Economia 03/07/2021

Joan Vila: “Consumeix just el que necessitis”

7 min
Joan Vila mostrant dos rotlles de paper higiènic que fabrica la seva empresa. El més barat és el gran. Quin es ven als supermercats? El petit

Una recomanació per a tots els directors de comunicació de les conselleries de la Generalitat: facin arribar Economia en el canvi climàtic (Icaria Editorial, 2021) al seu conseller o consellera. És el llibre d’un enginyer (dades), empresari (realisme) i comunicador (claredat) amoïnat pel futur del planeta, començant pel de la seva comarca (la Garrotxa), a la qual està determinat a penjar-hi el rètol de “comarca sostenible”. És curiós que l’enginyer Joan Vila Simón (Sarrià de Ter, 1954) digui que només amb tecnologia no aturarem el canvi climàtic, sinó que caldrà un profund canvi cultural per renunciar a augmentar els nivells de confort. Avisa que el rècord històric del preu del rebut de la llum i les temperatures extremadament càlides del Canadà són cares del mateix problema: l’emergència climàtica va més de pressa que no ens pensàvem. I avança que les dades que publicarà a l’agost el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) seran demolidores.

Entrevista d'Antoni Bassas a Joan Vila

Per què ha escrit el llibre?

— Perquè a Catalunya no tenim relat sobre la sostenibilitat. Només sabem debatre si posem un molinet de vent aquí o el posem allà. Aquí no tenim polítics que s’atreveixin a dir a la gent: “Vostè s'equivoca”.

D’on li va venir aquest interès?

— De la fàbrica. Som una empresa petita comparada amb les multinacionals del meu sector i ens és difícil sobreviure. Per això, ja fa vora trenta anys que vam engegar una planta de cogeneració i hem anat fent una cultura d’estalvi energètic. I ara la nostra estratègia és ser diferents de la resta perquè produïm productes més sostenibles, tan sostenibles que intentem liderar això al món.

I és negoci? 

— No, però és supervivència. Estem construint un parc fotovoltaic que donarà just per pagar el parc, però ens donarà l’etiqueta d’empresa sostenible. Dimecres teníem junta d’accionistes i vam canviar els estatuts, de manera que l’objectiu de l’empresa és que tingui beneficis, donar seguretat als treballadors i als proveïdors però també donar seguretat a Besalú, a la Garrotxa i a Catalunya perquè integrem el medi ambient en els nostres objectius. De fet, és el mateix que faran els francesos amb un referèndum per modificar l’article 1 de la Constitució, on podran decidir si volen que hi digui que França és una República que garanteix la preservació del medi ambient i la diversitat biològica, i que lluita contra el canvi climàtic.

O sigui llibertat, fraternitat, igualtat i sostenibilitat.

— És que la sostenibilitat comença a posar-se en el lloc que li pertoca, la d’un valor tranversal, que no és de dretes ni d’esquerres.

Com ha de ser aquesta economia davant el canvi climàtic? 

— L’economia, tal com està estructurada, vol dir treballar perquè hi hagi creixement a qualsevol preu, i aquí hi ha l’error que hem comès els últims quaranta anys, perquè creixen el capital i la productivitat laboral però a expenses de la productivitat de les primeres matèries. No és cert que el creixement iguali les rendes d’una societat. Una cosa és créixer i una altra cosa és repartir, i sobretot si es creix a base d’espoliar els recursos fòssils del planeta o l’aigua. Això és com la trampa del PIB. El PIB no compta com a negatiu extreure un mineral de terra i llançar-lo i dispersar-lo, ho compta com a positiu. Un exemple: quan Ercros de Flix va abocar durant cent anys fang al riu Ebre va comptar com a positiu, i el dia que el van extreure també va comptar com a positiu. No pot ser que ho comptem sempre tot com a positiu. Per això ens encaminem a una patacada impressionant. La pandèmia ho ha accelerat, però ja érem així: una economia en què, si no hi ha més generació de deute, no creix.

I jo, consumidor, què hauria de fer?

— Consumeixi just el que necessita.  

I què és just el que necessito?

— No li estic demanant que torni a llegir sota la llum d’una espelma, però la mirada la podríem posar en els anys 70, en què encara vivíem d’una manera frugal, no agafàvem un avió per anar a passar un cap de setmana a Roma, no tothom tenia cotxe i no ens canviàvem la roba cada temporada. I teníem una cosa molt interessant: voluntariat, colles... Això és el que ens hem de posar com a objectiu.

Però això és una tornada al passat.

— No, perquè jo proposo aquella frugalitat però amb la sanitat, l’ensenyament o la protecció de la gent gran que tenim ara, és a dir, mantenir els paràmetres de benestar que no són del PIB sinó de l’Índex de Desenvolupament Humà. Decréixer tampoc té sentit si baixa l’esperança de vida.

I es pot ajustar el consum sense enfonsar l’economia? 

— El que és segur és que la humanitat ha de reduir la petjada de CO2 per càpita considerablement. Un exemple del camp que conec: aquí hi ha dos rotlles de paper higiènic, i tots dos els fabrico jo, un de domèstic, de 20 metres, i un d’industrial, de 300. El petit té el paper més ample i és molt més suau. Per una qüestió cultural, estem acostumats a fer servir el petit, però a l’altre t’hi acostumes de seguida. És el que hi ha als lavabos públics i és el que faig servir a casa: és dens, resistent i amb 300 metres en tens per a 50 dies, Doncs bé, el petit costa un 79% més de CO2 que el gran.

I de preu?

