Nuclears de rècord: el Regne Unit paga els preus més alts per les centrals noves
França i Alemanya, cara i creu del model energètic: el 70% de producció nuclear versus l’apagada total de fa dos anys
LondresEl Regne Unit afronta una dècada decisiva per al seu futur energètic en un moment en què la major part del seu parc nuclear està a punt de desaparèixer per envelliment. Actualment, el país genera aproximadament el 15% de la seva electricitat a partir de l'energia nuclear, gràcies a una capacitat instal·lada d'uns 6,5 gigawatts, que es generen en nou reactors de quatre plantes. Però tots menys un han de deixar de funcionar abans del 2030. Això ha obligat el govern britànic a accelerar una aposta política i financera per una nova generació de centrals que arriba envoltada de controvèrsia i dificultats.
Ara per ara, el Regne Unit construeix dos grans projectes: Hinkley Point C, a Somerset, i Sizewell C, a Suffolk. Tots dos, els primers de nova planta des del 1988, simbolitzen tant l'ambició com les dificultats del model nuclear britànic. Amb uns costos estimats que poden arribar als 54.570 milions d'euros en el primer i els 43.230 milions en el segon, aquestes centrals s'han convertit en algunes de les infraestructures energètiques més cares del món, segons advertia a finals de novembre de l'any passat el Grup de Treball sobre Regulació Nuclear establert per Keir Starmer el febrer anterior.
Els sobrecostos i els retards han estat tan significatius que EDF, l'empresa pública francesa encarregada de la construcció de Sizewell C, ha acumulat pèrdues multimilionàries i ha exigit al govern britànic que assumeixi gairebé tot el risc financer perquè el projecte pugui tirar endavant. Hinkley Point C hauria d'entrar en servei entre 2030 i 2031; Sizewell C, el 2035-36.
El Grup de Treball advertia també que el Regne Unit s'ha convertit en el país més car del món per construir una central nuclear, no tant per la tecnologia utilitzada com per una acumulació de processos ambientals, de seguretat i administratius que, segons l'informe, sovint no aporten beneficis reals en termes de salut pública o protecció del medi. El document denunciava una cultura reguladora excessivament poc inclinada a assumir riscos, que ha acabat traduint-se en milers de pàgines d'estudis d'impacte ambiental i en processos de planificació cada cop més llargs i imprevisibles.
![La central nuclear de Grohnde (Alemanya) emet vapor pels seus sistemes de refrigeració, abans de la desconnexió definitiva, que va tenir lloc el 31 de desembre del 2021.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 5837 3746"%3E%3C/svg%3E)
La comparació amb França és inevitable, tant pel model industrial com pels resultats sobre el consumidor final. A l'altra banda del canal de la Mànega, l'energia nuclear continua sent la columna vertebral del sistema elèctric. Amb 57 reactors operatius i la generació d'uns 63 gigawatts, França genera al voltant del 70% de la seva electricitat amb energia nuclear, una proporció sense equivalent a Europa. Aquesta capacitat permet al país disposar d'una producció estable i baixa en emissions, però també es reflecteix en el preu que paguen els consumidors.
Les dades més recents –finals del 2025– indiquen que el preu mitjà de l'electricitat domèstica a França se situa al voltant dels 0,23–0,24 euros per quilowatt-hora, impostos inclosos, mentre que al Regne Unit el cost mitjà ronda els 27–28 penics per quilowatt-hora, l’equivalent aproximat a 0,29 euros. En termes pràctics, això significa que una llar britànica paga sensiblement més per la seva electricitat que una francesa amb un consum similar. La diferència no només respon a la presència massiva de nuclears a França, sinó també a una regulació tarifària més directa de l'Estat. Per la seva banda, el mercat elèctric britànic està fortament liberalitzat i carrega a la factura costos d'infraestructura, xarxa i finançament de nous projectes.
Així i tot, és a Alemanya on l'electricitat és més cara i representa l'extrem oposat del model francès. Després d'un llarg procés polític i social, el país va culminar l'apagada de les seves centrals nuclears el 2023. La decisió formava part d'una estratègia de transició energètica basada en les renovables, però va reobrir el debat sobre la seguretat del subministrament i l'impacte sobre els preus, especialment en moments de tensió al mercat energètic europeu, arran de la invasió russa d'Ucraïna i totes les seves derivades. Si s'hi afegeix la guerra a l'Iran i la crisi energètica potencialment catastròfica que s'està covant, el debat pot fer encara més soroll. El cas alemany, de fet, l'utilitzen tant els defensors com els detractors de la nuclear d'exemple dels riscos i oportunitats d'abandonar aquesta tecnologia.
A la UE, menys del 25% de l'electricitat
En el conjunt de la Unió Europea, l'energia nuclear continua aportant aproximadament entre el 22% i el 24% de l'electricitat total, tot i que el seu pes tendeix a reduir-se. L'envelliment dels reactors, la retirada progressiva en alguns estats membres i la lentitud en la construcció de noves centrals contrasten amb l'expansió accelerada de l'energia eòlica i solar. França continua sent, amb diferència, el principal actor nuclear del bloc, mentre que molts països han optat per una combinació de renovables, importacions i, en alguns casos, gas com a font de suport. I ara, el subministrament de gas està, si més no, amenaçat.
Els reptes de la indústria nuclear són en gran part compartits al Regne Unit i a la UE. El principal és el financer, ja que els reactors requereixen inversions inicials enormes i terminis de construcció molt llargs, fet que fa gairebé inevitable la participació de l'Estat. El segon és regulador, amb un equilibri delicat entre seguretat, acceptació social i agilitat administrativa. I el tercer és estratègic, perquè la nuclear ha de trobar el seu lloc en un sistema elèctric cada cop més dominat per les renovables, l'emmagatzematge i la digitalització.
Malgrat tot, el govern britànic defensa que la nuclear és imprescindible per garantir la sobirania energètica i assolir els objectius climàtics. Els plans oficials apunten a arribar fins als 24 gigawatts de generació de capacitat nuclear el 2050, cosa que permetria cobrir prop del 25% de la demanda elèctrica. En aquest horitzó també hi entren els reactors modulars petits, que prometen més control de costos, i la recerca en fusió nuclear, un camp d'alt risc però amb un potencial transformador enorme. En aquest sentit, el govern Starmer ha compromès 2.800 milions d'euros per a desenvolupament inicial d'un petit reactor modular dissenyat per Rolls-Royce a Anglesey, al nord del País de Gal·les.
El debat, tant al Regne Unit com a Europa, ja no és només tecnològic, sinó polític. Decidir quanta energia nuclear es vol, qui n'assumeix el cost i com es reflecteix a la factura de l'electricitat és, en última instància, una elecció sobre quin model energètic i industrial volen construir els estats en plena transició climàtica i en un context de pressió creixent sobre el cost de la vida, que es veurà encara més agreujat per l'inevitable impacte de la guerra de Donald Trump i Benjamin Netanyahu.
