Vuit anys resistint a Goldman Sachs en un habitatge de protecció oficial

La nova llei espanyola de l'habitatge vol blindar el parc públic per no repetir vendes com la de la Comunitat de Madrid l'any 2013

3 min

La Marisol és una de les afectades per la venda del seu pis, que era de la Comunitat de Madrid, a Goldman Sachs. JAVIER BARBANCHO

MADRIDLa llei de l’habitatge espanyola, que aquesta setmana ha aprovat el consell de ministres, prohibirà que les administracions públiques venguin els seus pisos socials. L’avantprojecte, que ara començarà a tramitar-se al Congrés de Diputats, impedirà que els governs, autonòmics o locals, puguin vendre parcs d’habitatge públic en la majoria dels casos.

La norma només ho permetrà per a casos molt específics. En tot cas, la venda estarà totalment prohibida en els primers 30 anys d’existència dels pisos, segons es recull en el text al qual ha tingut accés l’ARA. Amb la mesura es vol tallar de soca-rel una pràctica que durant anys han fet a Espanya diferents administracions i que, en concret, posa la Comunitat de Madrid en el punt de mira. L’any 2013 la regió va viure una de les operacions més sonades. El govern regional d’Ignacio González (Partit Popular) va vendre fins a 2.935 immobles públics a l’empresa Encasa Cibeles, controlada en un 95% per Goldman Sachs.

D’un dia per l’altre, les famílies, que en una gran majoria eren vulnerables, van veure com passaven a tenir un fons privat com a propietari de l’immoble on vivien. Aquestes mateixes famílies, anys abans, havien rebut en un acte multitudinari les claus d’aquells pisos de lloguer social de la mà d’Esperanza Aguirre, predecessora de González. La venda va aportar 201 milions d’euros a les arques del govern autonòmic. En total, eren 32 promocions d’habitatge públic repartides en 11 municipis de tota la comunitat. A més, es dividien en tres categories: lloguer, lloguer amb dret a compra per a joves i lloguer amb dret a compra en general. Aquell canvi de titularitat va desencadenar "una guerra de David contra Goliat", resumeix Alejandra Jacinto, una de les advocades que van acompanyar desenes de persones que van decidir emprendre una batalla judicial contra la decisió del govern autonòmic.

La sentència del Tribunal Suprem

Malgrat que, vuit anys després, en molts casos, part del periple judicial encara no ha acabat, una sentència del Tribunal Suprem del novembre del 2017 va marcar un abans i un després. En concret, el Suprem donava la raó al Rachid, un veí afectat de Navalcarnero (Madrid), i li permetia presentar un recurs contra aquella operació, és a dir, impugnar la venda "perquè va tenir un impacte en la vida dels veïns". Un any després, el jutjat on el Rachid va presentar el recurs declarava nul·la la venda dels immobles per part de la Comunitat de Madrid i l’augment del lloguer que el fons d’inversió havia aplicat a aquest veí, a qui, per la seva situació de vulnerabilitat, s'aplicava una rebaixa en el lloguer.

Imatge de les bústies de la promoció de pisos protegits a l'Ensanche de Vallecas. JAVIER BARBANCHO

Darrere d’aquella victòria hi havia César Pinto, advocat d’ofici. “Jo em vaig assabentar que al darrere hi ha un fons d’inversió quan vam començar el procés judicial”, recorda Pinto en una conversa amb l’ARA. Segons Pinto, no va ser un procés fàcil perquè la Comunitat de Madrid, que havia activat tota la seva artilleria, no va deixar de presentar un recurs rere l’altre “fins que es van esgotar totes les vies”, afegeix.

A més a més, el que tampoc s’esperava és que temps després, en concret el febrer del 2021, el seu cas marcaria jurisprudència i la decisió es faria extensiva als altres 2.934 immobles. “No estic acostumat que un cas afecti tantes persones”, diu abans d’afegir que “l’enfocament és treballar molt i intentar ajudar al màxim”.

