El fiasco de l'aeroport del Prat
El govern de l'Estat ha donat per trencat l'acord d'ampliació del Prat pactat el 2 d'agost amb el govern de la Generalitat i, per tant, ha donat per suspesa la inversió de 1.700 milions amb l'objectiu de convertir l'aeroport en un hub internacional respectant els aiguamolls de la Ricarda. La ministra de Transports i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, ha justificat la inesperada i dràstica decisió esgrimint la "pèrdua de confiança manifesta" amb l'executiu català, que els últims dies havia anat marcant distàncies i havia insinuat la participació d'alguns consellers d'ERC en la manifestació convocada contra l'ampliació. Sens dubte, la incoherència en aquest punt dins el govern Aragonès –no es pot firmar un acord i alhora mobilitzar-t'hi en contra– ha facilitat la maniobra d'un executiu de Pedro Sánchez en realitat també dividit respecte a la qüestió, amb el soci minoritari de Podem fent explícita la seva oposició a l'ampliació. De fet, la vicepresidenta Yolanda Díaz havia anunciat la visita aquest dijous a la Ricarda al costat de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també contrària a l'acord impulsat per Aena amb el suport dels governs espanyol i català. La Moncloa, doncs, ha optat per treure's un problema del damunt sacrificant un projecte complicat, que la debilitava políticament i que, a més, tenia una notable oposició ciutadana i la incògnita de quina seria la postura de Brussel·les respecte a la Ricarda en relació a la xarxa Natura 2000.
El resultat de tot plegat és que ara mateix, si ningú no hi posa remei els pròxims dies, una infraestructura clau de país no rebrà l'impuls llargament reclamat per la societat catalana. Només cal recordar l'acte de l'IESE del 2007. Els lògics recels que diferents sectors havien expressat, tant des del punt de vista ambiental com de desconfiança respecte a les veritables intencions d'Aena –¿en realitat es volia un hub o només incrementar la capacitat de viatgers low cost?–, no podran ser contrastats a través d'una negociació seriosa i transparent. La trista sensació és que uns i altres no s'han atrevit a negociar de debò, lleialment i tècnicament. Ha prevalgut el càlcul partidista i la por al soroll de les xarxes. La dificultat objectiva de quadrar l'ampliació amb el respecte a l'entorn natural demanava una feina de precisió que no sembla que ningú hagi volgut abordar seriosament.
En tot cas, la ruptura unilateral de l'acord per part de la ministra és un mal auguri respecte a les intencions reals de l'executiu amb Catalunya. Si l'ampliació del Prat era tan important per al futur econòmic del país –i ho és–, no es pot ventilar amb aquesta frivolitat. S'hauria d'haver intentat fins al final trobar un consens com més ampli millor. La promesa, com a premi de consolació, que arribaran altres inversions llargament pendents és una cantarella que hem escoltat massa vegades. Tant de bo fos veritat aquest cop. El que passa és que, amb l'experiència acumulada, la credibilitat inversora de l'Estat en infraestructures a Catalunya és nul·la.
