SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL

El repte (impossible) de viure amb un sou de 900 euros

900 euros mensuals: és el salari mínim interprofessional. L’ARA ha parlat amb tres testimonis que el cobren i que expliquen com s’ho fan, i a què han de renunciar, per aconseguir arribar a final de mes

Sandra Ulloa porta set anys a Barcelona i té tres fills. / CÈLIA ATSET

A l’espera que el futur govern espanyol xifri i aprovi el nou salari mínim interprofessional (SMI) per al 2020, aquestes últimes setmanes s’ha obert el debat sobre la quantitat a què ha d’arribar perquè un treballador pugui viure dignament. S’han posat diverses xifres damunt la taula, que oscil·len entre els 900 euros actuals fins als 1.239 euros que proposa la Generalitat. L’ARA ha parlat amb tres testimonis que estan cobrant l’actual SMI i que expliquen com s’ho fan, i a què han de renunciar, per aconseguir arribar a final de mes

“Viure al meu lloc de feina és l’única manera de subsistir”

Lisbeht Rivera, 44 anys

Només fa dos anys que Rivera va arribar a Barcelona deixant dos fills al seu país natal, Hondures. Des del primer moment es va dedicar a la cura de persones grans. Fa deu mesos que viu al domicili del senyor que cuida. Treballa de dilluns a divendres i cobra el salari mínim interprofessional. Tot i que el cap de setmana té festa, va a dormir a la mateixa casa perquè no es pot permetre una altra alternativa. “Viure al meu lloc de feina és l’única opció que tinc per subsistir, perquè amb els sous actuals és impossible llogar un pis, que com a mínim et costa 700 euros, i fer front a les despeses d’alimentació i subministraments bàsics”, assegura.

Les despeses que té són els àpats del cap de setmana i els com a mínim 300 euros que cada mes envia al seu país per garantir que els seus dos fills puguin menjar. El seu desig seria portar-los a Barcelona, “amb mi”, però reconeix que ara per ara és una utopia. “És massa car i no els puc garantir les necessitats que es mereixen”, explica. Com la majoria de gent que arriba de fora -afegeix-, el seu objectiu és aconseguir un permís de treball i residència. “És el somni de qualsevol immigrant, perquè t’obre moltes més portes en el mercat laboral”, detalla.

“Que quins són els meus plans de futur? Intentar sobreviure de la millor manera possible, així de simple i complicat alhora”, diu resignada. Mentre lluita per aconseguir-ho, la seva gran por és quedar-se sense feina, tal com ja li ha passat en més d’una ocasió en el poc temps que fa que és a Barcelona. “Tots els que treballem en el sector correm aquest risc, perquè cuidem gent molt gran que sovint està molt malalta”.

“He compaginat tres feines però no visc, el que faig és sobreviure”

Sandra Ulloa, 39 anys 

Ulloa fa escassament un any que viu en un pis de lloguer de 55 metres quadrats al districte de Nou Barris de Barcelona, pel qual paga 750 euros al mes. És la primera vegada que té un habitatge per a la seva família des que va arribar a la ciutat, l’any 2013. Sempre havia viscut en habitacions molt petites amb dos dels seus tres fills, que ara tenen 16 i 21 anys, però amb l’arribada del tercer, que en té 20, van haver de buscar un pis perquè la situació era insostenible. Aconseguir-ho no va ser fàcil: va demanar un préstec per fer front a la fiança de dos mesos que li demanaven i pel qual paga cada mes, i durant tres anys, 146 euros.

Fins a mitjans de desembre treballava 40 hores setmanals cuidant una persona gran per 900 euros al mes. Aquesta feina la compaginava netejant cases al matí i “atenent” una senyora gran mitja jornada els dissabtes i diumenges. “Li faig la compra, netejo la casa...”, explica. Amb aquests ingressos extres (que són d’uns 500 euros al mes) i rellogant una de les habitacions del pis per 400 euros, podia cobrir el lloguer, els 450 euros mensuals que es gasta per alimentar la seva família, els 70 en transport públic per anar a treballar i l’educació del seu fill petit, que encara estudia. “He compaginat tres feines però no visc, el que faig és sobreviure”, explica. Fa dos anys que no té cap dia lliure.