Del total d’habitatges que es van vendre, Goldman Sachs n’ha tornat 1.700, però paral·lelament ha engegat un procés judicial contra la regió per “danys i perjudicis”. “Encara queden molts serrells oberts”, insisteix Pinto, com assegurar que, un cop els pisos han tornat a mans de la Comunitat de Madrid, ofereixi uns lloguers “assequibles”. “Serà lloguer social en la mesura del possible”, apunten fonts de la conselleria d’Habitatge madrilenya a l’ARA.

Marisol: “El somni no va durar ni 2 anys. Va ser una patacada”

Entre les 2.935 cases que la Comunitat de Madrid va vendre l’any 2013 a Goldman Sachs hi havia la de la Marisol, que ara té 48 anys. Veïna de Madrid de tota la vida, el 2006 va presentar una sol·licitud per optar a un dels habitatges públics que el govern autonòmic d’Esperanza Aguirre va treure en promoció. Un any després, li van adjudicar un pis a l'Ensanche de Vallecas, al sud de Madrid, en el grup de pisos per a joves amb opció de compra. “Vaig arribar al lloc i vaig veure que era un solar amb una tanca. La casa encara no estava construïda”, recorda.

Malgrat que a l'inici la il·lusió es va rebaixar, la recuperaria l’any 2011 quan la construcció va finalitzar i Aguirre li va entregar les claus del pis “a so de bombo i platerets”, explica. Va ser un pas més, però insuficient perquè les condicions de l’habitatge la van obligar a estar uns mesos més d'obres, explica. “L’octubre del 2013, quan ho tenia tot instal·lat, va arribar la carta on ens explicaven que la propietat ja no era pública, sinó d’Encasa Cibeles. El somni no va durar ni 2 anys. Va ser una patacada”, lamenta la veïna, que afegeix que de seguida es van organitzar en assemblees amb la resta d'afectats.

Començava el periple judicial, i també els problemes. Encasa Cibeles li va augmentar el lloguer per sobre dels 400 euros, el doble del que pagava –el seu únic ingrés era la renda mínima de la comunitat–. Explica que a això s’hi va afegir el xantatge d’abandonar el pis a canvi de diners, cosa que no va acceptar. Després de la sentència del Tribunal Suprem, “el calvari ha afluixat però no ha desaparegut”. La Marisol té obert un procediment de desnonament del temps que no va poder fer front al lloguer i està pendent de negociar, de nou, un lloguer públic. “És de justícia”, reclama la Marisol.

Vanesa: "Vaig marxar del pis perquè ja no podia més”

No tots els veïns afectats han continuat vivint al pis de protecció oficial després de la decisió del govern madrileny de vendre gairebé 3.000 d'aquests pisos. "Crec que tots els que es van quedar són molt valents. Jo, quan vaig començar a veure les pressions i els desnonaments, vaig marxar. Ja no podia aguantar més", explica la Vanesa, de 42 anys. A ella li van donar el pis el 2012 i té gravada la data en què també va rebre la carta: "El 25 d'octubre de l'any següent". "A la carta ens deien que no canviaria res", explica, però amb els dies va veure que "tot era un engany".

A través de l'Institut de l'Habitatge de Madrid, l'organisme que gestionava aquests immobles públics, la Vanesa va firmar un contracte de 409 euros amb possibilitat de rebaixar-lo en funció dels ingressos. "Trucava a Encasa Cibeles per explicar la meva situació i em deien que ells no eren una ONG, que ara eren els nous propietaris i que ells fixaven les condicions", diu l'afectada. Tres anys després de rebre la carta, el 2016, la situació la va superar i es va veure empesa a deixar la casa amb els seus dos fills. Després va intentar accedir al mercat de l'habitatge a través d'un lloguer normal, però només va poder aguantar dos anys. "Va ser impossible. Per a mi, una diferència de 100 euros és molt: la llum, l'aigua, la compra", explica. Després de mesos d'odissea va aconseguir una plaça en una casa d'acollida, on continua encara ara: "Soc presa dels meus recursos econòmics".

