ENTREVISTA

Jordi Galí: "Si no hi ha una resposta forta ens podem trobar una situació com la de la crisi financera o pitjor"

"La gran incertesa és la durada: si s'allarga les conseqüències poden ser molt greus", adverteix l'economista

Jordi Galí és economista, doctorat pel MIT,  professor investigador a la Barcelona Graduate School of Economics (GSE) i investigador principal del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI). Aposta per mesures fortes per respondre a les conseqüències econòmiques de la crisi del coronavirus.

Com de preocupant és la situació des del punt de vista econòmic?

Molt preocupant en la mesura que la crisi sanitària requereixi unes mesures extraordinàries que s'allarguin en el temps. Si això s'hagués d'acabar en una o dues setmanes seria fàcilment absorbible, però si s'allargués més d'un o dos mesos les conseqüències tant macroeconòmiques com microeconòmiques podrien ser molt greus.

Pitjor que el 2008?

Hi ha una manera de calcular-ho fàcilment. Suposem que la caiguda de l'activitat sigui del 50% mentre durin les mesures de confinament. Per cada mes que duri aquesta caiguda la disminució del PIB anual seria d'un 4%. Si dura un mes, la caiguda directa seria del 4% i si en durés dos la caiguda acumulada seria del 8%. Òbviament, aquest càlcul depèn del supòsit inicial sobre la caiguda de l’activitat econòmica. Però si és aproximadament correcte, això ens posa en un ordre de magnitud de caiguda del PIB semblant a la caiguda acumulada durant la crisi del 2008 al 2013.

Quins poden ser els sectors més afectats?

És una situació molt diferent de crisis anteriors, perquè hi ha factors tant d'oferta com de demanda. Des del punt de vista de l'oferta hi ha empreses que no poden produir, fins i tot si tenen demanda, perquè no tindran accés als factors que necessiten, ja sigui personal, components o productes intermedis. Però també hi ha una caiguda de la demanda forçada pel confinament, i això afectarà molt el comerç minorista, els serveis en general, el sector de la cultura i, indirectament, el sector manufacturer, perquè la demanda de molts béns disminuirà o desapareixerà completament durant aquest temps.

Quines són les mesures més importants que es poden prendre?

Hi ha una part inevitable, que és l'impacte sobre l’activitat de les mesures de confinament que s'han pres, necessàries per contenir el virus. Però hi ha uns efectes indirectes que s'haurien d'intentar minimitzar. S’hauria d’intentar que en la mesura que sigui possible les empreses afectades puguin mantenir l'ocupació i els ingressos dels treballadors, perquè si no hi hauria una disminució addicional del consum i una càrrega addicional per a l'Estat en termes de prestacions d'atur. Això es va fer a Alemanya durant la crisi financera, on l'ocupació no va disminuir gràcies al suport del govern. I, d'altra banda, cal evitar la fallida d'empreses i garantir-ne la solvència i la continuïtat, que poden estar en perill per factors totalment fora del seu control i responsabilitat. Això indirectament permetrà evitar el deteriorament del sistema financer, que és un risc que no podem menystenir. En cas que no hi hagi una resposta, la caiguda d'ingressos que tindran moltes empreses, si és persistent, pot fer que no puguin fer front a les seves obligacions financeres, i això pot portar a un deteriorament dels balanços dels bancs i a una restricció del crèdit just quan més es necessita. Exactament el que va passar amb la crisi financera, tot i que en aquell cas tenia un origen molt diferent, perquè era la fi de la bombolla immobiliària. Fer possible a través de transferències la continuïtat de les empreses i de l'ocupació en la mesura que sigui possible.

¿Això portaria a una política més laxa de dèficit i deute públic, perquè l'Estat hauria de fer aquesta transferència?

Que es relaxi qualsevol restricció sobre la política fiscal és ara imprescindible. Hi ha un risc, però, si això porta a un augment d'impostos, que seria contraproduent, o un augment del deute. En el cas de molts països de la zona euro les ràtios de deute ja són molt elevades, i un augment del deute podria posar en perill la viabilitat de les finances públiques d'aquests països i entrar en una dinàmica com la de la crisi del deute del 2012, que ja veiem Itàlia amb l'augment de la prima de risc. Soc partidari d’una solució heterodoxa: atesa la situació extraordinària, que aquest finançament es faci directament des del Banc Central Europeu amb la creació de diner per pagar aquestes transferències necessàries dels governs a les empreses, i sense que suposi un augment del deute dels estats.

El BCE ha d'injectar liquiditat als estats?

Això és el que proposo, però perquè la mesura fos del tot efectiva i evités el risc de tensions en els mercats de deute públic no hauria de ser com ara amb la compra massiva de deute del BCE, sinó que hauria de ser una transferència directa del banc central als governs.

¿Les autoritats s'adonen de l'impacte econòmic que pot tenir aquesta emergència?

No ho sé. Per la seva actuació fins ara no. La Unió Europea ha anunciat una reassignació de fons per fer front a les necessitats de liquiditat. És petit comparat amb la dimensió del problema, s'ha de fer molt més. Les autoritats espanyoles no ho sé. Estic convençut que els economistes del Banc d'Espanya en són plenament conscients. Una altra cosa és que no vulguin generar pànic. És normal que un govern vulgui transmetre optimisme, però ha de venir acompanyat de mesures molt radicals perquè aquest optimisme sigui justificat. A Espanya aquestes mesures encara no s'han anunciat. La gran incertesa en tot això és la durada de l’emergència sanitària. Si es limita a quinze dies o a un mes, tindrà un cost però el retorn ràpid a la normalitat pot ser factible. Però si parlem de dos mesos o més, si no hi ha una resposta forta de la política econòmica per limitar-ne els efectes, ens podem trobar en una situació molt greu, comparable a la de la crisi financera o fins i tot pitjor.