No ha de fer por reformar la selectivitat

La renovació pedagògica per la base obliga a plantejar-se un canvi a fons de les PAU 

Les proves d'accés a la universitat (PAU), popularment conegudes com 'la selectivitat', fa dècades que mantenen el mateix format, tot i alguns canvis puntuals tant de tipus formal (sistema de puntuació) com, en menor mesura, de contingut (de la memorització a les competències). En conjunt, però, des de fa dècades ha prevalgut l'immobilisme, la tradició. De manera que en els últims anys, marcats per un impuls pedagògic innovador en escoles i instituts, la selectivitat ha començat a grinyolar i ho fa cada cop més: s'ha eixamplat la distància entre el tipus de formació que reben els alumnes abans d'entrar a la universitat i la prova d'accés que han de superar per accedir-hi, concentrada en pocs dies, amb moltes matèries i molta memorització. 

Tot i que no hi ha unanimitat sobre el què i el com, cada cop hi ha més veus que demanen un replantejament a fons. No es tracta de defensar el canvi pel canvi. Es tracta, en tot cas, de repensar sense por si el sistema vigent serveix realment per seleccionar bé els alumnes per a cada grau, si és un repte enriquidor per als estudiants (fa augmentar els seus coneixements i la seva capacitat de reflexió), si els motiva intel·lectualment i si és de debò meritocràtic. Hi ha, d'entrada, una primera evidència que ja fa sospitar de la incoherència de la selectivitat: l'aprova gairebé tothom i la nota mitjana és superior al notable. Ja es veu que, com a sedàs, serveix poc.

És evident que no hi ha una fórmula perfecta. Només cal mirar, com fem avui al diari, com a cada país regeix un model diferent. I com el debat és viu i dinàmic arreu: tothom busca, prova, canvia. Repensar les proves d'accés a la universitat és gairebé una obligació. En depèn no només la millora de la universitat, sinó també del batxillerat i fins i tot de l'ESO. Condiciona tant enrere com endavant. I si realment es tracta de potenciar l'ensenyament per competències, les PAU hauran de ser competencials. En tot cas, certament hi ha moltes coses a plantejar-se: per què no s'hi introdueix cap prova oral?, per què quan aquí la filosofia esdevé optativa a França la faran obligatòria?, ¿tindrien potser més sentit proves específiques per a cada grau i universitat? 

Sigui com sigui, toca arremangar-se, toca arriscar-se. Que no hi hagi a curt termini un horitzó de transformació de la selectivitat no és una bona notícia. Com a mínim cal començar a parlar-ne de debò, amb la participació tant del món escolar com universitari. Com que no serà fàcil trobar una selectivitat que acontenti a tothom, com abans s'iniciï el diàleg millor. I més que la recerca d'un consens, el que cal és un procés de discussió a fons, amb valentia, contrastant experiències dels països del nostre entorn, avaluant resultats i, si cal, fent experiències pilot. L'únic que no es pot permetre el món educatiu és fer veure que no passa res i deixar-se portar per la inèrcia del mal menor, del "no està tan malament". Certament, potser la selectivitat al capdavall no és cap desastre, però segur que es pot trobar un model molt millor.

Més continguts de