en el suïcidi. Fa uns anys, diu. I ho va fotografiar. "Quan em moriré? –es pregunta–. A l’escenari puc suïcidar-me un milió de cops". Reclama el final de la vida; de la seva i la de totes les vides. No hi pot faltar l'admonició des de la superioritat de l’artista. I una fugissera referència a la joventut. Ho fa amb la sinceritat i amb la convicció del fanàtic. Amb el despit del condemnat. Amb el menyspreu de la diva. Amb el talent del geni. El seu monòleg, a la part final de l’espectacle, és el millor d’una proposta una mica esquemàtica, si es tractava d’un homenatge a l’escriptor japonès que es va suïcidar amb el ritual dels samurais després d'un fallit intent de revolta militar.

Sobre un tatami blanc envoltat de sorra vermella, l'oficiant invoca un seguit de finats, alguns d’ells suïcides, a través de la seva roba real. Es convoca l’erotisme, però hi manca sensualitat. La directora comparteix protagonisme amb un ballarí i un actor japonesos que emulen amb gran pulcritud el teatre clàssic japonès (Noh) amb els seus moviments, les danses i el conte de l’àngel que ha perdut les ales. També hi ha els seus apunts friquis, com un enorme culturista o un pelut emmascarat amb flaixos força artificiosos. O com la perfomance de l’extracció de sang de l’actriu i d’un dels actors. Amb ell, la punxada no funciona, però en lloc d’assumir que és una convenció, li punxen l’altre braç. A algú li fa basarda, hi ha una senyora que es mareja i n'hi ha d’altres que ens fa riure. La diva va voler que la proposta fos de matinada –a les 5.45 h!–, imaginem que, malgrat tot, perquè la sortida del sol donés el relleu a la mort.