José Ignacio Goirigolzarri: “Volem la fusió perquè per ser sostenibles en el temps hem de ser rendibles”

“Corbates de persona”. Així es refereix José Ignacio Goirigolzarri, president in pectore de CaixaBank, a les corbates que no són del color verd Bankia. Enyorava posar-se-les, i viu dies estranys. Dijous, en el seu últim dia a Bankia, en va portar dues: la verda, per arrencar el dia a l’entitat que ha presidit nou anys, i “la de persona”, per anar a signar els últims documents de la macrofusió per la qual ha passat a presidir el banc més gran d’Espanya. La confessió va tenir lloc divendres al pis 24 de la Torre Kio, a 611 quilòmetres de la seu operativa de CaixaBank a Barcelona, en la primera entrevista que mai ha ofert un president del banc català a l’ARA. Aquest bilbaí de 67 anys i sorprenent encant en la distància curta no amaga les emocions viscudes: “La corbata de dijous, la de l’últim dia a Bankia, la guardaré”.

El 2009, quan el van rellevar al BBVA, semblava que mai més presidiria un banc i n’ha acabat presidint dos. Què en diu el seu ego?

— Si aleshores m’ho haguessin dit no m’ho hauria cregut. La meva incorporació a Bankia em va semblar que era una obligació personal de servei per la situació que vivia el banc. Això és la finalització d’aquell projecte. És una satisfacció i m’ho prenc amb voluntat de servei, no crec que tingui temptacions d’ego.

¿Com van ser els primers contactes amb el president de La Caixa, Isidre Fainé, per discutir la fusió?

— Parlem d’una persona que conec de tota la vida. Realment els contactes oficials es van produir entre els accionistes, entre el senyor Fainé i la vicepresidenta del govern.

¿L’interès de l’Estat és diferent del d’un accionista privat?

— Jo crec que en aquests moments no. Em remeto a les proves. Quan vam entrar a Bankia vaig posar una sola condició: regir Bankia amb professionalitat, sense ingerències polítiques. Ara parlem de CaixaBank, i la participació de l’Estat es donarà de manera independent.

¿En algun moment hi va haver una possibilitat real que entre Bankia i el Banc Sabadell hi hagués entesa?

— No. Sempre hi ha comentaris, però diferencio dos tipus de converses: les d’una amistat i les d’un mínim de formalització. Les del Banc Sabadell entraven en aquest primer capítol i mai van anar a més.

Parlant de relacions d’amistat, és sabut que amb Francisco González no va tenir una relació plàcida. Li volia preguntar si l’ha felicitat.

— [Silenci.] Oficialment encara no he estat nomenat; et contesto dimarts.

Quin és el punt fort de CaixaBank?

— La capacitat que té la xarxa de distribuir el negoci d’assegurances, de plans de pensions... És extraordinari, és un tresor. Des del punt de vista més personal, sempre m’ha encantat la relació amb la Fundació La Caixa, l’acció social. El tercer aspecte és el sentiment de pertinença que té la gent de CaixaBank.

I una debilitat?

— No m’atreveixo a dir-ho en aquest moment, em semblaria -t’ho dic de cor- una frivolitat: porto quatre hores com a president de CaixaBank.

Vostè va dir el 2016 que els bancs tindrien problemes si els tipus d’interès no pujaven el 2019, i no solament no han pujat sinó que estem en una segona crisi. ¿Com poden ser rendibles en aquest marc?

— La decisió de la fusió pot ser una decisió estratègica per obtenir economies d’escala, eficiència i múscul. Tenim la genuïna aspiració d’obtenir uns nivells de rendibilitat raonables, per sobre del cost del capital. Després vindran els tipus d’interès, però les decisions un les ha de prendre amb independència de l’entorn.

Vostè invertiria en banca, ara?

— Les cotitzacions de la banca en els últims mesos han tingut una pujada espectacular. Però la banca és un sector cíclic: si l’economia té problemes, la banca té problemes.

Com veu la sortida de la crisi?

— És cert que Europa i Espanya no són els més ràpids del món en això de la vacunació, i es tardarà més o menys, però aquesta vacunació es produirà i generarà un impacte immediat en l’economia. Estic esperançat, si arribem a un ritme raonablement ràpid tindrem una reacció molt ràpida en la segona part de l’any.

Tenim problemes d’ocupació, d’educació, de FP dual, de transferència de coneixement de la universitat a l’empresa, etc., però passen els governs i no se solucionen. Què passa a Espanya amb això?

