30 ANYS SENSE J.V. FOIX

Foix en el record

Avui fa trenta anys que va morir Foix i ahir en va fer cent vint-i-quatre que va néixer. O sigui que va viure gairebé un segle. Vaig tenir la satisfacció de conèixer-lo i, sobretot, d’entrevistar-lo, un parell d’anys abans de morir. Va ser Gabriel Ferrater qui em va portar a can Foix per primera vegada. Era després de la tancada de Montserrat, quan Ferrater es va venir a amagar a casa, a Sarrià. I un diumenge a la tarda ens va dir: “Voleu que anem a veure en Foix?” Nosaltres, evidentment, vam dir que sí.

Hi havia també la Marta Pessarrodona. Abans, en Gabriel ens havia dit: “Deixeu-me que jo porti la conversa, perquè en Foix és com una emissora, s’ha de saber sintonitzar, i jo en sé, si no es pot passar una hora parlant dels russos i els polonesos”. Així ho vam fer. Vam pujar aquella escala dreta i estreta del carrer Setantí i ens va venir a obrir la Gaudiosa, la serventa. Ens va fer passar i ens vam asseure al voltant de la taula del menjador, ell a sota del tapís dibuixat per Miró i teixit per Victòria Gili, la que era la seva dona. Estaven separats des de feia molts anys, des del 1948. Un dia, en una altra visita, o potser en la mateixa, per explicar-nos que calia tenir la gent a ratlla ens va dir: “Sabeu, jo soc casat, la dona em va deixar. I si pel carrer algú em deia «Ai, Foix, quina desgràcia», jo li contestava «Sí, ja ho he sentit a dir». Aviat es van acabar els comentaris”. La Gaudiosa ens va oferir whisky als homes i bombons a les senyores. La Dolors, la meva dona, li va dir: “Jo també en vull, de whisky”. Quan la Gaudiosa li va dur el vas, Foix li va retirar la capsa de bombons. “No, no -va dir la Dolors-, prendré les dues coses”. La visita va ser llarga i divertida, recordo, tot i que no puc precisar de què vam parlar. Una cosa sí que la recordo, la seva preocupació per la pèrdua del català. Ens va dir: “Posin-se al costat de l’escala del metro fent veure que llegeixen un diari. I fixin-se en què parla la gent que puja o baixa. Tots parlen en castellà”. I també: “Passin una estona llegint la guia dels telèfons, la majoria dels cognoms són castellans”. Estava realment preocupat.

Molts anys després, Maria Aurèlia Capmany, que llavors era regidora, em va encarregar que fes una entrevista a Foix per a la col·lecció Diàlegs a Barcelona, que l’Ajuntament editava en uns llibrets amb fotografies de Pilar Aymerich. L’entrevista s’enregistrava i es transcrivia i l’encarregat d’aquesta feina era Xavier Febrés. Hi vam anar tres o quatre tardes. L’entrevista va ser al menjador. Foix, assegut al mateix lloc, sota el tapís. Les fotografies de Pilar Aymerich ho testimonien. Damunt la taula, un llibre de gran format. Em sembla que era L’estació. Foix em fa algunes remarques sobre els gravats de Tàpies. M’adono que hi veu poc.

L’endemà, la primera cosa que em diu és: “Ahir em vaig fatigar molt, em vau fer recordar moltes coses… Gairebé no he dormit”. Jo li vaig dir que, si ho volia, podíem deixar-ho estar. I ell: “No, no, cal acabar allò que s’ha començat”. Com que jo li vaig recitar un parell d’estrofes de També vindrem, Infant, a l’hora vella, va estar content i em va dir: “A vegades venen joves per entrevistar-me i jo els dic «¿Ja heu llegit algun llibre meu?» La majoria em diuen que no. Jo els responc «Doncs torneu quan m’hagueu llegit»”.

Quan l’entrevista va estar transcrita, vaig anar a llegir-l’hi. Ell no hi veia gairebé gens. Jo anava llegint i ell m’anava fent correccions. “Això ho tregui”, per exemple. Era un fragment en què va criticar el monument que Tàpies havia dedicat a Picasso. “Veurà, Tàpies és amic meu i no voldria que s’enfadés…” En un altre fragment, parlant de Dalí: “Es masturbava mirant estampes de nenes vestides de primera comunió”. Va dir-me: “Tregui es masturbava i hi posi s’excitava ”. Així va anar polint l’entrevista. No és que hi fes grans canvis, però hi va passar el ribot. Llàstima que Xavier Febrés esborrés les cintes. Ara tindríem un document únic: la veu de Foix dient el que li sortia de dins, sense censures.

Als ambients literaris barcelonins no va caure bé que fos jo qui fes a Foix aquella entrevista. Suposo que jo no era prou avantguardista. Algú li va dir a Foix que jo no era la persona adequada per fer-la. Sempre hi ha ànimes pietoses. Així m’ho va dir un dia que el vaig trobar en una presentació: “M’han dit que en Comadira no era la persona més adequada per a l’entrevista”. Ja no m’havia reconegut. De fet, va morir poc després. Avui fa trenta anys.

Més continguts de

El + vist

El + comentat