Thomas Bernhard, escriptor hostil

Barcelona"Ara per ara ningú no sap que fa molt de temps vaig estudiar piano, tal com s'acostuma a dir, que vaig començar i acabar els estudis en una escola superior de música i que, de fet, vaig ser un dels millors pianistes d'Àustria". Thomas Bernhard (Heerlen, 1931 - Gmunden, 1989) recorda, a El malogrado -novel·la publicada l'any 1983 i reeditada ara a Alfaguara- un retall curt però significatiu de la seva joventut: el curs de piano que va compartir l'estiu del 1953 amb "l'amic" Wertheimer i Glenn Gould.

L'autor de novel·les com El nebot de Wittgenstein i Extinció segueix sent més conegut a casa nostra pel seu vessant de dramaturg.

El comediant , Plaça dels Herois i Tres dramolette són algunes de les obres que s'han pogut veure durant l'última dècada als teatres catalans.

El 2008, Edicions del Salobre va començar a recuperar els Escrits autobiogràfics . Van aparèixer L'origen i El soterrani , i poc després Anagrama va publicar en un sol volum les cinc novel·les curtes, cosa que va obligar a retardar -per raons comercials òbvies- la tercera referència d'aquesta pentalogia involuntària, L'alè . A El malogrado , traduïda al català l'any 1992 per Joan Fontcuberta i Gel (i ara per ara descatalogada) parteix de la pròpia experiència biogràfica per passar revista al suïcidi de Wertheimer, la influència de la topada amb Glenn Gould i la llista recurrent de temes bernhardians: l'aproximació a l'estupidesa humana, la degradació física i moral d'Àustria, la inclemència cap a un mateix i la insatisfacció perpètua per no ser capaç d'assolir el talent desitjat.

En aquest cas, és el suïcidi de Wertheimer el que destapa la capsa dels trons. L'escriptor entra en una fonda propera a la propietat de Traich on el seu amic va passar els últims dies abans de marxar a Coira (Suïssa) per penjar-se just al davant de casa de la seva germana. L'exercici de memòria li permet trobar l'arrel de la fatalitat del seu amic 28 anys abans de la notícia del suïcidi, durant aquell curs de piano que Wertheimer el malaguanyat va fer amb Glenn Gould i el mateix Bernhard. "Wertheimer em va explicar que, quan va sentir com tocava en Glenn, es va aturar al davant de la porta de l'aula fins al final de l' Aria . Llavors se'm va fer evident el que és rebre un xoc, vaig pensar".

L'experiència traumàtica d'escoltar Gould ("un geni del piano") va fer que tant Wertheimer com Bernhard abandonessin els estudis musicals i haguessin de replantejar-se la vida professional.

El Bernhard poeta

Abans de començar a escriure novel·les i obres de teatre, Thomas Bernhard va publicar sis llibres de poemes, dels quals fins ara només n'havia aparegut una traducció al català, Nou salms. In hora mortis (Eumo/Cafè Central, 1995). Setze anys després d'aquesta primera temptativa, Ramon Farrés ha tornat a endinsar-se en els "somnis obscurs" i els "taüts de la nit" de Sota el ferro de la lluna (1958), publicat a L'obriülls de Lleonard Muntaner Editor, col·lecció dirigida pel poeta Arnau Pons.

"El ferro polit de la lluna / et matarà i el peu rígid / d'un ocell gegantí / a qui tu / has confiat el teu dol / a l'hivern", comença un dels poemes del llibre, que de la mateixa manera que El malogrado o els escrits autobiogràfics ens situa -potser més aviat ens deixa caure- en un món doblement hostil: el que envolta l'autor ("De nit, a la finestra, / sento la mort dins l'arbre") i el que creix a dins seu, malalt i inclement ("El meu desesper arriba a mitjanit / i em mira com si m'hagués mort fa temps").

Potser llegir Thomas Bernhard no acabar de ser una experiència fàcil ni agradable, però segueix valent molt la pena.