The Afghan Whigs: sexe, foscor, guitarres i soul

BarcelonaVan ser una rara avis del rock dels 90. Un grup amb el segell de Sub Pop en què els músics no duien camises de franel·la sinó americana i corbata i citaven com a influències Marvin Gaye i Prince més sovint que Black Sabbath. Dos anys i mig després de tornar-se a reunir per girar arreu del món -amb parada inclosa al Primavera Sound-, The Afghan Whigs es retrobaran demà amb el públic de Barcelona per presentar a l’Apolo el seu primer disc en setze anys, Do to the beast, un nou alarit de ràbia i sensualitat que acredita el gran estat de forma de Greg Dulli, el líder del grup. “Estic gaudint molt tocant cada nit amb una formació de sis músics. És una dinàmica nova per a mi i m’encanta”, assegura.

Els únics membres originals són Dulli i el baixista John Curley. Ni rastre del guitarrista Rick McCollum, que tot i que va tocar en la gira de reunió ja no apareix als crèdits de Do to the beast. “No està en situació de tocar -diu Dulli-. Trobaré a faltar tocar amb ell, però en realitat ja el trobava a faltar en l’última gira, perquè el Rick que jo coneixia ja no hi era”. El nou disc del grup manté la fórmula guanyadora, si bé no sempre la inspiració, d’àlbums com Gentlemen i Black love : històries fosques de sexe, pèrdua i traïció, guitarres afilades i un concepte musical “en pantalla panoràmica” que no s’atrinxera en el passat. “Sempre escolto música nova, em manté viu -confessa-. L’últim, una cantant increïble que es diu Charlotte OC. Però també escolto molt el nou de D’Angelo, Kevin Morby, i una cantant sud-americana, Javiera Mena”.

Dulli promet que al concert de demà hi sonaran cançons de tots els discos del grup i almenys un parell de versions, ja siguin temes íntegres o un grapat de versos camuflats dins d’una cançó de The Afghan Whigs. “Potser és el meu moment favorit del concert. Cada cop que aconsegueixo lligar una cançó que m’emociona amb una que jo he escrit és una sensació meravellosa. Quan canto Across 110th Street de Bobby Womack és un moment que m’omple el cor”, explica.

El Greg Dulli del 2015 no és l’home atrapat en una teranyina d’inseguretats i addiccions dels primers anys de The Afghan Whigs, sinó un músic joiós, que gaudeix com mai del seu ofici. “Per què t’he d’enganyar, em sento la persona més feliç del món cada dia quan m’aixeco -diu sense ironia-. Porto la meitat de la meva vida escrivint i interpretant la meva música arreu del món. I m’agrada tot d’aquesta feina: la camaraderia amb els músics, veure créixer una cançó a l’estudi, tocar-la en viu... Ho he fet des que era gairebé un nen i ho penso fer fins que s’apaguin els llums”.

I com es concilia aquesta lluminositat amb la foscor de la seva música? ¿Pot arribar un moment en què la felicitat és un obstacle per a la creació? Ell riu. “No perdo la son pensant en això. La música, com la vida, té una paleta amb molts colors”, diu.