Cultura 31/10/2015

Terry Gilliam és Benvenuto Cellini

El cineasta nord-americà dirigeix l’òpera de Berlioz que arriba al Liceu

X.c.
4 min
La producció de l’òpera Benvenuto Cellini que dirigeix el cineasta Terry Gilliam té el segell inconfusible del monty python nord-americà.

BarcelonaEl tenor nord-americà John Osborn ho té molt clar. “Terry Gilliam és Cellini”, va dir dijous a Barcelona durant la presentació de l’òpera Benvenuto Cellini d’Hector Berlioz. En el diari que va escriure mentre preparava la direcció escènica, Gilliam descrivia així l’artista italià del Renaixement, autor de la imponent escultura Perseu amb el cap de la Medusa : “Cellini és un seductor en sèrie i un alcohòlic. Per a ell l’escultura és un afer secundari. Qui l’interpreti ha d’entendre a la perfecció la bogeria i, esclar, tota la producció hi està en sintonia”.

Això és el que ha hagut d’entendre Osborn, que interpretarà el rol de Benvenuto Cellini en cinc de les sis funcions que es representaran al Liceu del 8 al 19 de novembre, sempre que la direcció del teatre i el comitè d’empresa arribin a un acord perquè es desconvoqui la vaga prevista. Divendres van tenir una reunió per acostar postures, i demà en faran una altra.

Context convuls, com convulsa va ser la vida de Cellini (1500-1571), i com ho és la trajectòria artística del cineasta Terry Gilliam, membre dels Monty Python i responsable d’una producció que es va estrenar a Londres l’any passat i que arriba a Barcelona després de passar per Amsterdam i abans d’anar a Roma. El teatre de la Rambla no participa en aquesta coproducció de l’English National Opera, la Dutch National Opera & Ballet i el Teatro dell’Opera romà, però l’excepcionalitat de la proposta va fer que la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, pensés que seria bo portar-la a la capital catalana. Gilliam no serà al Liceu el dia de l’estrena, però “vindrà als últims assajos”, diu Scheppelmann.

“Boig i transgressor”

L’arribada d’aquest Benvenuto Cellini és un esdeveniment difícilment repetible, tant per la primera matèria, les memòries de Cellini, com per la partitura de Berlioz i per la posada en escena. “Cellini és com Berlioz: pompós, perillós, sempre al límit, boig, transgressor, un gran artista”, va escriure Gilliam, que abans d’acceptar aquest repte ja havia dirigit una altra òpera del compositor francès, La damnation de Faust, a l’English National Opera l’any 2011.

“És l’espectacle més meravellós que he fet en la meva carrera”, assegura Osborn, que ja va fer de Cellini a Amsterdam i que reconeix que treballar amb Gilliam és “molt exigent, perquè demana molta intensitat i concentració”. “Cellini recorda una mica a Caravaggio, per la seva personalitat colèrica. I Berlioz, Cellini i Gilliam formen un triangle genial”, diu la mezzosoprano barcelonina Lidia Vinyes Curtis, que debuta al Liceu interpretant el rol d’Ascanio en la funció del dia 16; en les altres cinc el paper el canta la italiana Annalisa Stroppa.

L’estil grotesc, intens i tragicòmic del Gilliam cineasta i dibuixant és present en un muntatge que aplega un centenar de persones a l’escenari, inclosos uns acròbates que aporten un caràcter circense a un espectacle que comença a la platea. “No arribeu tard”, recomana Osborn. “Fins i tot els decorats els ha pintat Gilliam”, apunta Vinyes Curtis. Com ella, també debuten al Liceu Osborn, Adrian Xhema (Cellini el dia 12), la soprano Kathryn Lewek (Teresa) i el baix Maurizio Muraro (Giacomo Balducci).

Tot i l’expectació que ha despertat la posada en escena, cal no oblidar el valor musical de Berlioz. “Era una música avançada al seu temps, i molt difícil de cantar”, reconeix Osborn. Josep Pons, que dirigirà l’Orquestra del Liceu en les sis funcions, explica que les òperes del compositor francès aporten “una quantitat de colors orquestrals molt important” i que Benvenuto Cellini, estrenada el 1838, destaca per “la preocupació per les veus greus”.

“No explicaríem Wagner sense Berlioz”, assegura Pons, que no dubta a establir “un paral·lelisme” entre Berlioz i Cellini. “Tots dos tenen un costat maleït i també innovador. Cellini va arribar a fondre tota la seva obra anterior per fer una estàtua. Aquest ideal artístic, aquesta aposta tan severa, és fascinant”, diu el director musical, que recorda que Berlioz “no ha sigut prou ben tractat a França”, tot el contrari del que ha passat a Anglaterra, on directors com Colin Davis i John Eliot Gardiner han sigut “els grans defensors” del compositor francès. Benvenuto Cellini tampoc ha tingut sort al Liceu, on fins ara només s’havien pogut veure tres funcions el 1977. Podrem veure’n més?

stats