Ítaca, un pla per tenir el monopoli de l’aigua de 4,5 milions de veïns

CiU, PSC i part d’ICV van negociar perquè Agbar controlés tot el cicle de l’aigua

El 6 de novembre del 2012 el consell metropolità de l’AMB, presidit pel convergent Xavier Trias i amb el socialista Antoni Balmón a la vicepresidència, va acordar la concessió per gestionar l’aigua en baixa -la que arriba a les llars- a una societat controlada pel grup Agbar. La concessió es feia sense concurs públic i va arribar just uns mesos després d’una altra operació que va convertir-se en la privatització més gran de la història de Catalunya: la venda de l’empresa pública Aigües Ter Llobregat (ATLL), encarregada de gestionar l’aigua en alta, és a dir, d’agafar-la de la natura, potabilitzar-la i dur-la fins les empreses que s’encarreguen de la distribució a les llars. S’hi va presentar Agbar, però el concurs el va guanyar Acciona. Finalment, el Tribunal Suprem va revocar aquesta concessió.

Aquests dos processos, paral·lels en el temps i executats per CiU, tenien un precedent: durant l’època del Tripartit ja hi va haver un intent perquè Agbar assumís el control de tot el cicle de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona en una sola operació. És el que es va conèixer com a projecte Ítaca, un pacte a favor d’Agbar entre PSC, CiU i un sector d’ICV. L’empresa es quedava amb el 80% de la nova societat, que controlaria totes les infraestructures hidrològiques, públiques i privades, mentre l’AMB i ATLL se’n quedaven un 10% cadascun. Així Agbar, com un monopoli, passava a controlar i gestionar de manera integral -en alta i en baixa- el cicle hidràulic de gairebé 4,5 milions de persones. Joan Gaya, en el llibre Barcelona i l’aigua, va recollir els intents per dur a terme aquest projecte, en “una proposta que va venir” d’Agbar per donar sortida a la delicada situació econòmica tant de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) com de l’ATLL.

Per resoldre l’endeutament que tenia l’ATLL s’havia plantejat un augment tarifari, que feia que les famílies paguessin més per l’aigua, però el llavors conseller de Medi Ambient i Habitatge, l’ecosocialista Francesc Baltasar -que al cap d’uns anys va passar a ser assessor d’Agbar-, no ho va tirar endavant. “En aquest ambient de crisi” va arribar l’oferta salvadora d’Agbar. L’octubre del 2008, a més, va aparèixer un informe encarregat per l’ACA que sostenia jurídicament la possibilitat de l’operació.

D’acord amb l’escrit, com que Agbar era titular de “les instal·lacions privades” necessàries per a l’explotació del cicle de l’aigua, “no existiria cap altra empresa privada que pogués realitzar la prestació” i, per tant, podia “justificar-se la utilització del procediment negociat sense convocatòria de licitació prèvia”. Així, l’informe obria la porta a la possibilitat que Agbar gestionés tot el cicle sense cap concurs obert a altres operadors. L’informe el signava Esteve Arimany, soci d’Uría Menéndez, que més tard va acabar convertint-se en secretari del consell d’administració d’Aigües de Barcelona.

El retorn d’Agbar a La Caixa: una segona part improbable

Abans del disseny del projecte Ítaca ja hi havia hagut altres intents, durant la presidència de Jordi Pujol, d’atorgar el control de tot el cicle de l’aigua de l’àrea metropolitana a Agbar. Fonts coneixedores del cas recorden que finalment no van tirar endavant per les reticències del mateix Pujol a l’hora de donar-hi llum verda. El projecte Ítaca no va fer-se mai realitat i es van acabar obrint dos processos diferents.

Gaya explica en el seu llibre l’habilitat de l’empresa catalana -ara de capital francès- per, superada la Guerra Civil, entrar en el mercat. Ho va fer gràcies a “les seves relacions directes amb el govern central, de qui va obtenir les concessions del Llobregat tot ignorant la legislació de règim local que establia regles i limitacions a la gestió privada dels serveis públics”. Per a Gaya, “aquestes relacions i el coneixement del negoci, davant la tradició d’inacció i la inexperiència municipal” van fer que Agbar volgués actuar “com una autèntica administració hidràulica”, amb “aspiració monopolística” i fos “poc propensa a la competència”.

Un control bastit al llarg del segle XX que ha permès posteriorment, i gràcies a una adjudicació sense concurs i a una resolució judicial, fer-se amb el control de l’aigua de les llars de l’àrea metropolitana.

Més continguts de