— Un amic meu deia que no hi havia una economia més ben diagnosticada que l’espanyola. Estic convençut que aquí la paraula clau és educació, i no parlo només de l’educació universitària. Diem que tenim la joventut més ben educada de la història, però amb grans diferències, molt dual des del punt de vista d’habilitats. Hi ha molt a fer en les polítiques d’ocupació. Això són reformes profundes que requereixen acords, i la falta d’acords transversals és un problema.

En els últims anys a Catalunya ha crescut la percepció que CaixaBank s’ha descatalanitzat. ¿És conscient d’aquesta sensació?

— La realitat del negoci és que CaixaBank ha incrementat la quota de mercat a Catalunya en els últims tres anys. Dit això, a mi em sembla molt important donar un missatge clar: que les arrels de CaixaBank es queden a Catalunya. Em sembla absolutament clar, i es tracta d’una qüestió que em sembla que ha estat present permanentment a CaixaBank. L’únic que vull fer es mantenir aquesta tradició.

Així, ¿ha pensat en el retorn de la seu social a Catalunya?

— No. CaixaBank tenia la seu social a València, Bankia té la seu social a València i CaixaBank tindrà la seu social a València. El canvi de seu no és sobre la taula.

¿Com es pot resoldre el conflicte polític entre una part important de Catalunya i la resta de l’Estat?

— Sempre he pensat que els directius no tenim cap títol especial per opinar sobre política. La política és un joc que es conforma a partir d’unes votacions que donen veu a polítics que han d’arribar a consensos. Això és aplicable a tots els àmbits, incloent-hi el de Catalunya i la relació amb la resta d’Espanya. És indubtable que tenim una classe política que crea molta crispació, i la crispació cal rebaixar-la, ni crea llocs de treball ni salva vides. L’enemic, ara, no és ningú més que la crisi, i lluitar-hi requereix acords, diàleg. I més quan un país té l’oportunitat de sortir de la crisi transformant-se: és una oportunitat que no pots perdre. Parlem molt dels fons, però amb els fons també hi ha els requeriments de la Unió Europea de fer reformes. I les reformes requereixen suport transversal.

¿Creu que li sobra rauxa a la política espanyola?

— La societat espanyola el que necessita és rebaixar la crispació i un esforç de tots per trobar els punts que ens uneixen, no des d’un punt de vista romàntic, sinó pràctic.

Vostè ha viscut de prop les dues últimes crisis, en les quals els bancs han jugat un paper molt diferent. ¿L’opinió pública percep aquesta diferència?

— Crec que sí. En aquesta crisi el comportament ha sigut molt diferent per part de la banca perquè ho podia ser. Ha tingut capital i liquiditat, i el Banc Central Europeu i les autoritats han fet una acció molt diferent. Hem estat pròxims a les famílies i a les empreses.

Li ha tocat estar a prop de banquers com Blesa, Rato i Francisco González. Li volia preguntar què n’ha pensat quan se n’han conegut determinades pràctiques.

— La meva relació amb els senyors Blesa i Rato ha sigut molt escassa i no en tinc cap opinió. Quan aquestes coses surten a la premsa, després cal veure cap on es decanten, perquè de vegades les coses són la meitat de la meitat. No m’estic referint als casos de Blesa o Rato en concret.

¿Ens hem de resignar a veure que a l’Íbex-35 és normal contractar gent com l’excomissari Villarejo?

— No, home, no, això no és normal! Com pot ser normal?

Una de les feines que tenen és reduir la plantilla, i es parla d’una retallada molt important, de 8.000, de 10.000 treballadors.

— Estem sent molt curosos amb això. Els primers que han de conèixer la informació són els representants dels treballadors. Tenim el gran objectiu d’aconseguir un acord amb els sindicats i que la part voluntària sigui el màxim de gran.

Competència ha donat llum verda a la fusió apuntant que hi havia zones on hi podria haver algun problema. Si la fusió perjudica la competència i s’hi perden llocs de treball, per què volem una fusió?

— El 8 de setembre ja vam dir que no abandonarem cap plaça de les que preocupen Competència. Pel que fa a per què volem la fusió, cal veure-ho amb perspectiva. Per ser sostenible en el temps, un projecte ha de ser rendible. I en el cas de la banca, si no és sostenible en el temps està fent un trist favor a l’economia.

Vostè ha parlat abans de la Fundació, que se sent a Catalunya com una obra extraordinària. ¿Fins a quin punt a Espanya és coneguda?

— Que se senti així a Catalunya no m’estranya. I sobre com se sent a la resta d’Espanya, el que sí que és cert és que la Fundació és molt present a tot arreu, la veritat és que ha fet una cosa extraordinària.