La guspira que ha encès l’Amèrica Llatina

Periodista I / AntropòlogaTornen les protestes als carrers a l’Amèrica Llatina amb la virulència d’abans. La brutalitat de la repressió també ens sona. Els anys vuitanta i part dels noranta van ser els de la crisi del deute i les mesures econòmiques neoliberals imposades pels rescats financers dels organismes internacionals: el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM). Aleshores, com avui, la gent també va sortir al carrer i va haver-hi morts. Actualment les condicions d’aquells incendis continuen intactes en molts llocs i qualsevol guspira pot encendre el foc al camp.

Les protestes al sud del continent americà acostumen a anar per onades. Avui estem assistint a una. L’Equador, Xile i Colòmbia –cadascuna amb les seves particularitats– han esclatat a partir de la imposició de mesures impopulars que cauen sobre terreny adobat. Primer va ser l’Equador, on la flama es va encendre després de la imposició de mesures econòmiques del Fons Monetari Internacional, que vol revertir el model de desenvolupament neokeynesià que va assajar Rafael Correa i del qual ara el seu successor, Lenín Moreno, renega.

Resposta al neoliberalisme

Després d’aquestes imatges de clam popular, van venir les de Xile –model neoliberal per excel·lència imposat a cop de dictadura el 1973–. En aquesta ocasió va ser la pujada del preu del bitllet de metro el que va desencadenar protestes massives que, després de tres setmanes d’erupció, han aconseguit obrir un procés constituent i algunes mesures socials. Per la seva banda, a Colòmbia el carrer es desperta després de seixanta anys d’un conflicte armat que havia impossibilitat la contestació cívica. Després del procés de pau, un altre paquet de mesures liberalitzadores de l’economia ha tingut resposta amb la primera vaga general des del 1977.

Aquests conflictes tenen algunes similituds, almenys en les seves respostes al neoliberalisme. També en l’emergència d’un subjecte més plural que en el cicle dels 80, aquí el feminisme hi té un paper destacat. Així, reivindicacions de tipus econòmic van en paral·lel a la demanda del dret a l’avortament o les manifestacions contra els feminicidis. Aquesta dinàmica s’ha retroalimentat en els últims temps amb la dura ofensiva contra els drets de les dones exercida pels grups fonamentalistes cristians –sobretot evangèlics neopentecostals–. Un element nou que travessa els conflictes actuals a Llatinoamèrica i que cal tenir en compte. Així, per exemple, aquest factor ha estat present en el cop d’estat bolivià, amb la nova presidenta ultracatòlica i racista Jeanine Áñez.

No obstant això, el cop bolivià amb característiques postfeixistes s’ha dut a terme sobre una protesta d’arrel popular que evidencia una pèrdua de suport dels que un cop van fer pujar al poder l’expresident Evo Morales. La commoció boliviana es pot entendre, doncs, com un símbol de decadència dels projectes bolivarians que amb prou feines sobreviuen (Bolívia i Veneçuela). Aquests països van ser l’alternativa al projecte neoliberal, però avui viuen una aguda falta de legitimitat, fins i tot entre les pròpies bases i malgrat les seves polítiques efectivament redistributives.

S’incendia, doncs, Llatinoamèrica, ressonen els conflictes de país en país i es multipliquen les contestacions. Per sota, qüestions materials molt clares, però també una crisi de representació i desconfiança en els polítics que travessa bona part del continent d’esquerra a dreta, cosa que impulsa les protestes d’aquests dies, però també les sortides ultres a l’estil Bolsonaro. O hi ha canvis substancials o naixeran nous monstres.