PROCÉS I 26-J

El vot dual del sobiranisme als ‘comuns’ es consolida

Gairebé un de cada cinc votants independentistes del 27-S va optar per En Comú Podem, i ara hi tornaria

L’independentisme va afrontar les darreres eleccions generals una mica esgotat i amb una certa confusió. El debat sobre la repetició de Junts pel Sí a Madrid, la no participació de la CUP en els comicis, l’ús per part de Convergència d’una marca nova i, sobretot, la incertesa sobre si finalment hi hauria un govern a la Generalitat o caldria repetir les eleccions al Parlament eren condicionants forts. El dubte sobre com es gestionaria el resultat del setembre davant d’un estat espanyol molt enrocat va contribuir a un cert desànim, o cansament, de l’independentisme.

Els gairebé dos milions de votants defensors de l’estat propi el 27-S es van repartir, com era d’esperar, entre ERC i Democràcia i Llibertat. Alguns, també, van optar per l’abstenció: un 14%, segons la darrera enquesta del CEO. Però el que més va cridar l’atenció, tanmateix, va ser el nombre substancial de votants de llistes independentistes que van triar la papereta d’En Comú Podem. No és que fos inesperat: era una tendència que treia el cap per les enquestes des de feia un cert temps. Però representava l’aparició d’un nou votant dual, que tria ERC o la CUP a les eleccions al Parlament, i vira cap als comuns a les eleccions generals (i, presumiblement, en molts indrets, també a les municipals). De fet, gairebé un de cada cinc votants independentistes del setembre va optar per la llista encapçalada per Xavier Domènech al desembre. I això va ser clau per a la victòria d’En Comú Podem, i per al bon resultat de Pablo Iglesias i les seves confluències a nivell estatal.

Precedents

Això representava una nova versió del vot dual, que va ser molt freqüent durant els anys 80, 90 i primers 2000: votants de CiU (i en menor mesura, també d’ERC) a les eleccions autonòmiques que apostaven pel PSOE a les generals (i, fins i tot, pel PP en algun moment determinat, com el 1996 i el 2000). Durant aquells anys, aquesta tendència va permetre que la federació nacionalista fos hegemònica al Parlament i els socialistes guanyessin amb comoditat les eleccions generals a Catalunya fins al 2011.

Ara, òbviament, els termes del debat han canviat substancialment, i el sistema de partits està molt més fragmentat. Però sembla que hi ha un cert patró que es manté: una part de l’electorat es comporta diferent segons quines siguin les eleccions a què se’l convoca. Hi ha qui presenta aquest vot com a erràtic o incoherent, però les dades assenyalen que és un vot més aviat sofisticat. Més enllà dels judicis de valor, aquest comportament té la seva lògica interna: quan et demanen l’opinió sobre qui ha de governar Catalunya, o sobre si vols que sigui un estat, pots donar una resposta determinada. En canvi, quan la pregunta és qui ha de governar a Madrid, la resposta pot ser una altra. A preguntes diferents, respostes diferents.

La repetició de les generals donarà una oportunitat per veure si aquest patró es manté o va ser fruit d’un moment molt determinat. Veurem què fan els votants independentistes que van apostar pels comuns al desembre. La posició d’En Comú Podem (i de Podem) durant les negociacions posteriors a les eleccions, en què han mantingut l’aposta pel referèndum però amb senyals clars de voler negociar amb el PSOE una via del mig entre les propostes dels uns i dels altres, i el paper volgudament distant dels partits sobiranistes poden condicionar el comportament dels electors duals.Una situació (gairebé) congelada.

Les dades, tanmateix, de moment apunten a una gran estabilitat en aquest comportament. De fet, si mirem el baròmetre del CEO del març, veiem com la proporció de votants independentistes del setembre que votarien els comuns en unes hipotètiques noves eleccions és gairebé idèntica als que ho van fer al desembre. Encara han de passar moltes coses fins al juny, però de moment sembla que el nou vot dual dóna símptomes de consolidar-se.

Desgast convergent

Per a la resta, s’observa un creixement d’ERC, que aconsegueix mobilitzar alguns independentistes que es van abstenir i alguns votants convergents. CDC, per la seva banda, sí que dóna símptomes de desgastar-se significativament, tot i que la majoria de les seves fugues de moment estarien en la indecisió i, per tant, serien potencialment més fàcils de recuperar que si s’haguessin alineat en un altre partit.

Si la tendència que apunta el CEO es consolida, doncs, el resultat del juny no tindria per què ser gaire diferent del del desembre, si més no pel que fa al vot independentista. Sí que sembla que la tendència de desgast de CDC i de creixement d’ERC segueix progressant, i es va certificant un desplaçament cap a l’esquerra del centre de gravetat sobiranista. D’altra banda, el manteniment d’aquest flux de votants entre l’independentisme i els comuns en funció de les eleccions indica que l’electorat català, malgrat tot, es resisteix a ser encasellat en un esquema simplista de blocs impermeables. La realitat sociopolítica, després de tot, sempre és més complexa.

Més continguts de

El + vist

El + comentat