A l’anterior crònica, en què tractàvem el tema de la publicitat invasiva, hi havia dos comentaris al digital que ens interpel·laven sobre la possibilitat d’incrementar el preu de la subscripció a compte de llevar anuncis. Un era amb pseudònim i l’altre de Josep Miramunt. He rebut també trucades en el mateix sentit, que es poden resumir en la clàssica pregunta pecuniària: de quant estem parlant? Què valdria la subscripció si li imputéssim el cost de la publicitat?
He traslladat la pregunta al director general de l’ARA, Pablo Casals, que em respon això: “Aquesta opció ja existeix dins del nostre model de subscripció. Es tracta del Club Prèmium de l’ARA, que té un cost addicional de 199 € anuals sobre la quota de subscripció habitual. Amb aquesta modalitat, els lectors poden llegir el diari sense publicitat i, a més, gaudeixen d’avantatges exclusius: activitats culturals, trobades amb periodistes, regals de subscripcions digitals per a qui vulguin, visites a la redacció, etc." Per facilitar el coneixement d’aquesta opció i fer un servei als lectors que m’han preguntat, anoto aquí l’enllaç del Club Prèmium i facilito l’accés a través d’un QR als lectors en paper.
La reflexió recurrent que sorgeix cada cop que tractem la qüestió de la publicitat és doble.
En primer lloc, de quina manera els ingressos per publicitat reverteixen en la qualitat del diari. Esther Vera, directora de l’ARA, ho explicava en una de les cròniques (octubre 2024) en què he tractat aquesta qüestió inevitablement recurrent: "El periodisme de qualitat no és gratis, cal pagar-lo i val molts diners. Les notícies poden semblar gratis, però la informació és molt cara. El periodisme rigorós i compromès necessita diners, i com més forta és l’empresa periodística, millor". Xavier Linares, director financer, em confirma que, segons les dades de tancament de 2024, "la despesa de personal és un 55% del total de despeses que tenim al diari". Sense perifràstiques ni eufemismes, la conclusió és que els ingressos de publicitat reverteixen en proporcionalitat directa a l’optimització dels continguts, perquè només amb els ingressos per lectura (diguem-ho així, que és més bonic i és real), tot i ser els principals, no s’arribaria als mínims de qualitat per garantir que podem seguir fent el diari que fem.
M’ha semblat il·lustratiu fixar-nos com a referència en la indústria cultural, fins i tot en la de l’entreteniment, que registra un major nombre de receptors i la podem comprovar en les sèries –que són el reciclatge del paper de l’antiga novel·la per entregues que publicaven els diaris–. Veurem que o bé intercalen anuncis tot i que s’hagi pagat una subscripció, o bé, com en el nostre cas, ofereixen una subscripció prèmium que quadri el compte d’explotació. Agraeixo aquí a Mònica Planas la informació i l’assessorament que m’ha proporcionat sobre aquest món que ella domina.
Li plantejava la pregunta a tomb de la sèrie The Chosen [Els elegits], recreació dels Evangelis en la qual es colen els mercaders del temple amb anuncis que en un sobtat tres i no res et traslladen de la metafísica a la física quan, per exemple, just en el clímax dramàtic en què Jesús guareix la sogra de sant Pere, a punt de palmar, pataplam, t’amollen als morros un xampú, un raspall de dents, una compresa, el mòbil d’última generació, bolquers superabsorbents, una empresa de drapaires 3.0 i una nostrada pizza de presidencial marca, tot això només en un dels dos talls de la primera mitja hora. M’aclareix Planas: “La subscripció Amazon Prime Basic (inclòs en el Prime Shopping), ha introduït des de fa uns mesos anuncis en sèries i pel·lícules en alguns països (Espanya entre ells). Si no els vols veure has de subscriure’t a un suplement mensual (Amazon Prime “sense anuncis”). També hi ha una particularitat: a vegades l’aparició d’anuncis amb Amazon Prime Basic pot dependre del dispositiu amb què ho miris. Si ho mires en un ordinador o tauleta potser no et surten i, en canvi, si ho mires per televisió sí. Aquí els criteris de per què passa o no, no els he aconseguit esbrinar. El que et puc assegurar és que Espanya és a la llista de països on els anuncis són inevitables amb el pla Amazon Prime Basic (inclòs en el Prime Shopping)”. Sort que no soc Defensor dels Cinèfils, perquè no donaria l’abast d’entomar crítiques pels esquarteraments de tantes pel·lícules vistes a través de les plataformes.
La segona qüestió recurrent al debat és la dels continguts publicitaris no marcats o no prou marcats com a diferents dels textos informatius, qüestió que ja és de profusa jurisprudència atès que el punt setè del Codi Deontològic de la Professió Periodística a Catalunya el protocol·litza: “Cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”. El Defensor s’ha fet ressò de diverses crítiques en aquest sentit, i ara dono sortida a les comunicacions del subscriptor fundador Narcís Noguera i del subscriptor fundador prèmium Antoni López García, que ja des del gener passat em cridava l’atenció sobre eventuals confusions o interaccions entre informació i publicitat –també anota una "notícia panegírica" sense signatura– referides al BBVA, remarcant que això passa en el moment de tot el procés de l’opa hostil al Banc Sabadell.
He compulsat els diaris dels primers vint dies de setembre i comprovo que els textos publicitaris es presenten correctament com a continguts patrocinats. Vaig suggerir el juny passat que per acabar-ho d’arrodonir es repensessin les signatures corporatives "redacció" i "ARA", que poden generar equívocs, i s’ha aconseguit que el logo del diari hagi desaparegut, però en canvi encara es manté "redacció". Fins i tot en una entrevista amb el director territorial del BBVA a Catalunya en què no hi ha nom propi de l’entrevistador, precisament en el gènere periodístic del diàleg, que fa imprescindibles dues persones, no una persona i una entelèquia. Jorge Halperín, al seu cànon La entrevista periodística (Paidós, 1998), defineix que “l’entrevista periodística és un intercanvi entre dues persones físiques i unes quantes institucions que condicionen subjectivament la conversa”.
Sobre l’OPA sí o l’OPA no a què es refereix Antoni López, el Sabadell i el BBVA, amb elegància, estan optant per la publicitat de tota la vida dels anuncis convencionals, certament pensats i dissenyats amb criteris molt elaborats des d’un punt de vista de comunicació i màrqueting, sense vulnerar el Codi Deontològic.
En estudiar tot això, veig tanmateix que l’anunci tradicional hegemònic al paper és sobretot l’institucional directament o indirecta, mentre minven els anuncis comercials que havien constituït històricament el suport econòmic més notable de la premsa. Aquests anuncis de consum que opten pel digital són un interessantíssim indicador de cap on es desplaça el periodisme, si més no si ens atenim a l’antiga norma, inspirada en el marxisme i en la tipografia, que mana l’anunci, és a dir, el mercat. De l’hemeroteca al digital first.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
