L’EDITORIAL

Més persones sense sostre, més persones sense llar i menys pisos

El problema del sensellarisme no para de créixer a Barcelona, i no només per la seva dimensió quantitativa, sinó també qualitativa. L’estereotip pejoratiu del vagabund gairebé voluntari és residual (4%), cada cop hi ha més gent diferent que es veu abocada a dormir al carrer i l’autèntic tap és la crisi de l’habitatge i la precarietat laboral.

Les últimes dades que ha recopilat l’ajuntament de la ciutat ho corroboren. En deu anys, des que va començar la crisi, han augmentat un 80% (de 2.017 a 3.622) les persones sense llar, en què s’agrupen les que viuen al carrer (956, mitjana mensual), en assentaments (536) o en equipaments públics o d’entitats (2.130). I en els últims dos anys el que s’ha disparat és la xifra de persones diferents que dormen o han dormit al carrer (sensesostre) a Barcelona: en els set primers mesos del 2018 el Servei d’Inserció Social municipal en va detectar 1.839, més que en tot el 2016 i ben prop ja de les 2.278 persones de tot el 2017.

El creuament d’aquestes dades amb dues més ofereix l’escenari de risc. D’una banda, la mitjana mensual de sensesostre es manté al voltant de 950. De l’altra, gairebé la meitat dels sensesostre contactats aquest 2018 feia menys de tres mesos que eren a Barcelona. Per tant, hi ha la mateixa quantitat de gent dormint al carrer, però cada cop més persones diferents es veuen abocades a passar per aquest tràngol.

Aquest augment constant en la base del problema (el pas inicial pel carrer) es veu agreujat perquè a la part de dalt, després de l’atenció de les administracions i les entitats, la sortida està bloquejada. Els professionals d’aquest àmbit repeteixen que la majoria d’usuaris han estat relativament poc temps al carrer (sempre serà massa temps) i que un cop atesos han complert correctament tots els plans de treball previstos i podrien ser persones autònomes. Però els és impossible accedir al mercat immobiliari en cap de les seves variants, tant pels preus com per la precarietat laboral, i les entitats els han de seguir atenent. Per tant, l’augment de recursos de les administracions (en major o menor mesura, i amb constants crítiques entre elles) acaba sent xuclat per aquest punt intermedi del problema. I encara, si tenim en compte que el 70% dels sensellar són estrangers, s’hi afegeix el factor burocràtic dels permisos de treball.

Tothom coincideix que una casa, un habitatge, un espai propi és essencial per començar a remuntar la vida d’aquestes persones. És molt lloable que faci ja dos anys que a Barcelona es parli del concepte housing first, importat de Finlàndia i els Estats Units. Però com assegura rotundament un dels seus impulsors a Finlàndia, Juha Kaakinen, “si no hi ha parc d’habitatge públic el housing first no serveix de res”.

Més continguts de