Els bancs centrals demanen calma: la inflació passarà

Els organismes monetaris consideren transitoris els problemes d'abastiment

3 min

El desabastiment de la indústria i l'escassetat de primeres matèries a escala mundial seran el punt calent de discussió macroeconòmica d'aquesta tardor. Els problemes de subministrament han causat un augment de preus generalitzat, la qual cosa ha fet encendre les alarmes d'alguns analistes i alguns polítics sobre la possibilitat que, després de més d'una dècada amb la inflació en mínims històrics, tornem a entrar en una etapa de creixements forts dels preus. Malgrat aquestes veus, però, els bancs centrals, que són els organismes responsables de contenir la inflació, ho veuen diferent i fan crides a la calma.

Els colls d'ampolla –la producció no dona l'abast per cobrir tota la demanda– en moltes indústries, després de mesos a mig gas per culpa del covid-19, no han agafat per sorpresa ni el Banc Central Europeu ni cap altre banc central del planeta. De fet, Christine Lagarde, presidenta del BCE, fa mesos que insisteix que l'economia de la zona euro es troba encara en fase de recuperació, per la qual cosa no veu perills de pujades de preus. En la mateixa línia, el president de la Reserva Federal de Chicago –una de les dotze branques regionals del banc central nord-americà–, Charles Evans, insistia aquest dimarts en una entrevista a la cadena de televisió CNBC que la inflació s'alentirà amb la normalització dels colls d'ampolla a escala internacional. "No m'incomoda la situació; aquests preus elevats cauran quan els colls d'ampolla se solucionin", va dir, tot i reconèixer que la normalització del comerç i de la logística "pot trigar més del que s'espera, sens dubte". Ara bé, va remarcar que "és improbable" que es mantingui a llarg termini un "increment continuat de preus".

De fet, la mateixa Reserva Federal admet públicament que la inflació serà més alta del que es preveia fa uns mesos. L'organisme ha incrementat fins al 4,2% la seva predicció d'inflació per al 2021, mentre que al juny havia deixat la xifra en el 3,4%. No obstant això, per al conjunt de l'any vinent rebaixa la taxa al 2,2%, lleugerament per damunt de l'objectiu a llarg termini del 2%. Tenint en compte que, des de la crisi del 2008, la inflació ha estat molts anys per sota de l'objectiu del 2%, la Fed no mostra una especial preocupació per augments temporals de preus durant aquests mesos de recuperació postpandèmia.

Els increments de l'índex de preus al consum (IPC) –l'indicador que calcula la inflació– han fet batre rècords de creixement els darrers mesos en molts països, inclosos els Estats Units. En aquest sentit, l'exsecretari del Tresor Larry Summers fa mesos que adverteix de la possibilitat que aquestes pujades de preus es converteixin en permanents. Però els bancs centrals el contradiuen i ho qualifiquen de fet "transitori" que es normalitzarà a principis del 2022 amb la normalització del comerç internacional. Per què?

"La inflació correspon al que es podia esperar", explica Xavier Freixas, catedràtic d'economia financera de la UPF. En una economia, si els sous pugen fan augmentar la demanda i per tant el conjunt de preus també augmenta. Aquests augments de preus fan que els treballadors reclamin pujades de sou per compensar la pèrdua de poder adquisitiu, la qual cosa comporta nous increments de preus, i s'entra en una espiral inflacionista. Aquest fenomen és una de les causes principals de les inflacions registrades a finals dels anys 70 i principis dels 80, quan la majoria de països desenvolupats tenien l'IPC a nivells propers al 15%.

Un problema d'oferta

Tanmateix, Freixas remarca que la pujada de preus actual "no és una espiral inflacionista", és a dir, no està motivada per increments salarials, sinó per problemes de subministrament. Dit d'una altra manera, mentre que en una espiral inflacionista la causa de les pujades de preus ve donada per augments de la demanda, en aquest cas, amb la recuperació de l'activitat després dels mesos més durs de la pandèmia, s'han produït problemes de producció que han provocat una escassetat d'oferta de béns i serveis.

"El discurs dels bancs centrals és totalment coherent", apunta Freixas. En aquest sentit, recomana mirar la inflació subjacent, que és la que no inclou els preus de l'energia (per exemple el preu de l'electricitat, el gas o els productes derivats del petroli com la gasolina): segons dades avançades per l'INE, mentre que l'IPC va créixer un 4% el setembre a Espanya respecte a un any enrere, la xifra subjacent va ser de l'1%, la meitat del 2% que marquen com a objectiu la majoria de bancs centrals de les economies industrialitzades.

Aquesta dicotomia en les causes de la inflació és la que provoca que alguns analistes interpretin les pujades actuals de preus com si tinguessin la mateixa causa que fa 30 anys, mentre que els bancs centrals apunten a l'oferta i, per tant, consideren que els preus es normalitzaran de nou tan bon punt es normalitzin les cadenes de producció arreu del món.

Un desafiament majúscul, l'opinió d'Oriol Aspachs Bracons

Com en el joc de seguir el rei, les dinàmiques de preus són resultat d’un exercici de coordinació complex i inestable. Quan no tenim cap referència per moure’ns, tots quiets. Però quan toca aixecar el braç, tothom intenta fer-ho alhora. La inflació s’ha mantingut pràcticament immòbil les últimes dècades. El canvi tecnològic i la globalització hi han ajudat, però un dels elements clau ha estat l’autoritat dels principals bancs centrals, els reis a qui tothom ha fet cas. I, gràcies a això, la inflació s’ha mantingut a ratlla. Però, de manera inesperada, i per factors que es troben fora del seu reialme, la inflació ha repuntat de manera sobtada i pronunciada, i previsiblement se seguirà rebel·lant uns trimestres més: el temps suficient per posar en dubte l’autoritat de la corona. El desafiament s’ha de prendre seriosament. Les expectatives d’inflació implícites en els actius financers per als pròxims anys ja han sofert un fort augment i s’han situat en nivells inèdits en l'última dècada. Venen temps difícils per a unes de les poques institucions públiques que procuren pel bé comú a llarg termini, i a les quals encara els queda una mica de prestigi.