PANDÈMIA
Economia 22/04/2020

La divisió a la UE hipoteca les expectatives d’una cimera clau per a la recuperació

Els líders no han superat el debat sobre com finançar un fons comú ni com repartir-ne els diners

3 min
El primer ministre italià, Giuseppe Conte, saludant l’expresident del Consell Europeu, Donald Tusk, davant la mirada impassible (en primer pla) de Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, en una imatge d’arxiu.

Brussel·les“Si hi ha qui vol continuar somiant en una era amb coronabons, nosaltres no ho aprovarem. [...] Els diners no surten del paradís”. Amb aquesta contundència es referia ahir una font diplomàtica del nord europeu a algunes de les propostes que els caps d’estat i de govern discutiran aquesta tarda per abordar la recuperació econòmica davant la crisi del coronavirus. Sobre la taula hi ha un ampli menú d’idees que giren al voltant de la creació d’un fons de reconstrucció econòmica. Però el que no hi ha és consens. Per això les expectatives són mínimes. Els líders no hi arriben amb la voluntat de pactar el fons sinó, com a molt d’empènyer la Comissió Europea a dissenyar-lo vinculat amb el futur pressupost comunitari (també encallat per falta de consens) i tornar-ne a parlar així al juny, quan tenen l’esperança de reunir-se físicament i treballar sobre un esborrany.

Els ministres de Finances europeus ja van aprovar després de gairebé dos dies de converses un primer paquet de mig bilió d’euros en crèdits per diferents vies (a empreses, esquemes de regulació d’ocupació i governs), als quals els líders donaran llum verda aquest dijous. Però malgrat la magnitud i les primeres reticències, cap país de la UE ja no discuteix que cal articular un fons europeu de recuperació econòmica. El problema és com aconseguir els diners i com repartir-los (amb transferències o amb més crèdits).

Les opcions entre Roma i la Haia

Al llarg de les últimes setmanes, països, partits polítics i centres d’opinió han presentat diverses propostes, amb els dos extrems situats a Roma i la Haia i la resta buscant el centre de consens. Per a Itàlia (el país més endeutat i alhora el més tocat per la pandèmia), els diners per a la reconstrucció han de provenir de l’emissió de deute compartit entre tots els països de la UE en forma dels ja famosos coronabons. Però els Països Baixos no volen ni parlar-ne. La seva proposta passa per un fons de solidaritat amb aportacions dels països amb més possibilitats per fer transferències. Però no s’ha acabat de concretar res a partir d’aquestes dues posicions, que de fet ja es donen totes dues per inviables.

El primer gran debat és l’emissió de deute. França va ser un dels primers països a presentar una proposta que implica que la Comissió Europea emeti bons (cosa que ja fa a molt petita escala) però a través de garanties aportades pels estats membres i amb més recursos propis de la UE. Seria una emissió i un fons molt concret i limitat en el temps. Però aquesta idea no convenç el bloc liderat per Holanda ni tampoc Alemanya, perquè implica certa mutualització a través de les garanties. Després la mateixa Comissió Europea ha anat llançant idees sobre la necessitat de crear un fons de més d’1,5 bilions d’euros parcialment finançat amb bons europeus i vinculat al pressupost de la UE 2021-2027. Una opció que també va avalar el Parlament Europeu, que va viure un encès debat sobre l’abast de la mutualització del deute que implica que la Comissió en sigui l’emissora i que es financi a través d’un minúscul pressupost que no arriba a l’1% del PIB europeu. Per això també preveu elevar el sostre de despesa d’aquest pressupost fins al 2% del PIB. Una idea, però, que tampoc agrada gens als hanseàtics, encara que Berlín hi hagi obert prudentment la porta aquesta setmana.

Tots aquests elements són els que ha acabat recollint el ministeri d’Economia espanyol, liderat per la vicepresidenta Nadia Calviño, exresponsable de pressupostos de la Comissió i avesada al llenguatge brussel·lès. Espanya proposa 1,5 bilions que es mobilitzarien a través d’una emissió de deute de la Comissió, que seria perpetu. És a dir, que no caduca i del qual només es paguen els interessos. Una proposta que ha guanyat pes perquè, segons fonts europees, recull diversos elements “extremadament interessants” que poden generar consens. Les mateixes fonts, però, admeten que “hi ha paraules que costen d’empassar” a alguns països i si deute ja és sinònim de culpa en holandès, deute al costat de perpetu és inassumible a la Haia. Alhora, la proposta espanyola preveu pagar els interessos amb uns impostos europeus que no existeixen per la mateixa falta de consens.

La batalla del pressupost

L’altre gran debat és com repartir els diners. Espanya i França proposen que sigui a través de transferències directes, però Holanda només vol sentir a parlar de crèdits, cosa que engreixaria encara més l’endeutament dels que més els necessitin. Per això també entra en joc el pressupost de la UE, que seria el braç que permetria articular més transferències, però que ja és per si sol un debat espinós i que explica que la discussió s’allargui fins al juny malgrat “l’atmosfera d’urgència” que constaten fonts europees i malgrat, també, el feble missatge polític que s’envia als ciutadans.

1. Què passa amb els ‘coronabons’?

La discussió sobre la mutualtizació del deute s’ha anat moderant vist el tabú que suposa per al nord d’Europa. En la seva versió més pura només la defensa Itàlia. Espanya, França o el Parlament Europeu han presentat propostes que rebaixen la mutualització de riscos per intentar acostar posicions amb Berlín i la Haia.

2. ¿Pot resoldre’s el conflicte amb més crèdits barats?

Els del sud volen que els diners del fons es reparteixin amb transferències en funció de l’impacte de la crisi per no haver d’endeutar-se més, però el nord exigeix responsabilitat i disciplina fiscal, creu que la Comissió no té la tasca d’endeutar-se i repartir diners i defensa que es donin crèdits.

3. Què està en joc?

Si no hi ha una resposta conjunta la crisi impactarà de manera asimètrica, amb països molt més tocats que la resta. Però, a més, si la resposta només queda en mans de les hisendes estatals també està en joc el mercat únic, que veurà com les empreses alemanyes, per exemple, tenen més opcions de sortir-ne vives que les italianes o les espanyoles.

stats