"Quan veus una panerola, és que n'hi ha més": així s'expliquen els problemes recents de la banca als EUA

Barcelona"Si veus una panerola, probablement n'hi haurà més". Amb aquestes paraules es va referir Jamie Dimon, històric conseller delegat del gegant bancari nord-americà JP Morgan Chase, a la fallida de dues empreses del sector automobilístic el mes passat que van provocar pèrdues a diversos bancs dels Estats Units, inclosos el seu. Poques setmanes més tard, altres entitats regionals van anunciar fortes pèrdues provocades per crèdits que diversos clients empresarials els havien deixat impagats, fet que va ensorrar-ne les cotitzacions a la borsa i va aixecar dubtes a la premsa sobre la salut del sistema financer nord-americà.

Les dues companyies que van fer fallida –gairebé simultàniament– el mes passat eren el fabricant de components per a automòbils First Brands i Tricolor, una empresa especialitzada en donar crèdit subprime (a clients de rendes baixes i, per tant, amb alt risc d'impagament) per a la compra de cotxes. JP Morgan Chase va admetre haver perdut 170 milions de dòlars només amb la bancarrota de First Brands, una xifra petita per a una multinacional amb actius valorats en 4 bilions de dòlars i ingressos de 170.000 milions anuals, però que malgrat tot va fer sonar les alarmes entre els inversors i va obligar el mateix Dimon a anunciar canvis en els controls de risc de la companyia.

Dies més tard, un altre banc d'inversió més petit, Jefferies, va caure un 9% a la borsa quan va anunciar que tenia una exposició (diners prestats o invertits) de 750 milions de dòlars a First Brands. Les caigudes als parquets van seguir dies després pels problemes de dos bancs regionals, Zions –de l'estat de Utah– i Western Alliance –d'Arizona–, que van patir una davallada del preu de les accions. En el cas de Zions, va anunciar pèrdues de 50 milions de dòlars per dos préstecs, un d'industrial i un altre de comercial, i emprendrà accions legals per recuperar-los. Pel que fa a Western Alliance, va portar als tribunals un fons d'inversió immobiliari al qual havia donat un crèdit de 100 milions de dòlars que de moment no ha recuperat. El mateix fons té litigis legals per impagaments amb tres altres bancs regionals que en total li reclamen 270 milions.

Tot plegat va impactar de ple en la confiança dels inversors en la robustesa del sector financer nord-americà i va provocar fortes caigudes de les accions dels bancs, tant petits com grans, als EUA i a la resta del món.

Fragmentació elevada

Ara bé, els episodis descrits són de pèrdues petites o de problemes que afecten petites entitats nord-americanes. Per què, doncs, s'ha estès la sensació de dubte sobre la solidesa del sector financer? "El sector bancari dels Estats Units és molt diferent de l'europeu", explica Emili Vizuete, professor d'economia de la Universitat de Barcelona especialitzat en el sector financer. La principal diferència és que, mentre que a Europa la indústria financera està dominada per bancs grans que "fan de tot", als EUA està "molt segmentada", afegeix.

És a dir, un banc europeu té divisions que es dediquen a tota mena de negocis. Això no sempre és així als Estats Units, on la majoria d'entitats estan especialitzades en un tipus concret de negoci, com ara hipoteques, crèdit al consum, crèdits universitaris, etc. A més, estan fortament regionalitzats, de manera similar com ho estaven les caixes d'estalvis a Espanya abans de la crisi financera i immobiliària del 2008.

Sobre el paper, aquesta fragmentació té com a element positiu que si un sector en concret pateix problemes, això no afecta tota la indústria bancària. És a dir, si hi ha problemes amb el consum, com a mínim inicialment patiran els bancs especialitzats en crèdits al consum, però no la resta. La part negativa és que són entitats més petites i amb tots els ous posats al mateix cistell, de manera que si el seu sector té problemes, no se'n poden salvar gràcies a tenir negocis en altres sectors.

A aquest element cal afegir-hi els temors per l'anomenada shadow banking, la banca a l'ombra, i en particular per les anomenades Non-Depository Financial Institutions (NDFI, o institucions financeres sense dipòsits), empreses que donen préstecs especialitzats (sovint a altres companyies), però que no tenen llicència bancària ni dipòsits o comptes de clients. És a dir, hi ha empreses donant crèdit sense ser formalment bancs que, per tant, operen al marge de la normativa bancària i dels reguladors, com la Reserva Federal (el banc central dels EUA).

La mida dels NDFI és una qüestió que preocupa els inversors, sobretot perquè no està tan controlat per les autoritats que, des del 2008, han incrementat notablement la regulació del crèdit a la banca nord-americana per evitar un nou col·lapse del sector com el que gairebé ensorra l'economia mundial fa disset anys. L'altre interrogant és el nivell d'exposició del conjunt del sector financer tant a la banca regional especialitzada com als NDFI.

Situació continguda, de moment

La principal font de nervis és que totes aquestes entitats petites i bancs a l'ombra es financen en bona part acudint "al sistema bancari normal", indica Vizuete, ja sigui perquè els bancs convencionals els donen crèdit o participen en el seu capital. I si no, troben finançament a través de fons d'inversió, els quals, alhora, tenen com a accionistes la gran banca nord-americana. Dit d'una altra manera, si els bancs petits o els NDFI comencen a patir perquè els clients no els retornen els préstecs, les seves pèrdues no queden només estancades en els seus sectors, sinó que posen en perill, almenys en part, la solvència de les entitats més grans del país.

Un altre dubte és si la gran banca no ha tornat a ser massa laxa a l'hora de deixar diners a aquestes institucions i, alhora, si aquestes també estan donant crèdit a clients (empreses i ciutadans) amb massa risc. "El pànic és normal", afegeix Vizuete, però envia també un missatge de calma: la situació que ha viscut el sector financer nord-americà aquestes últimes setmanes no té, "ni de bon tros", la magnitud de la crisi de les subprimes del 2008. L'exposició es limita, de moment, a uns 1.400 milions de dòlars, una xifra baixa per al conjunt de la banca dels EUA. "No és un perill ara mateix", conclou el professor de la UB.

Ara bé, amb l'economia nord-americana en frenada per la incertesa política i internacional des del retorn de Donald Trump a la presidència, l'atur a l'alça i els temors creixents a una bombolla tecnològica entorn de la intel·ligència artificial i les criptomonedes, només faltaven les paraules de Dimon per acabar de posar la por al cos dels inversors: "Hem tingut un mercat de crèdit alcista des del 2010 i hi ha senyals que hi pot haver un excés de crèdit".