Les contradiccions dels tribunals en la sentència d'Agbar

Els punts que el Suprem corregeix al TSJC

Les sentències del Tribunal Suprem que avalen la creació de l'empresa mixta Aigües de Barcelona desmunten els arguments que, en primera instància, havia argumentat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per anul·lar la creació d'aquesta empresa. Aquests són els principals punts en els quals discrepen els dos tribunals:

El caràcter precari de la concessió

El TSJC qualificava de provisòria, precària o tàcita la concessió que tenia la Societat General d'Aigües de Barcelona (Agbar): "La Societat General d'Aigües de Barcelona (SGAB) ha estat prestant el servei d'abastiment domiciliari d'aigua a Barcelona i la majoria de les poblacions de l'àrea metropolitana, abans i després de la concessió del 1953, si bé no té títol concessional atorgat per l'administració competent". La titular del servei, primer la Corporació Metropolitana de Barcelona i després l'Àrea Metropolitana de Barcelona "no estava vinculada pel títol concessional del 1953 a la Societat General d'Aigües de Barcelona", deia la sentència del Tribunal Superior, ja que la concessió "no havia sigut atorgada per l'administració amb competència per l'abastiment d'aigua". El TSJC considerava que la concessió era precària perquè l'havia donat l'Estat, i no l'administració local.

El Suprem entén que la concessió és vàlida, i aquesta és la clau de tota la seva argumentació per donar la raó a Agbar: "Ni els dos intents frustrats de municipalització o supramunicipalització, ni tampoc, en fi, els acords ara impugnats, haurien afectat la titularitat de la concessió del 1953". El Suprem indica que la concessió que l'Estat va atorgar a Agbar el 1953 es va fer sense envair competències i sense afectar la plena concessió per un període de 99 anys".

Valor i durada de la concessió

El TSJC deia que la valoració que es va fer de la SGAB quan es va constituir l'empres mixta es va basar en el mètode dels fluxos de caixa fins a la fi de la concessió el 2047, operació que no es podia fer "quan aquest actiu pertany a l'administració i no al concessionari".

El Suprem, però, valida la durada de la concessió fins al 2 de juny del 2047 perquè compleix tant el màxim de la concessió del 1953 (que són 99 anys), com el del text refós de la llei de contractes de serveis públics (TRLCSP), que estableix un màxim de 50 anys. "Es respecta el termini màxim de la concessió reconegut en el contracte del 1983 i també el termini màxim de la concessió del 1953 que justifica la situació de drets exclusius aplicats", diu el Suprem, que considera que "sí que consta practicada per l'administració una valoració del termini concessional".

L'absència de concurs

El TSJC argumentava que la creació de la societat mixta es va fer sense justificar l'excepció de licitació, és a dir, buscar per part de l'administració un soci privat sense publicitat ni concurs públic. "No s'expressen raons tècniques suficients ni hi ha drets d'exclusiva que impedeixin la concurrència competitiva, ni hi ha una valoració fiable del cost econòmic que, pel seu efecte dissuasiu, justifiqui la renúncia de la competència", deia el tribunal català.

En canvi, el Suprem avala que no es fes un concurs públic per buscar soci. Ho motiva en el fet que la protecció dels drets en exclusiva no implica que quedi exclosa la possibilitat que hi hagi altres concurrents, sinó que els drets adquirits fan "impossible promoure la concurrència en l'oferta". En el cas, en concret, el Suprem es remet als títols concessionals d'Agbar del 1953, que considera vàlids.

Més continguts de