Revolta pagesa: el carro de la compra, la teva lluita

Vic“Les dones, són les dones les que duen la veu cantant”, assegura el pagès de la granota verda. I els altres fan que sí amb el cap. Perquè són les dones pageses, les poques que hi ha aquí, les que aglutinen, mouen i fan moure. “Ara portarem blat forment escairat per dinar”, diu un d’ells. “El coneixes? És molt més sa, perquè porta menys gluten. El típic pa que et pots menjar al cap de tres dies”. Som a la bifurcació de la C-17 i la C-25. Un centenar de tractors han aturat el trànsit, i demà hi tornaran, per demanar unes ajudes urgents i necessàries. Que difícil que és explicar-ho, que fàcil que és viure-ho. Són pagesos dels nostres, cansats, com els francesos, de preus per sota del mercat, de la llunyania i qui sap si tirania dels que comprem, de la sequera, que no hi entén de prioritats, de la incomprensió, de la duresa i de la paperassa que els ofega. És el primer dia de protestes, que no saben com seran rebudes ni si arribaran als que mengem verdura, carn i fruita a la ciutat. “La nostra fi és la vostra mort”, diuen els cartells dels tractors. I també: “El carro de la compra és la teva millor arma”. 

Des de bon matí hi ha hagut assemblea aquí, a la rotonda. “Hem de saber quants tractors es queden aquesta nit i quanta gent ha de marxar a les granges”, deia la pagesa Nut a través del megàfon. I el pírcing platejat del front se li movia per la vehemència, perquè tota ella, fetillera i belluguet, és natura i nervi. “Si teniu algun problema, sapigueu que podeu anar al jutge de pau”. Quina dona sàvia, arrelada a la terra i al bosc. “Les dones, les dones de la pagesia són el nostre far”, també m’ha dit l’Abel, de Cal Soler. Ho diuen tots. Dos camions, de Mesquitrans i d'Aigua de Ribes, donen voltes sense saber què fer per sortir del tall.

Tot venint cap aquí escoltàvem la ràdio. “Si algun pagès ens vol trucar, obrim el pagesòmetre”, deien en un programa de broma. Que frívol que semblava. “No sabem què demanen”, deien en un altre programa. I el conductor que ens portava m’ha dit: “Fes-ne una bona crònica, que s’ho mereixen”. Què demanen?

L’Aina Roca, que té un ramat d’ovelles al Serradet de Barneres, em diu: “Ens mata la sequera i la burocràcia”. Perquè de sequera, nosaltres, els no pagesos, en parlem ara, però ells ja fa anys que en parlen. “Per ampliar el meu ramadet i munyir deu ovelles més he hagut de fer papers, dotze documents de dades que ja tenien, contractar serveis d’enginyers, presentar documents i, al cap de mig any, preguntar el què i veure que et diuen que encara s’ho han de mirar. És molt dur”.

Tots ells, tots, es queixen dels tancats. “Cabirols, senglars, conills... se’ns mengen la collita, la que us menjaríeu vosaltres quan aneu a comprar. Tancar espais val molts diners, els caçadors estan mal vistos... Quan va haver-hi la tractorada a Lleida, en protesta pels conills que es mengen els cultius, recordes què va passar?” M’ho pregunta una pagesa, simpàtica, que té un petit cultiu ecològic. Ho recordo. Van deixar conills al departament d’Acció Climàtica. “Doncs de l'única cosa que es va parlar és dels conills”, es queixa.

Passejo entre la gent, alegre i determinada, que ja està cuinant calçots i arròs a la carretera. “Mengeu, si us plau. Si voleu, tenim aquí un pot per als que han comprat les coses”, diu en Pere, del Lluçanès. Tothom m’explica la seva. “Nosaltres tenim un obrador petit de làctics. Patim la mateixa normativa de Leche Pascual. Vol dir que hem de revisar les càmeres un cop l’any. I, és clar, ells, els grans, potser amb tantes càmeres, si una es fa malbé no se n’adonen. Nosaltres, si una se’ns fa malbé, la reparem. Per què s'ha de pagar aquest servei quan anem tan justos?” Al seu costat, cops de cap. “Necessitem un gestor, un gestor agrícola, tot val diners i ens paguen per sota del que val cada fruita...” Escolto i escolto, saludo dones que enraonen assegudes al tractor, la seva arma. “La gent es posa les mans al cap perquè no es podrà dutxar al gimnàs, però el menjar es fa amb aigua!”

“Ens faran cas?”, pregunta un noi mentre es tusta el masclet. “No ho crec”, dic trista. “Demà anirem a Barcelona, si es pot”, assegura ell. Potser, potser si van a Barcelona... Me’n torno a casa. Ells, si han pogut apariar els animals, dormiran allà. El conductor que ens portava al matí em diu que hi ha carreteres tallades i que haurem de fer marrada. Se li escapa un renec. “Collons, tu...!” Em mossego la llengua perquè al matí els comprenia i ara, ara que li fan fer volta per arribar a sopar la carn de xai d’algun d’ells, ja no.