Moda xinesa amb ‘look’ mediterrani

Barcelona“Aire fresc per a la moda mediterrània”. Aquest és un dels lemes amb què es presenta la cadena de roba Florencia a la seva web. “Som una marca de moda de Barcelona, amb un look mediterrani i jove”, explica una portaveu d’aquest negoci dedicat a la venda de roba femenina i nascut a Barcelona a mitjans del 2013.

Florencia va acabar el 2015 amb un total de sis botigues obertes, l’última al número 6 del carrer Pelai, “en ple high street de la capital comtal”, diu textualment el comunicat que anunciava la inauguració de l’establiment a mitjans de desembre passat. Prèviament ja havia obert un altre punt al carrer Cucurulla, on comença el Portal de l’Àngel, una de les zones més cares d’Espanya per als locals comercials. Florencia té quatre botigues més a Barcelona i una a Girona.

Aquesta nova cadena competeix a les mateixes zones que multinacionals com Zara o Mango i de cara al 2016 encara té previst un pla d’expansió més ambiciós.

“Hi he entrat perquè m’ha agradat l’estil de la roba, però a dins m’he adonat que la qualitat és com la de peces que pots trobar al mercat o en una botiga de xinesos”, diu una noia que surt de la botiga del carrer Pelai i que prefereix no dir el seu nom. I és que l’home que hi ha darrere d’aquesta cadena de moda es diu Yu Chen, “un empresari que ja fa més de vint anys que es dedica al negoci de la moda a Europa i que prefereix no centrar l’atenció sobre la seva figura”, insisteix la portaveu. Per això no hi ha fotografies seves accessibles ni vol parlar amb els mitjans.

Expansió a tot l’Estat

Florencia és la rèplica a Catalunya d’un fenomen que ja fa gairebé una dècada que va començar a Madrid. Fins ara, altres cadenes controlades per capital xinès havien seguit un procés similar a la capital espanyola, amb primeres i modestes obertures al voltant del 2005 i una ràpida expansió als principals carrers comercials de la ciutat. Un dels exemples més coneguts és Mulaya, que alguns anomenen el Zara xinès, i que va anunciar la seva primera obertura també al carrer Pelai el setembre de l’any passat. El cas de Mulaya és encara més particular que el d’altres cadenes. Darrere de Mulaya, que ja té 28 punts de venda a l’Estat, hi ha l’empresària Lisa Bao, que sí que concedeix entrevistes i manté una política de comunicació més oberta.

A més, tal com avançava el mitjà especialitzat Modaes, l’expansió de Florencia coincideix amb l’arribada al carrer Portaferrissa de Barcelona d’una altra cadena de moda xinesa, CVG, controlada per l’empresari Wu En i amb seu a Itàlia. CVG planeja aterrar amb força a Espanya aquest any amb deu obertures a les principals capitals.

A banda del capital xinès, totes aquestes cadenes comparteixen tres característiques: imiten el disseny i les tècniques de màrqueting europeus, contracten personal local i afirmen que produeixen a Europa. “És un fenomen que anirà a més, però no sabem quines dimensions tindrà”, expliquen fonts del sector de la moda. De moment no són vistes com una amenaça, però “si continuen contractant talent europeu i són capaços de construir una marca pròpia poden tenir avantatges, sobretot en els costos de fabricació”, alerten les mateixes fonts.

Incògnites sobre la producció

Uns pantalons en aquestes botigues són encara més barats que a les cadenes multinacionals. Però si H&M o Mango pengen a la majoria de les seves peces l’etiqueta Made in China perquè és on produir els surt més barat, ¿com s’ho fan aquestes cadenes per fabricar low-cost a Europa?

“El percentatge que s’importa des de la Xina és mínim, produïm principalment a Itàlia i França, i també aquí”, explica Bernat Vázquez, director de recursos humans de Florencia. Aquesta cadena, que va tancar el 2015 amb una facturació de 500.000 euros (un 30% més que l’any anterior), no vol donar més detalls i tampoc vol que se la vinculi amb la moda xinesa perquè són “una marca europea i de Barcelona”, reitera la portaveu.

Fonts del sector expliquen que la majoria d’aquestes cadenes han trobat una manera de produir al preu de la Xina des d’Europa. Per exemple a la ciutat italiana de Prato, on hi ha una de les comunitats xineses més importants, s’han dut a terme diverses investigacions per les condicions laborals dels milers de tallers tèxtils on treballen majoritàriament persones d’origen xinès. A Catalunya i Espanya es coneixen tallers similars al barri de Carabanchel, a Madrid, i al Maresme, on el 2009 es van escorcollar 72 tallers i naus industrials. “Se sap que hi ha aquests tallers, però si no hi ha denúncies és difícil provar-ne la il·legalitat”, expliquen fonts sindicals.

David Garcia, gerent del Clúster Català de la Moda, explica que és una tendència que havien observat. “S’han situat com un actor més del comerç minorista al país i utilitzen recursos locals”, explica. Garcia es mostra obert a qualsevol tipus de competència, però reconeix que es tracta de models de negoci “opacs”, amb empresaris que no es comuniquen amb entitats com el Clúster. El que queda clar és que són negocis en expansió. A la web de Florencia es fa una crida a nous franquiciats i d’aquí unes setmanes anunciarà els detalls del seu pla de creixement.