ANÀLISI

Sense majoria alternativa al sobiranisme

Els resultats del 9-N apunten a un escenari ajustat, però és difícil que s’articuli un bloc majoritari al marge del bloc sobiranista

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

La votació de diumenge ha deixat moltes claus sobre el mapa polític català. Cal llegir-les amb atenció, però, perquè el soroll de vegades fa difícil destriar el gra de la palla. L’endemà de qualsevol esdeveniment polític -sigui una manifestació, unes eleccions o un debat parlamentari- comença una guerra interpretativa en què, sovint, el rigor és la primera víctima. Què ens pot indicar una lectura més reposada dels detalls dels resultats del 9-N?


La primera cosa que, sorprenentment, es remarca poc és el profund sentit polític de la mateixa celebració del procés. L’estat espanyol, amb la suspensió del TC a la mà i el control de gairebé tots els ressorts de poder efectius, no va gosar aturar-la. Va enviar un senyal inèdit de feblesa davant una mobilització ciutadana de grans dimensions.

Es va votar, doncs, amb aparent normalitat. Les imatges de cues, col·legis, urnes i paperetes ens remeten a una votació normal. Però els condicionants jurídics, tècnics i polítics eren ben diferents, i no els hauríem de perdre de vista: una votació feta en contra del TC, sota amenaces del govern espanyol, amb gran incertesa i amb limitacions logístiques significatives. D’altra banda, la votació era més inclusiva que les eleccions i referèndums habituals: l’extensió del dret a vot als residents amb altres nacionalitats i als joves de 16 a 18 ampliava substancialment el cens i va fer baixar uns quants punts la participació.


Dit això, és interessant prendre perspectiva per avaluar la participació. Els 2,3 milions de paperetes dipositades a les urnes superen els 2,1 milions de vots que van sumar els partits que donaven suport a aquesta consulta el 2012. Sembla, doncs, que el bloc social pro consulta es manté bàsicament compacte i alineat amb la idea de votar sobre la independència malgrat l’oposició del govern espanyol. Evidentment, és una participació molt per sota de la que es va registrar en les darreres eleccions al Parlament. És lògic si tenim en compte que ni el PSC, ni el PP ni C’s han donat suport a aquesta convocatòria, i que les institucions i mitjans de comunicació estatals s’han esforçat a deslegitimar-la.

I encara és potser més significatiu que l’1,8 milions de vots del sí-sí estan fins i tot una mica per sobre de la suma dels vots de CiU, ERC, CUP i SI el 2012. Cal tenir en compte que llavors CiU no es va presentar amb un programa independentista. Per tant, les dades confirmen el que intuíem a les enquestes: l’electorat sobiranista s’ha mogut de manera consistent cap a posicions independentistes. 1,8 milions de vots independentistes són una xifra equivalent al suport que va obtenir l’Estatut vigent al referèndum del 2006.

Una pregunta, ben lícita, que s’ha fet desprès del 9-N és si, amb aquestes dades, l’independentisme guanyaria un referèndum semblant al d’Escòcia. Els condicionants d’un referèndum real serien ben diferents dels del 9-N: un vot simbòlic és molt diferent a un vot amb conseqüències. Per això cal ser curosos amb les extrapolacions.

Referèndum ajustat

Però en tot cas els números ens diuen que no hi ha una resposta clara: si assumíssim que tot el sí-sí va participar diumenge, i que en un referèndum la participació s’enfilaria al 75-80%, al sobiranisme li faltarien entre 100.000 i 300.000 vots per imposar-se al no. Però no és clar que tot el creixement de participació fos íntegrament pel no: és raonable pensar que un percentatge, potser petit però no insignificant, dels que ahir no van participar (o van votar sí-no) podrien acabar donant suport al sí en un referèndum. Per tant, podem aventurar que un referèndum seria ajustat i ningú no hauria de donar per descomptat el resultat en un sentit o en un altre.

El que sí que sabem, en tot cas, és que no hi ha una majoria alternativa al sobiranisme fàcilment articulable. La suma de l’abstenció, els blancs, els vots en contra i els sí-no és superior a la dels dobles sí, però a ningú no se li escapa que aquesta suma amaga una heterogeneïtat interna tan gran que fa poc probable que algú pugui cohesionar-la i mobilitzar-la de manera semblant a com ho està el sobiranisme. Per tant, la majoria sobiranista, tot i que ajustada i incerta, és en aquests moments el bloc polític amb més capacitat per condicionar el present i el futur polític de Catalunya.

Explicant la participació

La participació i el vot del sí-sí no han sigut, com és lògic, constants en tot el territori. Hi ha diversos factors que ens permeten entendre per què en uns municipis s’hi ha participat més que en d’altres. El suport que tenen les forces sobiranistes en cada municipi és el principal, però no és pas l’únic. Un model estadístic ens permet concloure que la proporció d’empadronats amb nacionalitat estrangera també va tenir un efecte negatiu en la participació, ja que, com es podia esperar, els estrangers van participar en una proporció força més baixa que la població que sí que té dret a vot en eleccions ordinàries.

Un altre factor important és la mida del municipi: en municipis més petits, fins i tot tenint en compte la densitat de vot sobiranista, la participació va ser considerablement més elevada que en els municipis de més dimensió. Els condicionants logístics i l’estructura social d’aquests municipis segurament ens ajuden a entendre el perquè d’aquest resultat. Finalment, curiosament, el fet que a un municipi s’hi hagués celebrat una consulta per la independència en el període 2009-2011 hauria fet créixer el percentatge de participació en el procés participatiu del 9 de novembre fins a 5 punts, cosa que indica com la mobilització sobiranista ha aconseguit arrossegar una part del vot.

Més continguts de

El + vist

El + comentat