París i la gran festa del teatre

ParísNina, Valentina, Olga, Alexandra, Antonina, Tamara, Loudmila, Klavdla, Zinaida. Nou dones russes que parlen de la guerra que van viure a l'espectacle La guerra no té cara de dona. De la Segona Guerra Mundial. De totes les guerres. De com les afecta. De com les modifica. De la por i la resiliència. Nou dones. Nou vides. I les paraules de Svetlana Aleksiévitx, la periodista i escriptora que en aquesta obra va reflectir la realitat de les combatents russes en un seguit d’entrevistes. El llibre, publicat en català a Raig Verd el 2018, va tenir una versió teatral al teatre Taganka de Moscou. Ara la francesa Julie Deliquet l'ha convertit en un brillant i emotiu testimoni d’un tema d’una lamentable i eterna actualitat que s'ha pogut veure aquest cap de setmana a París.

Una altra de les propostes que ha arribat a la capital francesa és la de Bartabas, el paradigma de l’home que estima els cavalls. Fa quaranta anys l'artista ens sorprenia al descampat de l’antic escorxador de Barcelona amb el Cirque Aligre o circ de les rates i les oques i ens va captivar als anys del Fòrum (Tryptik el 2001 i Loungta el 2004) amb la poètica dels seus espectacles eqüestres amb aromes orientals sota la carpa. És el coreògraf dels cavalls que va aconseguir que l’Estat francès li construís una meravellosa carpa de fusta a Aubervilliers, quasi al final de la línia 7 del metro. Allà ha estrenat una desena d’espectacles eqüestres d’una aclaparadora poètica escènica.

Però a Les cantiques du corveau fa un gir amb una creació que desconcerta el seu públic, que li dedica un tebi aplaudiment. Sobre una pista quasi coberta d’aigua, la protagonista és la paraula. La paraula dels seus escrits (editats per Gallimard) sobre els orígens de la humanitat. Cants en què l’home coneix els animals i es fa preguntes. Un espectacle cobejat durant la pandèmia i de vocació filosòfica, amarat amb una orquestra de músics de l’Iran amb instruments tradicionals i coronats amb esplèndides cornamentes. Però la paraula mana en la veu d’uns entregats rapsodes. Textos sense intuïció dramàtica, sense connexió entre uns i altres. La posada en escena conserva els trets poètics de les creacions del centaure Bartabas, que cavalca al començament embotit en una màscara de corb. El millor, és clar, allà on surt el talent, és a les accions entre text i text. Accions brevíssimes i bellíssimes. De foc i, a la fi, de cavalls. Com les egües blanques muntades per esquelets, ben segur que parents dels que pengen de la cúpula del bar d’entrada a la carpa. Uns breus instants de meravella en un conjunt força menys encisador, tot i els melindros, el vi calent en cada taula i les oques que envaeixen la pista mentre marxem.

Una comèdia que desborda tendresa

La personalitat i el teatre de Jean-Luc Lagarce (1957-1995), que vam descobrir de la mà d’Oriol Broggi a la Biblioteca el 2020 amb Només la fi del món, té paral·lelismes amb Koltès (1948-1969). Però mentre aquest va tenir el padrinatge de Patrice Chéreau, Lagarce va créixer sol. Nous, les héros, de Lagarce, parla de teatre. D’una companyia dels anys cinquanta o seixanta després de la fi d’una funció que no ha anat del tot bé. Els actors es canvien i deixen els personatges als baguls per ser ells mateixos. O això pensen. Al voltant de les núpcies de la filla gran dels amos amb l’actor protagonista esclaten les misèries, però també les alegries de l’ofici. Fins i tot les cuites ideològiques entre qui mana i qui serveix. Onze meravellosos intèrprets quasi sempre en escena serveixen una comèdia que desborda tendresa, humor i, és clar, amor al teatre. Bravo!

Philipe Decouflé i la seva companyia DCA (diversitat, camaraderia, agilitat) són ben coneguts entre nosaltres. Ja que ens han visitat diverses vegades (Shazam! al TNC el 2001; Solo al Grec el 2003; Iris al TNC el 2004; Octopus al TNC el 2011) amb espectacles molt diversos en què la dansa es barreja amb fraseigs de circ i de vídeo amb un sentit lúdic molt encisador. La seva nova creació Entre-temps explora de forma divertida el pas del temps (un rellotge una mica boig penja sobre l’escena) i és bàsicament una font de joia, un collage d’homenatge al cine mut, al music hall i una mica de Pina Bausch pel moviment, per la música (piano en directe, gravacions de rock, pop i veus) i per l’estructura dramàtica. Un primer acte força monocromàtic amb clucs d’ullet màgics i una dansa de braços que es busquen i no es troben (magnífica la teatralitat del veterà Dominique Boivin). I un acolorit segon acte amb un grup de personatges fantasiosos, un simpàtic canvi de perspectiva del que hem vist al primer acte. Un deliciós apunt final, d’aquells que fan sortir de la carpa amb un somriure, on una vintena de ballarins voluntaris se sumen a la companyia fins a abraçar-se tots plegats. Fantàstic. Sí, París és una festa de teatre.