Molt il·lustres defensors de la BPA

BarcelonaImagineu-vos que el Banco Santander fos intervingut i el conseller delegat empresonat per gravíssimes acusacions internacionals de blanqueig de diners del crim organitzat i amb els seus propietaris -els Botín- en el punt de mira pel descrèdit que l’entitat ha portat sobre el sistema financer espanyol. Imagineu-vos que els advocats de la família de banquers fossin ni més ni menys que Felipe González i José María Aznar. Si no us ho podeu imaginar, benvinguts a Andorra.

Efectivament, tot es confon en un estat en què la població sembla que ha interioritzat el lema nacional, que apareix a la seva bandera: “ Virtus unita fortior ” (la força és més forta en la unió). Andorra, amb 80.000 habitants, és un estat petit i una societat amb forts interessos econòmics que s’entrellacen. Un exemple: l’edifici administratiu del govern del Principat d’Andorra a la capital del país és en una cantonada on hi ha una gran oficina de la Banca Privada d’Andorra (la BPA, la tercera entitat del país, que ara s’encamina a la dissolució). Un altre exemple: el Comú d’Andorra la Vella (l’ajuntament) està situat a tocar d’un conjunt escultòric, el dels 7 poetes, obsequi a la ciutat de la mateixa BPA.

Això ajuda a entendre, doncs, que els advocats dels germans Higini i Ramon Cierco, propietaris de la BPA, siguin qui són. Marc Forné, llicenciat en dret l’any 1974, porta els assumptes de la família, una de les més poderoses d’Andorra. I Jaume Bartumeu, graduat el 1982 també a Barcelona, els assessora al banc. Què tenien Forné i Bartumeu que no tinguessin cap dels altres 191 advocats registrats al col·legi andorrà del gremi? Diferents fonts asseguren que no són lletrats coneguts per haver portat grans casos. Però són els únics que han rebut el tractament de Molt Il·lustre Senyor o, dit d’una altra manera, han sigut caps de govern.

‘Bèsties polítiques’

Les seves trajectòries han sigut paral·leles, durant anys han sigut enemics declarats i se’ls considera bèsties polítiques. Forné va arribar al poder l’any 1994 liderant la candidatura del Partit Liberal d’Andorra (PLA). Va mantenir-se en el poder fins a l’any 2005 i va demostrar que era un polític amb pocs complexos. Als partidaris de la llei que va prohibir fumar en espais públics l’any 2012 va anomenar-los “talibans”. “No em puc imaginar estar jugant a la botifarra i no poder degustar un bon cigar”, va dir, mentre lamentava que Andorra havia sigut “durant molts anys un país de llibertat total i absoluta” i llavors passava a ser “el més restrictiu”. De fet, Forné va representar com a cap de govern una certa Andorra conservadora que el va portar a rebutjar, fins i tot, una esmena per autoritzar l’avortament en els supòsits de risc de mort per a la mare, malformació i violació.

Polític de mena, Forné havia arribat a lamentar que s’estigués perdent l’ús del català la mateixa setmana que arribava a un acord amb el govern espanyol perquè deixés de ser assignatura obligatòria. Però res no il·lustra el seu tarannà com el fet que, després de ser president durant deu anys (en teoria el màxim són vuit), intentés continuar com a diputat, cosa que els electors van impedir.

Aquest advocat també és ben conegut per les crítiques als seus adversaris, com quan el 2010 va carregar contra “el protagonisme i el culte a la personalitat desfermat del Jaume Bartumeu”. Es referia, esclar, al seu col·lega en la tasca d’assessorar els Cierco. Polític de llarguíssima trajectòria (va començar a ostentar càrrecs a principis dels 90), Bartumeu va ser president entre el 2009 i el 2011 al capdavant del Partit Socialdemòcrata, formació en què encara manté un domini absolut.

Bartumeu ha sigut l’únic polític que ha arribat al cim del poder a Andorra amb un partit que contenia la paraula social en el seu nom. I pot reivindicar que va ser un dels precursors de l’aplicació de l’impost sobre les rendes (que va acabar aprovant l’executiu actual) i a oposar-se a la condició de paradís fiscal que ha acompanyat Andorra durant dècades.

El seu adéu al poder també va ser sonat: el 2011 va passar de 14 diputats a 6 i, malgrat la patacada, va intentar mantenir el lideratge a la formació, fins al punt de forçar un trencament en el partit que ell mateix havia fundat. Aleshores va tornar a les seves tasques d’assessoria dels Cierco, al BPA, on ja havia sigut secretari del consell abans de ser cap de govern.

L’incert futur dels Cierco

En qualsevol cas, tots dos es guanyaran ara el seu sou: a Andorra hi ha una indignació creixent amb els germans Higini i Ramon Cierco per un cas que ha embrutat la imatge d’un país que volia girar full del seu passat en matèria financera. I hi ha dubtes generalitzats sobre el paper dels propietaris del 75% del banc en el cas de blanqueig pel qual Joan Pau Miquel, el conseller delegat del banc i persona de la seva confiança, ha entrat a la presó. De fet, en alguns cercles es coneixia Joan Pau Miquel com “el tercer germà Cierco” i recorden que era director general de l’entitat des del 1994.

Malgrat això, fonts financeres donen per fet que els Cierco es querellaran contra el govern per la intervenció de la BPA: “No fer-ho seria com admetre la seva culpa; fins i tot Ruiz-Mateos ha presentat demandes d’aquesta mena”. Ho facin o no, l’alta societat andorrana ha corregut a marcar distàncies amb els Cierco, família arribada al Principat d’Andorra als anys 40 i a qui mai han considerat autènticament andorrana. I és aquesta frontera mental el que explica, per a alguns, l’elecció dels seus advocats: es diu que “potser no són penalistes brillants” però “poden perfectament parar cops polítics”.