— En preu per metre és molt més barat el gran. O sigui, és més barat i contamina menys perquè hi ha menys fibres, menys productes químics, menys transport... O sigui, hi ha menys energia. Això és el que toca fer ara. No cal fer viatges a Mart. Problema: aquest rotlle gran vostè no el pot comprar en un supermercat, perquè no el tenen. Per això cal fer un relat molt potent sobre la sostenibilitat, perquè a la lleixa del supermercat hi hauria d’haver escrit el preu per metre i no hi és, hi ha el preu per rotlle, i, esclar, el més barat és el de menys metres. I també hi hauria de dir el CO2 que ha costat. És la trampa que ens fem permanentment.

Som davant un canvi cultural que afecta des del consumidor al propietari de la cadena de supermercats.

— I tant. Però què ens passa? Fins a la pandèmia, a Mercadona tots els rotlles eren de 40 metres, i amb la pandèmia van acabar baixant a 20 metres. La pregunta és: per què van tornar a anar enrere, de 40 a 20? Ah, perquè el comprador quan entra en un súper porta un bitllet de 20 euros i amb aquell bitllet de 20 euros ha de comprar menjar i altres coses. Per tant, si anem posant més metres al rotlle, el comprador només podrà comprar paper i no podrà comprar menjar. És per això que en certs països de Sud-amèrica o de l’Àfrica venen els rotlles pel carrer d’un en un. En nom del poder adquisitiu mal entès no ens deixen veure la realitat: el rotlle gran li surt més bé de preu per metre que aquest altre.

Això deu passar a la majoria de productes.

— Gairebé tots els productes van sobrepassats tant de pes com de contingut. L’exemple més punyent és el dels aparells electrònics i allò de l’obsolescència programada. Els francesos volen obligar els fabricants a tenir tallers de reparació, peces de recanvi per als aparells i que l’obsolescència programada sigui penalitzada. I això a mi em sembla bé. M’acabo de canviar la nevera, que era de l’any 1991. Ja m’han dit que la pròxima ja no durarà tants anys. 

El canvi cultural consistiria a entendre que no anar a l’última moda és més solidari.

— I de l’altra cara se’n diu economia de l’ostentació: al futbol, si el de la fila del davant s’aixeca per cridar, obliga els de darrere a aixecar-se. Quan un ostenta molt obliga els altres a fer el mateix. Canviar això vol relat, que és el que estem fent avui. 

Però, al final, societat sostenible voldria dir de creixement zero?

— No, vol dir de creixement qualitatiu, és a dir, podem créixer però no necessàriament amb primeres matèries. Podem créixer amb idees, música, cultura... Per què no? No es taxa l’extracció de minerals o l’aigua i en canvi taxem la cultura amb un IVA. No té cap sentit. No pot ser penalitzar el que és intel·ligència. Aquesta serà la revolució més difícil de fer: no penalitzar el que el cap és capaç de desenvolupar, sinó taxar el que extraguem del medi ambient que no sigui renovable. I hauríem de reciclar molt més. La humanitat som una màquina de malbaratar recursos impressionant, i això s’ha de capgirar. 

I el preu de la llum sempre pujarà?

— L’energia elèctrica, a mesura que hi aniran entrant renovables, anirà baixant de preu. Això ens passa al novembre, normalment quan el vent bufa més. Quan tinguem molt de vent, el preu caurà, perquè ara hi ha una gran instal·lació de parcs eòlics a Espanya, o quan l’energia solar produeixi més baixarà el preu, però hi haurà períodes de l’any que no hi haurà ni vent ni sol i aleshores ens tocarà pagar.

A França hi va haver la revolta de les armilles grogues, que va començar contra l’impost del CO2.

— Sí, i estic convençut que aquí també tindrem una revolta social com la de les armilles grogues. L’autònom de Montpeller, que sortia cada dia amb la furgoneta dièsel per anar a treballar a Arles, veia com li anaven pujant el preu del combustible i el problema no era només això, sinó que a la banlieue de París anaven amb transport públic. Aquest va ser el problema: la comparació amb altres col·lectius que no pateixen. El col·lectiu que anava amb la furgoneta a treballar es va sentir menyspreat. Ens passarà ara amb la factura elèctrica: hi haurà gent que podrà col·locar plaques fotovoltaiques a casa seva i hi haurà gent que no. No només això, sinó que hi ha gent que consumeix molta calefacció o aire condicionat perquè té la casa mal aïllada. A Catalunya hem de reformar uns dos milions d’habitatges. La cosa positiva és que això pot donar uns 150.000 llocs de treball, segons els meus càlculs. Nosaltres tenim el Garrotxa Domus, un pla nascut a Olot copiant-ne un que va néixer a Califòrnia: pagues la inversió per arreglar casa teva amb el que t’estalvies en energia cada mes. Per això el finançament ha de ser a llarg termini.

Quin problema atacaria primer?

— Hi ha d’haver menys embalatges, sobretot de plàstic. Hem de forçar que el plàstic sigui reciclable, que avui la majoria no ho és, perquè estan fabricats amb moltes capes de compostos diferents que fan difícil tractar-lo.

Quines són les forces principals que s’oposen al canvi cultural de consum que vostè demana?

— Tota la societat. Vivim amb molt de confort i qualsevol canvi costa molta. Per això demano sovint als polítics que no vagin a batzegades. “Ara toca reciclar això, ara toca pagar una taxa de no sé què...” No, cal fixar un objectiu, un canvi, i fer una pressió sostinguda per arribar-hi.

Al final, algú s'inventarà alguna cosa que ens salvarà?

— Ho he sentit a dir moltes vegades. Però recordi la paradoxa de Jevons: com més eficients eren les màquines de vapor, més carbó es consumia. Com més eficients han estat els cotxes i els avions, més lluny hem anat i més combustible hem consumit. Ens hauríem de conformar amb el que tenim.

stats