Catalunya, Espanya... Europa?

BARCELONACatalunya plega de treballar. Són quarts de vuit del vespre, i als voltants de les Arenes la gent va amunt i avall xerrant de les seves coses en diverses llengües. Avui, però, és diferent. Mariano Rajoy aterra a Barcelona per tancar la campanya del PP, i a l'entrada de l'antiga plaça de toros alguns octogenaris acabats de baixar d'un autocar llueixen banderes combinades de Catalunya i Espanya. Que n'hi hagi tantes d'iguals ha de ser casualitat. Segur que no les ha repartit l'organització. Aquesta moderació, de totes maneres, no agrada a tothom: un home enclenxinadíssim hi troba a faltar el yugo , que si no això no són banderes ni són res.

A dins no hi cap ni una agulla. Contra tot pronòstic, poc Botox. Molt poc. Les dones són d'una època en què això encara no estava de moda. Els seus marits tenen aspectes caducs, desangelats, però s'exalten quan reparteixen banderes del partit. Tothom en vol. Que són de franc. Primera mostra de catalanitat evident. Un jove (per fi un menor de 50 anys!) dialoga amb un senyor. Creu que Catalunya cal bombardejar-la de tant en tant. Us sona? Si viu a Catalunya (i té tendències suïcides) o no (i simplement li agrada la pirotècnia) queda en l'aire, perquè apareix Alberto Fernández Díaz a l'escenari. Reivindica la plaça de toros i la plaça d'Espanya. Bé, sense les places. Únic idioma? L'espanyol.

L'eufòria arriba amb Rajoy. Ve amb una bona notícia, això sí: el Museu del Prado, les Rías Baixas, la platja de la Concha de Sant Sebastià i la catedral de Burgos són dels catalans. No està gens malament, oi? Tot seguit s'erigeix com a garant de la sensatesa (¿no era cosa de Navarro?), tira de metàfores tronades i arriba a repetir fins a deu vegades la seqüència Catalunya-Espanya-Europa. Sí, deu. No fos cas que algú no ho cacés. L'aplaudiòmetre es dispara cada cop que ho etziba. Té, a més, una carta amagada: citar la selecció espanyola de futbol. I ja els té a tots a la butxaca. "Que s'emporti una orella!", proposa un home panxut. Sí, és un símil taurí. Encara no s'havia fet mai.

És l'hora de Sánchez-Camacho. "Guapa!", crida algú per demostrar que el sentit del gust no és universal, o per emular el Mas del Polònia . "¡Tú sí que vales! ", coreja l'auditori en ple. La candidata parla en la llengua d'Arbeloa. Tot? No! La quota bilingüe apareix, sí. Llàstima que només sigui amb la connexió del telenotícies de TV3. Aquelles casualitats de la vida. Quan tot s'acaba, Catalunya continua allà fora. Espanya es dilueix quan marxen els autocars. I Europa? Oh, Europa!