Però la situació s’ha complicat encara més just abans de les festes de Nadal perquè s’ha quedat sense la feina que li proporcionava el salari mínim. Ara els seus dos fills grans l’ajuden amb el poc que guanyen treballant, 800 euros al mes entre tots dos. “Em sap greu que ho hagin de fer perquè voldria que es dediquessin a formar-se, però és l’única manera d’arribar a final de mes”, explica. Creua els dits perquè la persona que actualment li ha llogat l’habitació no se’n vagi d’un dia per l’altre, tal com ja li ha passat unes quantes vegades. “Tinc un pis perquè tinc tres fills que necessiten un sostre”, insisteix. A veure si aquest nou any -afegeix- em porta una feina de llarga durada amb què pugui viure sense la soga al coll”.

“He hagut de renunciar a independitzar-me tot i tenir estudis universitaris”

Ester Boix, 43 anys

Ester Boix fa més de 17 anys que treballa d’administrativa a la recepció d’un gimnàs a Sabadell. La pujada del salari mínim interprofessional de 736 a 900 euros l’1 de gener del 2019 li va suposar un augment de sou perquè fins llavors només cobrava 820 euros al mes. “Si el govern, les patronals i els sindicats es pensen, però, que amb aquest salari es pot arribar a viure dignament, poder pagar un habitatge, l’aigua, la llum i el gas i cobrir les necessitats alimentàries, és que no ho han provat mai”, deixa clar.

Tot i que la feina li agrada, per millorar la seva situació econòmica va decidir fa deu anys recuperar els estudis que havia deixat quan va acabar COU (l’equivalent a l’actual segon de batxillerat). Compaginant-ho amb el seu actual lloc de treball, primer va fer la carrera d’història a la UAB i, fa tres anys, un màster de gestió cultural. Fa escassament un any que l’ha acabat i ja ha perdut el compte dels currículums que ha enviat. Primer ho va provar, sense èxit, en museus, biblioteques i institucions culturals. “En la majoria has de fer oposicions, que no es convoquen. Ja era conscient que era un sector amb molt poca demanda laboral però esperava que, com a mínim, em donessin una oportunitat”, lamenta.

Veient que en el seu àmbit no se n’ha sortit, ja ha obert el ventall a buscar un nou lloc de treball com a recepcionista o administrativa. Aquí ha tingut més sort, ja li han fet tres entrevistes. La paradoxa, però, és que en les tres li han preguntat què feia buscant feina en aquest sector tenint en compte que té un grau universitari i un màster. “La situació és frustrant sobretot quan l’únic que busques és una feina per a la qual t’has format durant molt anys, i amb un sou digne”.

“Tot i tenir estudis universitaris, la meva situació econòmica m’ha obligat a renunciar a independitzar-me i a continuar vivint amb els pares”. En algun moment s’ha plantejat anar a viure a algun poble per intentar trobar un lloguer més econòmic, però de 500 o 600 euros no baixen. “És obvi que amb 300 euros no cobreixes la resta de despeses. Els números no surten”. Reconeix que en més d’una ocasió s’ha plantejat buscar una segona feina que complementi el seu sou però l’horari de l’actual no sempre és el mateix i això ho dificulta. Tot i així, també deixa clar que aquesta no hauria de ser la solució. “El sistema no funciona: no pot ser que els lloguers superin els 600 euros i l’SMI sigui de 900. De veritat és tan difícil d’entendre?”, es pregunta.

Les propostes dels governs sobre quin ha de ser l’SMI

L’actual: 900 euros al mes

Des de l’1 de gener del 2019 el salari mínim interprofessional a Espanya és de 900 euros al mes, o 12.600 euros a l’any. És un 22,3% més que l’anterior, que només era de 735,9 euros mensuals.

El govern espanyol: 1.166 €

L’acord entre el PSOE i Unides Podem inclou apujar “progressivament” l’SMI al 60% del sou mitjà d’Espanya. El document, firmat pels líders dels dos partits, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias (a la foto), no concreta la xifra, però si s’agafa com a salari mitjà el del 2018, el nou SMI arribaria als 1.166 euros. S’haurà de veure com es concreta aquest “progressivament”.

La Generalitat: 1.239 €

El Govern ha xifrat en 1.239 euros el salari mínim català. El conseller d’Economia, Pere Aragonès (a la foto), argumenta que l’SMI espanyol és insuficient perquè Catalunya té un cost de vida més alt.