“La tercera via només arribarà quan el PSOE pacti amb el PP”

Alguns empresaris creuen que la gran coalició és l’únic que pot millorar la situació

Tot semblava bastant clar. Els posicionaments de Pedro Sánchez en els últims temps, gairebé insultants contra Podem i l’independentisme, semblaven dissenyats per acostar-se al PP. Més d’un empresari català partidari de la tercera via en el conflicte entre Catalunya i Espanya començava a sospitar -o potser a desitjar- que, per més manual de supervivència que estigui acostumat a emprar, aquest cop Sánchez estava teixint una estratègia.

El record de l’Estatut és molt proper i, entre els defensors de l’avui dia moribunda tercera via, hi ha el creixent convenciment que només arribarà quan el PSOE i el PP pactin. L’experiència estatutària demostra que, quan els socialistes van intentar obviar els populars, aquests últims es van revoltar fins a aconseguir que el Constitucional tombés el text votat pels catalans. Si algun dia ha d’haver-hi una tercera via, afirmaven aquests directius, el PSOE l’ha de pactar amb el PP. “Això és el que defensava Rubalcaba, que era molt intel·ligent: acostar els dos partits perquè puguin pactar”, diu una persona implicada en la recerca de la tercera via.

La convocatòria d’eleccions, i la debilitat dels dos grans partits espanyols, semblava terreny propici perquè comencés el festeig entre les dues formacions. “El Partit Popular s’ho va arribar a creure”, diu un dirigent patronal quan recorda el to de Pablo Casado en els últims dies. I més d’un empresari i directiu català, també. Però l’acord sobtat i inesperat dels socialistes amb Podem ha acabat amb aquesta esperança. Les negociacions amb Pablo Iglesias, per cert, van ser tan discretes que ni tan sols José Luis Ábalos, secretari d’organització socialista, n’estava al corrent, segons algunes fonts.

Això no vol dir que un possible acord entre el PSOE i el PP hagués implicat el sorgiment d’una proposta per a Catalunya, però era una condició sine quan non. De moment, per tant, serà que non.

El creixent convenciment que hi podria haver un gran pacte també s’estenia entre el gran empresariat espanyol. “L’Íbex es pensava que el pacte entre el PSOE i el PP era factible”, expliquen persones que trepitgen les moquetes de Madrid. “Però això són opinions d’empresaris que de política no en saben res: si coneixes la política està clar que era impossible”, afegeixen aquestes veus. “Que el govern d’esquerres era innegable es veia clarament la nit de les eleccions després de comprovar la nata que es van fúmer”.

Els que sovintegen els despatxos del poder es pregunten: “Qui parla de la tercera via a Madrid? Ningú. El màxim que es pot fer a hores d’ara és buscar complicitats, i d’aquí dos o tres anys... Caldrà molta calma i llums llargs”, reflexionen. “Ara no hi ha una tercera via, però s’ha de trobar... El gran perjudicat serà Espanya si no solucionen el problema que hi ha a Catalunya. Ells sabran!”

Les mateixes persones que valoraven el pacte PSOE-PP afirmen ara que el primer moviment de Sánchez ha sigut purament tàctic: un acord amb els populars hauria regalat a Podem tot l’espai de l’esquerra, i, a més, hauria convertit Vox en líder de l’oposició. Amb aquest primer moviment, opinen aquestes persones, Sánchez ha aplacat aquests potencials problemes. Però insisteixen: el segon moviment hauria de ser un pacte d’estat amb el PP “per fer determinades coses”.

Però encara hi ha un altre problema: ¿qui pot garantir que un acord d’aquest tipus serviria per proposar un millor encaix per a Catalunya i no per al contrari?

La conclusió final dels que dibuixen aquest escenari és que Pedro Sánchez ha de demostrar si és un estadista o un president mediocre. I concedeixen: “La segona és molt més probable que la primera”.

Més continguts de