Si bé està contenta pels veïns que després de la sentència del Suprem han vist una mica més de llum, denuncia que milers de persones que van marxar en contra de la seva voluntat han sigut "abandonades". "No se'ns reconeix el dany que ens van provocar deixant-nos fora de casa nostra –lamenta–. No ens han ofert cap reparació per una cosa que no va ser culpa nostra".

Emilio Brujito: "Em costa creure que hàgim guanyat aquesta guerra”

L’Emilio, pare de família de 49 anys, encara es mira incrèdul la sentència del Suprem. “Pensa que lluitàvem contra la Comunitat de Madrid i Goldman Sachs. Si et soc sincer, encara em costa de creure que hàgim guanyat aquesta guerra”, reconeix. Com la resta de testimonis entrevistats, recorda amb “patiment” tot el que ha viscut.

En el seu cas, el pis de lloguer que li va adjudicar el govern autonòmic tenia opció de compra. “Per què no ens el van vendre a nosaltres en comptes de fer negoci?”, es pregunta avui. L’Emilio té clar que ara, si tot es posa a lloc, vol comprar la casa en cas que la posin a un preu “raonable”. “Vull tenir el meu pis i saber que no em podran fer fora”, exclama. L’Emilio i la seva família també han hagut de fer front a procediments de desnonament. A ell, com al Rachid, també el va ajudar l’advocat d’ofici César Pinto. “Encasa Cibeles va denunciar moltes persones per impagament quan va augmentar els lloguers”, explica Pinto, que insisteix que si bé la causa principal està resolta “queden molts fronts oberts”. “Per al ciutadà que ho ha viscut ha sigut un desgast terrible”, afegeix l'advocat.

L’Emilio explica que aquests anys han desencadenat en problemes de salut físics i també de salut mental. “Vaig tenir ansietat amb el menjar i vaig augmentar molt de pes. Ara torno a estar amb tractament, però, esclar, com vols que no t’afecti?”, lamenta. De fet, tots els testimonis entrevistats comparteixen que han viscut situacions similars en algun moment d’aquests vuit anys, però no sempre les han pogut explicar. “Fas bona cara i somrius davant dels teus fills i de la gent perquè no s’adonin de res. Et fa vergonya –recorda el veí–, hi ha coses irreparables”.

Liliana, sobre els judicis: "Se’ns han menjat la vida”

La batalla judicial contra Goldman Sachs ja fa vuit anys que dura. La Liliana, de 57 anys, resumeix tot aquest temps en una paraula: "Calvari". "Se'ns han menjat la vida i la tranquil·litat", exclama sobre el recorregut judicial emprès, que assegura que ha desencadenat en una "desconfiança" cap a la justícia. "No entenia res de res. Molts tribunals donaven la raó a Encasa Cibeles, fins que el Suprem va dir prou", recorda.

"La Comunitat de Madrid mai va acreditar que els habitatges no eren necessaris i és evident que ho eren. No ho hauria pogut justificar", explica Alejandra Jacinto, l'advocada que va portar el cas de la Liliana. Jacinto assegura que "en tot moment" el govern autonòmic ha posat bastons a les rodes al llarg del procés judicial.

En el cas de la Liliana, el procés tampoc ha acabat amb la sentència del TS perquè diu que la Comunitat encara no li ha assegurat unes condicions com les que tenia abans de la venda. Fa temps que els veïns afectats demanen la creació d'una oficina concreta que aglutini tots els casos i resoldre'ls de manera ràpida. Als polítics "els importa un rave el que ens està passant", denuncia la Liliana, que lamenta el silenci i la "inacció" de la regió.

"Aquest setembre la Comunitat de Madrid ha dit que ja no recorrerà més la sentència", explica Jacinto, per a qui tot plegat és "una victòria dels veïns". A més, Jacinto també recorda que queda pendent resoldre quant costarà indemnitzar al fons d'inversió, Goldman Sachs, que reclama una compensació en la línia del que li va costar la compra dels gairebé 3.000 pisos. "No tenim encara les dades de quant costarà això als ciutadans", avisa Jacinto.