24/01/2015

Una decisió que Alemanya no podia vetar

4 min
L’ASTÚCIA DE DRAGHI 
 Fins ara s’havia al·legat que comprar deute era il·legal, però el president del BCE  ha girat la truita i ha defensat que la il·legalitat seria ignorar la caiguda dels preus. D’aquesta manera, Draghi s’ha blindat davant possibles recursos a la justícia.

EconomistaDijous passat, just mentre la majoria dels periodistes d’economia fixaven la mirada al Banc Central Europeu per seguir amb deteniment les declaracions de Mario Draghi, a uns centenars de quilòmetres més al sud, la cancellera alemanya, Angela Merkel, passava pel podi de la sala principal de Davos per oferir la seva visió personal del futur d’Europa: “Hem de defensar els nostres valors”, declarava a la seva audiència i, en una clara referència al conflicte d’Ucraïna i Rússia, va advertir: “Tenim problemes que no acaben amb les fronteres de la Unió”.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Finalment el president del BCE va aparèixer i va explicar al món que el BCE ho tenia tot a punt per iniciar un programa de compra massiva de bons sobirans dels països membres de la zona euro. Aquesta decisió va sorprendre, tant pel seu abast com per la seva durada. El programa, inicialment, té una previsió de temps determinada -fins al setembre del 2016-, però el senyor Draghi va dir net i clar que si no s’aconsegueix que els preus remuntin el programa es pot augmentar tant en durada com en volum de compres. Un cop més, el president del BCE va fer palesa la seva determinació de fer el que calgui, i ho ha volgut demostrar amb fets i no només amb paraules. La magnitud i la contundència de les seves declaracions després de molts mesos de fugir d’estudi van cridar l’atenció, sobretot quan tot indica que el Bundesbank va votar en contra de la decisió.

Tot i que ningú té dret a veto sobre les decisions del BCE, és evident que una política de tal magnitud no es pot haver pres sense el suport tàcit del govern del país més gran de la unió monetària.

Crec que les raons que han portat l’administració alemanya a l’actual resignació enfront d’una política que considera tan contra la seva natura són diverses. Una de les més importants, sense cap mena de dubte, haurien de ser les relacions amb Rússia, tenint en compte que el president rus pot aprofitar qualsevol indici de divisió entre els socis europeus per al seu propi interès. És evident que, a aquestes altures del partit, si Alemanya no està disposada a acceptar les decisions de la majoria, lluny d’expulsar Grècia de la UE, seria el país d’Angela Merkel el que es veuria obligat a marxar. I el món extern sembla inhòspit i poc acollidor. Els alemanys han vist com els exportadors suïssos acaben de topar amb tot l’inconvenient que pot representar tenir una moneda pròpia sobrevalorada pels mercats financers, mentre la seva esperança d’una gran aliança econòmica amb Rússia se’ls ha esmunyit d’entre les mans.

Blindat

De fet, Mario Draghi ha fet servir la tècnica de l’astúcia que sembla que s’ha posat tan de moda últimament i, efectivament, ha barrat el pas a les maniobres legals dels euroescèptics alemanys. Enfront dels que criticaven que els programes anteriors de compra de deute havien vulnerat el mandat del BCE, Draghi ha capgirat la situació i ha justificat la decisió del banc amb la necessitat de buscar l’estabilitat de preus, al·legant fins i tot la il·legalitat de no fer-ho. Així, Draghi es blinda de la possibilitat que algú recorri al Tribunal Europeu de Justícia. I ha deixat el govern alemany amb molt poc marge de maniobra, perquè difícilment es pot justificar la idea que el banc central d’una unió monetària no pot fer pràctiques habituals en el món dels bancs centrals si una majoria dels socis ho exigeixen.

Però la intel·ligència que hi ha darrere del joc d’equilibris que està fent el president del BCE va molt més enllà de la simple garantia de la legalitat de les seves actuacions, perquè entre els actius que el banc té pensat comprar hi haurà un 12% de deute de les institucions de la Unió Europea, entre les quals hi ha el Banc Europeu d’Inversions. Incorporar aquest component és un toc magistral, perquè la prohibició del finançament monetari que estipula el Tractat Europeu es refereix de manera explícita als estats membres, i no a la Unió. D’aquesta manera, s’obre la porta a iniciar una política explícitament fiscal a través de la compra d’actius del Banc d’Inversions per finançar els projectes d’infraestructura com la que està proposant el president de la UE, Jean-Claude Juncker. Per als governs de cada estat, aquest tipus de finançament tindria l’avantatge que la despesa no es comptabilitzaria com a dèficit ni, amb tota probabilitat, com a deute del país.

En un principi estem parlant de quantitats de diners relativament modestes, però una vegada començada sempre es pot ampliar. Com que el camí cap a la unió fiscal sembla bloquejat, el paper del Banc Central en l’edificació de les institucions necessàries per fer funcionar la moneda comuna pot ser fonamental. En aquest sentit, el programa anunciat per Mario Draghi dijous passat només és un principi.

Evidentment, tot això deixa entre parèntesis qüestions tan rellevants com si, amb aquestes decisions, el BCE pot generar la inflació desitjada o si, realment, amb estímuls d’aquest tipus, rellançarà l’economia d’Europa. Tot això ja ho veurem en el futur. Però sí que queda clar i evident que les coses han canviat, que la voluntat dels països que estan cansats de tanta austeritat s’ha imposat i que els alemanys, de moment, no tenen més remei que aguantar el tipus.

stats