COMPTES PÚBLICS

La resposta a Itàlia, una derrota europea segura

El càstig de Brussel·les alimentarà la Lliga i no dissiparà els riscos per a l’economia

Deixant de banda Grècia, que es pot considerar repetidora, fins ara Espanya era el pitjor alumne de la classe. Ha trigat deu anys a aprovar l’examen que anualment li posava la Comissió Europea per reduir el dèficit públic. L’exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, estava gairebé emocionat el dia que va poder dir per primera vegada: “Espanya compleix l’objectiu de dèficit”. Però això no ha deslliurat encara l’Estat de la vigilància extra de Brussel·les, perquè encara és l’únic país de la UE que està sota el procediment de dèficit excessiu perquè té un desviament entre ingressos i despesa superior al 3% del PIB. En tot aquest temps, però, Espanya no ha hagut de pagar cap multa. Itàlia, en canvi, amb un dèficit del 2,3%, està a punt de ser sancionada. La Comissió ja ho té tot a punt.

L’actitud, la mitjana de la resta dels companys i el comportament durant la resta del curs poden ser clau a l’hora d’aconseguir l’aprovat o, fins i tot, d’estaviar-se un càstig. Tot això és el que li falta a Itàlia. El govern populista de Giuseppe Conte s’ha dedicat a desafiar Brussel·les des que ha arribat al poder. De fet, l’atac a Europa i a les seves institucions és una de les claus que l’ha portat al càrrec. Fins ara Espanya i Portugal no havien complert, però sempre havien fet tots els gestos per demostrar que el seu objectiu era aprovar l’examen. Els esborranys de pressupostos que presentava Montoro sempre havien estat considerats poc creïbles, i fins i tot s’havien hagut de renegociar, però mai van donar lloc a sancions (sí a amenaces). Itàlia, en canvi, ha presentat uns documents en què assegura que incomplirà les normes. De fet, sosté que no les incompleix, sinó que les interpreta d’una manera més flexible. Itàlia vol augmentar el dèficit fins al 2,4% l’any que ve. Expressat de maneres encara més contundents, el país de la bota està tip de les polítiques d’austeritat imposades per Brussel·les i diu que vol gastar més per impulsar una de les economies europees que ha crescut menys les últimes dècades.

Europa ja va dir que per aquí no hi passava i, en ple desafiament pel Brexit, va fer donar el cop de puny a la taula que no havia donat fins ara i va retornar a Itàlia el seu projecte de pressupostos. Conte ha mantingut el desafiament i Brussel·les ja ho té tot a punt per obrir el procés dimecres.

La diferència és en l’actitud, però també en l’entorn. Itàlia té menys dèficit que Espanya, però molt més deute -un 131% del PIB- i la seva economia creix amb la meitat de força en un context en què el conjunt de l’eurozona també perd embranzida i en què l’elevat deute públic s’ha convertit en el principal fantasma d’una nova recessió. Itàlia juga a la confrontació, i ho fa amb les cartes marcades. El Moviment 5 Estrelles i la Lliga de Salvini han arribat al govern impulsats per l’auge de l’euroescepticisme i a còpia de discursos que es resumeixen en la imatge d’un dels seus eurodiputats trepitjant els documents del comissari econòmic Pierre Moscovici.

Així, Brussel·les hi surt perdent faci el que faci. Si la Comissió no posa en marxa el procés sancionador (per excés de deute) contra Itàlia, queda en entredit la seva autoritat i se la juga davant de països com Àustria, Holanda o França, que ja han demanat mà dura. En canvi, donar la raó al govern de Conte i Salvini i al seu pressupost expansiu posaria en joc, segons diferents organismes, l’estabilitat econòmica d’una eurozona endeutada fins a les celles, en plena desacceleració i a punt de veure com un dels seus motors marxa.

Si la castiga, com tot sembla indicar que farà, amb multes que poden arribar al 0,5% del PIB italià, alimentarà el discurs euroescèptic de la Lliga i d’altres partits en auge que sostenen que les institucions europees usurpen sobirania nacional. Les sancions, d’entrada, no implicarien una correcció del pressupost sinó que complicarien encara més les coses a una economia amb greus problemes estructurals, que ja té prou feina per pagar els interessos del deute (hi destina un 3,7% del PIB). Ja no és el Regne Unit el que posa Europa contra les cordes, sinó Itàlia, que no vol abandonar la Unió però sí fer-la tremolar des de dins.